Òbviament el primer que cal entendre és que m’he permés certes exageracions i altres recursos estilístics per intentar trasmetre un missatge: no ens quedem aturats perquè hi hagi peperos a l’Ajuntament.

Això m’ha fet haver de criticar alguns aspectes del govern de n’Aina Calvo, conscient que ha fet una feinada espectacular (financiació del Plan E mediante, cosa que sempre ajuda jeje). Òbviament no es pot canviar tota la ciutat en una legislatura, i la major part de les propostes fetes a l’article sobrepassen de molt els 4 anys.

Quina és la crítica idò? Doncs la falta d’un pla a 15 o 20 anys, consensuat amb la resta de formacions polítiques (tret del PP i UM, potser). Senzillament això: un horitzó al qual mirar, i pel qual totes les seves obres siguin coherents. I que la gent en votar sàpiga exactament quina ciutat ens estan oferint.

Per l’altre costat, casi casi he donat carta blanca a n’Isern. Això és senzillament perquè ara mateix ningú dona un cèntim per la seva legislatura, i per tant a poc que faci ja serà un èxit per als ciclistes (no hi ha res com tenir expectatives baixes per tornar exitos).

Finalment, crec que caus en un dels errors que volia denunciar amb l’article: considerar els ciclocarrers com una “rebaixa de demandes” i com si ens haguéssim de “conformar” amb ells… com si fóssin una solució de segona categoria, enfrontada al carril bici.

Els ciclocarrers de fet no son una “alternativa” als carrils bici, sinó la solució més adient per a determinats trajectes (carrers de barri i viari secundari). Si tenim en ment un objectiu determinat i el PP només vol fer “ciclocarrers”… doncs molt bé, comencem per transformar Ciutat pels ciclocarrers, que serien un punt comú entre PP i ciclistes urbans.

Ah! I posats a ser maximalistes en les reivindicacions, tenim uns amiguets per internet que ens critiquen per demanar carrils bici:
http://bicilibre.wordpress.com/2009/11/05/deslumbrar-desconcierta-iv/

Per demanar, podem demanar que tota la ciutat estigui desmotoritzada. De fet, hauria de ser el nostre objectiu a llarg termini. Però tant ciclocarrers com carrils bici son més realistes en l’actual contexte polític.

PD: Respecte al Pla Hidrològic Nacional, efectivament, la retallada de superfície de regadiu es la proposta de la FNCA, que va ser ignorada pels mitjans de comunicació oficials. No ho vaig comentar explícitament, ja que dins la FNCA també hi ha hagut un cert sector pro-dessaladores i tal.

PD2: Crec que ara mateix els unics representants dels ciclistes son els de “Massa Crítica” -unics organitzats, com a mínim-. Donat que son ells qui critiquen els ciclocarrers, aquest article es podria considerar dirigit a ells (també al PP, de passada). Realment, és un article per tothom… entre d’altres, crida a la mobilització via masses crítiques, associacions de veinats, partits polítics o allà on cadascú pugui exercir la seva influència.

En el fons jo hi veig una fina ironia, ja que les crítiques a na Calvo son un “sí però no” -el llistat de coses que ha fet, reflexades a l’article, es impressionant per a una única legislatura-, i hi posa un optimisme tan exagerat com ridícul sobre n’Isern… acabant amb un “pot ser un batle fracassat”.

En altres paraules: sota l’apariència d’una crítica a la Calvo i un vot de confiança a n’Isern, està diguent que hem tingut una batlessa magnífica i que n’Isern serà un fracassat sense lideratge ni visió de futur.

Olé per en Mascle Ros! Fa honor al seu malnom (agafat de l’editor de una revista satírica republicana “Foch y Fum”, de fa casi un segle).

