PalmaEnBici

Vist a: cookingideas.es | traducció a llengua catalana de l’article original

El passat estiu em van robar la bici a Madrid, la tercera dels darrers vuit anys. El meu cas està dins de l’estadística: rar és el ciclista urbà que aconsegueix conservar la seva bici més de tres anys. Robar bicicletes és un dels actes més despreciables que pot cometre un lladre, com ja va demostrar fa 65 anys Vittorio de Sica, així que anem a aparcar (en un pàrquing vigilat) els aspectes morals de l’assumpte per centrar-nos en els econòmics, que també tenen el seu què.

Per què es roben bicis? Bé, la resposta és evident: valen diners i són relativament fàcils de robar. Ara bé, per què es roben tantes bicis? “La possibilitat de que et furtin una bici és tres vegades major patir el robatori d’un cotxe o una moto”, afirma a Público Pedro Malpica, sociòleg de la Universitat de Sevilla, a falta d’estadístiques policials. A Espanya es roben moltíssimes bicis, però el mateix succeeix a Europa o als Estats Units: es tracta d’una plaga mundial contra el mitjà de transport més net i eficient a ciutat.

Uns col·legues meus en això del ciclisme urbà i la ‘blogocosa’, l’excel·lent Priceonomics, han analitzat el robatori de bicicletes des del seu vessant econòmic. Al cap i a la fi, els delictes contra la propietat són una activitat econòmica més, per més que siguin il·legals i, tret d’algunes excepcions, moralment reprovables. En conseqüència, el lladre de bicicletes fa un càlcul, teòricament racional, entre el risc assumit i el benefici obtingut en pispar una bici. El resultat està expressat en aquesta il·lustrativa gràfica: encara que el benefici econòmic no sigui altíssim, la veritat és que el risc de que t’enxampin és tan baix -i el càstig tan lleu- que mereix la pena “invertir” en aquest sector:

Què passa amb les bicis robades? Les conclusions de Priceonomics no són molt diferents de les que he pogut constatar en la recerca (infructuosa) de la meva bici robada: si te l’ha robat un aficionat, diguem-ne un yonki amb una urgent necessitat de duros per agenciar-se un bitllet al seu efímer paradís artificial, el més probable és que la vengui al carrer per un preu ridículament baix: per exemple, 50 euros per una bici de 400 (com la meva enyorada Nishiki). En cas que sigui un professional, pot ser que la revengui en un Cash Converters -còmplice silenciós d’aquest nínxol de mercat com em va reconèixer la Policia- o, més probablement, a travès d’Internet per un preu acceptable, el 60 o 70% del seu preu original. Tal com ho expressa cruament un dels entrevistats en l’article de Priceocomics:

“Les bicis són un dels quatre commodities als carrers: diners, drogues, sexe i bicicletes… Virtualment, pots intercanviar unes per unes altres”.

Quines opcions tenim els ciclistes davant els miserables lladres de bicis? La més evident: utilitzar millors sistemes anti-robatori, una trivialitat que també té els seus defectes. Els lladres professionals de bicicletes solen dotar-se d’equipament high-tech per pispar les bicis. Per exemple, un pany en U, impossible de tallar amb cisalla o radial pot obrir-se d’una martellada després d’impregnar-la de nitrogen líquid, com si fos el T-1000 que feia la vida impossible a Terminator.

Una altra opció és dotar a les ciutats de més aparcaments per a bicis i, addicionalment, permetre l’aparcament dins dels recintes, on de vegades es prohibeix l’accés amb bici pel mateix motiu que es prohibeix jugar a la pilota a les places dels pobles: pel gust de prohibir alguna cosa. L’alternativa urbanística només es pot barrejar en ciutats civilitzades, la qual cosa exclou automàticament a Madrid, on per a les autoritats el ciclista és una simpàtica raresa, ideal per decorar els escenaris virtuals de projectes utopics, però una sospitosa molèstia en la vida real.

Una tercera possibilitat és augmentar el ‘preu’ del delicte, per dissuadir als xoriços de treballar en aquest segment. A la gràfica s’aprecia com el “cost” del segrest és tal -en termes econòmics, logístics i penals- que poques vegades resulta rendible, malgrat el seu fort benefici econòmic. Ara que el ex-batle de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, és ministre de Justícia tal vegada sigui el moment que repari el seu històric desdeny cap a la bici a la capital, per exemple reformant el Codi Penal. Jo suggereixo que els lladres de bicicletes siguin condemnats a portar a collibè a les seves víctimes durant un any. Per pocavergonyes.

Consells per evitar els robatoris de bicis (ConBici)
Manual d’aparcaments de bicicleta (IDAE)