PalmaEnBici

• L’actuació afectaria un tram de més de 5 km i aportaria gairebé un milió de m² més per als vianants i els ciclistes
• Es reduiria la intensitat de trànsit en 12.000 vehicles diaris i es soterrarien les places d’aparcament dels residents
• El cost del projecte no arriba a 40 milions d’euros, menys d’un terç del que es gastarà aquest estiu al Segon Cinturó

Una redistribució radical de l’espai públic. Aquesta és la recepta que ha presentat avui un equip d’arquitectes -Toni Forteza, Joan Riera, Manel Garcia y Mireia Cabaní-, amb el recolzament del seu Col·legi Oficial, per tal de fer front a la decadència econòmica i ambiental del Passeig Marítim.

L’actuació afectaria als més de 5 km de Passeig entre es Portitxol i Porto Pi, on actualment es destina el 70% de l’espai públic al transport motoritzat -entre carrils de circulació i places d’aparcament-, que després de la intervenció quedaria reduit a “només” un 40%: dos carrils per sentit, amb un límit de velocitat de 40 km/h, i accesos a aparcaments soterrats per als residents. La ciutadania guanyaria prop d’un milió de m² per a passejar i anar en bici, a més de poder-hi instal·lar equipaments i del seu potencial ús per a instal·lar terrasses de bars i restaurants.

“Es tracta de tornar a obrir la ciutat al mar”, afirmà Joan Riera, mentre mostra a l’auditori -d’unes cent cinquanta persones- una sèrie de fotografies antigues. “Hem d’analitzar la història per decidir on ens volem quedar. Les xifres ens demostren que l’esplendor del Passeig Marítim com a destí turístic es situa just abans de la darrera ampliació viària. Des de llavors ha patit una important degradació, reduint-se de forma substancial el nombre de places hoteleres, que també ha afectat a la zona del Terreno i Gomila”.

En l’anàlisi de l’espai s’identificaren dos trams diferents, de Llevant i de Ponent, delimitats per la intersecció amb el carrer Antoni Maura. D’aquest dos trams, el de Ponent és sense cap mena de dubte el que major potencial turístic i comercial podria aportar, en ser ja una zona fortament transitada pels vianants, on contrasta l’espai de voramar -que està “a punt de morir d’èxit”- amb la vorera interior -que just arriba a 3 m d’amplada i on es situen gran nombre de locals comercials-. També és on l’actuació es mostra més viable -segons reconeixen fins i tot els tècnics de l’Ajuntament-: actualment pateix una Intensitat Mitjana Diària (IMD) de trànsit de 38.000 vehicles, que s’haurien de reduir a 25.000 per poder passar a dos carrils per sentit.

Per la seva banda, el tram de Llevant és el que presenta majors dificultats, però també el que cal remodelar amb més urgència. No només per suportar una IMD de 75.000 vehicles -“va ser la primera autopista de l’Estat Espanyol”, recorda Riera-, sinó perquè cal gestionar la integració d’edificis d’una controvertida estètica -com ara el Palau de Congressos i GESA- dins uns espais de baixa densitat urbana i gran rellevància paissatgística -per tractar-se de la façana marítima i principal via d’entrada dels turistes a Ciutat-.

“Al Palau li falla el seu entorn” i “Calen alguns edificis d’equipaments per donar contexte a GESA” són dues frases lapidàries en aquest sentit, que donaven en plena línia de flotació dels anteriors governs municipals. De fet, a la seva proposta de ‘boulevard’ reclama una vorera d’almenys 16 m d’amplada enfront del Palau de Congressos, rebaixar el nivell del viari, i desplaçar l’entrada cap al Portitxol a l’altura de l’edifici del Diario de Mallorca.

També criticà que actualment “des del Parc de la Mar no es veu el mar”. Pretén, per tant, obrir un passatge per sota del ‘boulevard’ que connecti el llac artificial amb el Mediterrani i el Parc amb la platja de Ca’n Pere Antoni -que guanyaria més de 10m d’amplada i arribaria fins al Moll Vell gràcies a la construcció de dos espigons-. D’aquesta manera “el mar tornaria a ser sota la Catedral”.

.
UN PRESSUPOST AJUSTAT

Tot i que la intervenció proposada pareix molt radical, el pressupost d’aquest avant-projecte és molt ajustat: poc menys de 18 milions d’euros per al tram de Llevant, i lleugerament més de 19 milions per al tram de Ponen. Tot plegat no arriba ni a un terç dels més de 150 milions d’euros que s’han licitat per les obres de només dos trams del Segon Cinturó -que previsiblement es començaran a executar aquest estiu-, i amb un impacte social molt més positiu.

De fet, Joan Riera reconeix que iniciaren aquest projecte -que han realitzat de forma gratuïta com a aportació al nou Pla General d’Ordenació Urbana de Palma- “per la reiterada aparició a la premsa de projectes costossísims per al Port i la Façana Marítima”, com per exemple les propostes de soterrament o de construcció d’un túnel entre Avingudes i Porto Pi de l’època de Jaume Matas. “Aquest projecte està pensat per executar-se amb relativament pocs mitjans, com correspon a un moment de crisi”.