Es diu que el confrontament partidista ha perjudicat i/o radicalitzat la posició dels usuaris de la bici urbana. Bé, és una cosa que s’havia d’esperar perquè la visió de la mobilitat urbana en relació a altres desafiaments globals (sostenibilitat) és molt diferent. Per a uns, la individualitat i la reducció a la dimensió monetària de tot és el far guia. Per a altres, el bé comú i la coherència amb valors socials i medi ambientals positius és la prioritat. Entre mig hi ha molts punts de vista, però els mitjans informatius només recullen els missatges simples que es transmeten. La referència al Pla Hidrològic em pareix poc encertada perquè, de fet, hi va haver una tercera opció que es va defensar des de la Nova Cultura de l’Aigua. La mediatització de la batalla política entre els dos grans partits sempre amaga les visions globals (poc mediàtiques perquè són poc concretes) que hi ha entremig.

Algunes de les solucions que l’article proposa per millorar la mobilitat urbana són de caire estructural. Descentralitzar els serveis administratius no és una tasca que es pugui fer en una legislatura. Tampoc el lloguer públic d’habitatges o l’accés a les escoles i moltes de les que s’han proposat. A més, descentralitzar pot induir a utilitzar més el cotxe (p.ex.: conselleria de medi ambient al polígon de Son Rossinyol m’obliga a anar en cotxe). En quatre anys això no es pot canviar: es necessita un pla a més llarg termini i els polítics no miren més enllà. Només quan es tenen punts d’unió i de consens es podria fer un pla semblant, però no quan hi ha visions diferents sobre la prioritat en l’ús del cotxe. Electoralment, a més, quin polític s’atreveix a llevar aparcaments o imposar l’ORA? Qui s’atreveix a elevar el cost de l’ús del vehicle privat perquè el transport públic o la bicicleta sigui comparativament més favorable?

Una ciutat com Palma que tenia un dèficit tan marcat en mobilitat ciclista necessitava anivellar-se en carrils bici. No crec que s’hagi començat per la teulada si no que s’han creat les condicions perquè fos possible començar a anar en bicicleta. La seguretat que el ciclista sent és molt major i veu l’opció de la bicicleta com factible. Abans no era així.

Estic convençut que els usuaris de la bici urbana han de ser de tots els colors polítics i no només d’un color. Però per a això hi han de confluir dues circumstàncies: un canvi de valors en una de les parts i una infraestructura adequada perquè els reticents ho vegin com una alternativa factible. És possible que la segona conduesqui a la primera i no viceversa.

Així que, per la meva part, s’ha de dialogar amb l’Ajuntament, no ens hem de tancar en banda perquè perjudica la nostra posició als ulls de la resta de la societat per aconseguir els nostres objectius. S’ha de demanar que allò que facin o vulguin fer ho facin bé, però no s’han de diluir les expectatives ni reduir les demandes. Sabem cap a on volem arribar perquè aspiram a allò que fan a altres ciutats europees. El problema ara és: qui es posa al davant? qui representa els ciclistes urbans? Tu? Jo? En nom de qui?

En el artículo se preguntan si Isern será un alcalde de éxito o un fracasado. Auguro lo segundo. Es más, puede que ni termine la legislatura como siga por estos derroteros.

Altres ciutats, amb governs de dreta, ens han demostrat que la bicicleta no és patrimoni exclussiu de l’esquerra com ens havia volgut fer creure n’Aina Calvo. Tot i que algunes de les seves iniciatives són lloables, com molt bé diu l’article, no foren suficients i moltes d’elles pecaren d’incompletes (no es pot suprimir un dia per l’altre el cotxe sense oferir una alternativa coherent als ciutadans que necessiten desplaçar-se per arribar puntuals a la feina, estudi, etc.).

Recolz plenament dialogar amb l’Ajuntament i intentar que, desde la seva nova posició, es converteixi en garant de la proliferació d’un sistema de carrils bicis o ciclocarrers o comsevulla que esdiguin que ens permetin als ciclistes moure’ns per Palma sense perill per les nostres vides.