El cost del trajecte en metro es dispara fins els 36 €/pax.

metro2

El forat negre en que s’ha convertit el Metro de Palma no deixa de créixer. Si l’any 2011 sabíem que cada passatger transportat tenia un cost de 21 €, enguany les xifres són encara més preocupants: ni més ni menys que 35,7 € per passatger.

L’increment en la factura s’explica principalment per una notable pèrdua d’usuaris -1,6 milions l’any 2010 vs. 700.000 el 2015-, arran de la crisi econòmica, l’empitjorament del servei, i sobre tot passat l’efecte novetat.

Fa un any ja contàvem l’incert futur d’aquesta obra faraònica, que de no absorbir la totalitat dels actuals usuaris de la línia 19 de l’EMT (devers 8 milions de pax. anuals) i bona part del trànsit motoritzat actual (el que implicaria un tancament del pàrking de la UIB), camina inexorablement cap al seu tancament.

Cada any s’han de pagar, des de Serveis Ferroviaris de Mallorca, 22 milions d’euros en amortització i interessos, més uns 3 milions en concepte de manteniment -els diners que ens estalviaríem en cas de tancament, 4,3 € per passatger-.

Amb el canvi de color polític al Govern Balear, s’ha replantejat la viabilitat de la línia, i el conseller de Territori Joan Boned ja ha encarregat un estudi que pot ser clau en la presa d’una decisió definitiva.

Tindran el valor polític de tancar la línia? Trobaran una manera de rentabilitzar-la? El temps ens ho dirà.

Posted febrer 7th, 2016 by Stefan Nolte and filed in Infraestructura, Palma

La vía pública no és un magatzem d’objectes privats

4858catedralA ca meva hi ha un bagul gran i pesant. Tot i que només hi guardam records de la infància, disposa d’un bon pany que permet tancar-lo amb clau en cas de necessitat. Però tenim un petit problema: necessitam l’espai que ocupa per instal·lar-hi un nou electrodomèstic. Què podem fer?

Una bona opció seria treure el bagul al carrer, just a l’entrada. El meu nebot hi podria accedir fàcilment en cas de voler jugar amb qualque cosa, i si ens pega un atac de nostàlgia els grans també el tenim a mà. Això per no parlar-ne de guardar qualsevol altra cosa. Ja que hi som, podríem treure també un armari amb la roba d’estiu (o d’hivern, segons temporada). I la rentadora, que dins casa fa massa renou.

Aquest és en essència el plantejament d’alguns veïns de La Seu, que aquests dies han entrat en oberta rebel·lió contra l’Ajuntament de Palma per la supressió d’unes places d’aparcament que el sentit comú demanava a crits que es suprimíssin. Han comprat un objecte particular -cotxe-, i volen que la via pública els hi serveixi de magatzem.

No són els primers, ni seran els darrers. Ens hem acostumat tant a l’estacionament en superfície d’aquesta màquina, que normalment no ens aturam a pensar el que implica: una privatització de l’espai públic en tota regla. Només quan canviam els cotxes per altres objectes és quan la crua realitat ens colpeja a la cara.

Siguem clars: la major part de nosaltres hem interioritzat la conducció d’un automòbil com a poc menys que un dret fonamental. I no ho és ni de lluny. La llicència de conduir és un privil·legi administratiu, com ho és l’ocupació de la via pública. Es pot retirar en qualsevol moment, quan l’interès general ho exigeixi. L’únic dret fonamental és el de llibertat de moviment, pels propis mitjans -és a dir, a peu-, i adamunt condicionat pel dret de propietat -no podem caminar per la propietat d’un altre-.

La Seu és l’element patrimonial més important d’aquesta ciutat, del qual gaudeixen no només els turistes -tots hi vivim d’això a l’illa, directa o indirectament- sinó també i sobre tot els propis mallorquins quan ens volem sentir orgullosos de l’obra dels nostres avant-passats (val, al meu cas això no és del tot cert! :D ).

Només suprimint un grapat de places d’aparcament, aquest espai recuperat per a la ciutadania ha guanyat moltíssim en tots els sentits, ja que torna a ser practicable per al vianant: sigui d’on sigui, i visqui on visqui, sense drets de cuixa auto-arrogats pel lloc de residència.

Però La Seu no és l’únic espai a recuperar. Només n’era un dels espais més prioritaris. Ens hem de començar a fer a la idea que el lloc natural per a l’estacionament de llarga durada d’un cotxe és un garatge. El d’Antoni Maura, per exemple. I sense tarifes subvencionades amb els imposts de tots, ja que a jo tampoc no em subvencionarien guardar els trastos acumulats per pur consumisme a un bluespace.

Posted febrer 2nd, 2016 by Stefan Nolte and filed in Política i economia