El gran obstacle d’aquest projecte que ens permet somiar desperts és de caire polític: no només s’estan prioritzant inversions en altres obres d’infraestructura, sinó que en el cas del Passeig Marítim s’hi haurien de posar d’acord com a mínim tres administracions diferents -l’Autoritat Portuària, el Consell de Mallorca i l’Autoritat Portuària-. Si l’actuació s’amplia al nus de l’Avinguda Joan Miró i l’Autopista de Ponent, fins i tot podria involucrar al Ministeri de Defensa i a la Casa Reial.

És per aquest motiu que Joan Riera reclamà a les autoritats assistents un gran consens per tal d’obrir un concurs d’idees per al Passeig Marítim, i un compromís per tractar aquest espai com a una actuació estratègica, clau en la transformació turística de Ciutat.

.
COL·LOQUI AMB LES AUTORITATS

Després de la presentació, les diverses autoritats assistents a l’acte participaren en una taula rodona opinant sobre el projecte. Com era d’esperar, cadascuna defensant els seus propis interessos: Jesús Valls -tinent de batle d’Urbanisme i Habitatge- capgirà l’objectiu dels autors de l’estudi per defensar el Segon Cinturó, argumentat que per assolir les IMD desitjades “cal desviar el trànsit” -en comptes de reduir-lo amb aparcaments dissuassius-. La rèplica de Joan Riera fou demoledora i carregada de coneixement històric, recordant-li a Valls que quan es va tancar la Via Cintura també es va fer la mateixa promesa i que el resultat va ser encara més trànsit. També intervení Estanislau Roca -professor del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC- recordant que aquesta obra megalòmana s’està executant sense haver fet cap estudi de mobilitat del accesos de Palma que la justifiqui.

Per la seva banda, Fernando González -Gerent d’Urbanisme de Palma- i Jorge Nasarre -Director de l’Autoritat Portuària de Balears- insistiren en la idea de “ampliar el Dic de l’Oest per tal d’obrir el Moll Vell a usos menys industrials i més recreatius”, que reactivaria el front marítim. La rèplica en aquest cas sorgí d’entre el públic: un assistent recordà que ja se n’està fent una molt bona gestió en la rotació dels contenidors -evitant que s’apilin i generin un greu impacte visual- i en la temporització del trànsit rodat -que es concentra als matins, evitant coincidir amb hores punta-. A més, Joan Riera recordà la inviabilitat d’aquesta ampliació pel seu excessiu cost econòmic.

Un dels aspectes més interessants del col·loqui va ser exposat per Biel Horrach -moderador i Coordinador de Recerca del Departament d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya-, en plantejar la connexió del carril bici del Passeig Marítim de Palma amb el carril de Calvià -aspecte que quedava fora de l’àmbit de l’estudi de Joan Riera et al.-. Remarcà el fet que, actualment, Palma només compta amb dues sortides en carril bici -cap a S’Arenal i cap a la UIB- i que precissament gràcies a aquesta connexió s’ha revitalitzat molt notòriament la barriada del Molinar -que també patia un procés de degradació-.

En aquest sentit, des de PalmaEnBici.com varem poder intervenir per deixar palès que els ciclistes de Ciutat duen anys reclamant aquesta prolongació -que consideren totalment prioritaria-, davant de l’immobilisme i la passivitat de l’Administració. Serà la presentació d’aquest projecte l’espurna que encengui la flama del canvi de polítiques?

Poc abans havia transportat les bicis d’uns turistes, deixant palesa la discriminació racial
La llei de transports, en fase d’exposició pública, no garanteix el dret a transportar bicicletes als busos del TIB

Estació Intermodal, 9:00 h. Un jove immigrant vol agafar el bus cap a Sóller, per anar a fer feina. Com l’aturada del bus cau lluny del centre de treball, necessita dur la bicicleta. Així que decideix que l’embarcarà al maleter, com de fet fan molts de cicloturistes. Però quina és la seva sorpresa quan el conductor del bus es nega a obrir-li el segon maleter, donat que el primer estava ple.

Davant aquesta més que evident discriminació, el jove truca als guàrdies de seguretat per fer valer els seus drets. Aquests es mostren comprensius, però a l’hora impotents: si el conductor es nega, ells no poden fer res. I és que l’actual Llei de Transports dona un complet poder discrecional al conductor a l’hora d’admetre objectes voluminosos, com ara una bicicleta. D’aquesta manera, un conductor racista pot discriminar a un ciclista pel simple fet de ser negre, enfront dels privilegiats cicloturistes nòrdics.

Cal assenyalar, però, que aquesta Llei de Transports es troba actualment en revisió, com vàrem anunciar el passat estiu a PalmaEnBici.com. L’avantprojecte es troba disponible a la pàgina web de la Direcció General de Transports de la CAIB, i abunda en les greus mancances de la llei vigent -especialment respecte de les bicis-, perquè tal i com va reconèixer el conseller Company el seu objectiu principal és evitar que s’acabi de construir el tren de Manacor a Artà.

Concretament, podem llegir a l’article 14.f (“Deures”):

f) No portar objetos que por su volumen, composición u otras causas puedan incomodar o supongan peligro para otros usuarios o para el medio de transporte

Queda a criteri del conductor jutjar quins volums, composicions o similars poden suposar una molèstia per a la resta d’usuaris. Com si és un simple entrepà de xoriç a la motxila d’un excursionista, que per la seva forta olor sovint resulta desagradable. Aquesta arbitrarietat és la que dona peu a episodis de discriminació racista, o de qualsevol altre tipus, com el que hem denunciat.

Per la seva banda, a l’article 13 (“Drets”) no es fa cap menció a la possibilitat de transportar ni tan sols equipatge, cosa que compromet molt seriosament la nostra capacitat d’acollir un turime responsable, usuari del transport públic. Irònicament, el Govern de Bauzà justifica amb motius ambientals les noves taxes sobre les empreses de lloguer de cotxes, però no pren cap mesura per garantir l’existència d’una alternativa viable per a la gent que visita les Illes.

Queda en evidència, una vegada més, que els nostres governants no tenen cap tipus de model o d’estratègia a llarg termini per a les Balears. Just aspiren a mantenir-se aquests 4 anys al poder, aixecant cortines de fum amb polèmiques absurdes per intentar tapar la seva nefasta gestió.

 Controvèrsia al voltant dels fets:

Segons ens han informat alguns lectors, els fets podrien haver estat fruit d’un malentès entre les parts. D’acord amb aquesta versió, el conflicte s’ha produït per l’existència d’una rampa per a persones discapacitades a un segon maleter, on tot i haver-hi tècnicament espai suficient per a la bici, aquesta no es podia guardar allà per si era necessari fer-ne ús de la mateixa.

Per la seva banda, l’autora de la primera denúncia manifesta que la fotografia de la rampa per discapacitats correspon a un altre model de bus (compareu les dues fotos), i que al model de la línia Palma-Sóller hi havia espai més que suficient per transportar la bicicleta.

Aquesta és la seva versió dels fets:

Creo que de mí no ha salido en ningún momento la acusación de racismo. Solamente expliqué los hechos de manera objetiva aunque, lo reconozco, escueta.

Lo que pasó exactamente fue lo siguiente:

Al llegar a la estación de autobuses, delante del maletero estaba el chico de la foto esperando al conductor para que lo abriese. Un poco más tarde llegaron unos turistas cargados con maletas y, al cabo de unos minutos, el conductor.

El chico le pidió que abriese el maletero para meter la bicicleta y, con malos modos, el conductor le dijo que ahí los turistas tenían que meter las maletas. Llamó a los extranjeros y les abrió el maletero.

Cuando hubieron metido sus maletas, el conductor le dijo al chico que no podía meter la bicicleta, porque no puede ir con maletas. El chico le pidió que abriese otro de los dos maleteros del autobús y el conductor, sin dar motivo alguno y de muy malos modos se negó.

Empezaron a discutir y llegaron los de seguridad, que le dijeron al chico que no podían hacer nada porque en el bus manda el conductor y no ellos. El conductor subió al autobús y el chico seguía hablando con los de seguridad (momento de la foto). Yo me acerqué y oí que le decían que pusiera una reclamación, que ellos testificarían a su favor. Yo le dije exactamente lo mismo, al igual que otra pasajera que también se acercó. Esta última comentó que este chico coge el bus cada día para ir a trabajar, y que el conductor “siempre es un borde”.

No sé si el conductor no quiso abrirle otro maletero porque no podía (el bus iba bastante vacío y, en ese caso, los turistas podrían haber llevado con ellos las maletas sin problemas), porque estaba de mal humor, porque este chico era negro o porque era un inmigrante. Lo que sí sé seguro es que las bicicletas pueden ir en el maletero (hoy mismo otros turistas han metido 4 delante mío en la misma línea de autobús) y, desgraciadamente y lo padecemos yo y muchos cada día, en Mallorca parece que los turistas tienen más derechos que los habitantes, y muchísimos más que los inmigrantes extranjeros.

En qualsevol cas, amb independència de quina de les parts tingui la raó, cal reafirmar que amb l’actual redacció de l’Avantprojecte de la Llei de Transports es podrien produir fets com aquest de forma repetida, donat que no es garanteixen ni el dret a transportar equipatge ni, molt menys, el dret a transportar bicicletes. Pel que fa a aquestes darreres, cada conductor aplica el seu criteri personal, donant-se nombrosos casos on fins i tot havent-hi espai suficient es nega l’accés a les bicis.

El país comunista patí una greu crisi energètica entre 1991 i 1995, després de la caiguda de la URSS
L’augment en l’ús de la bicicleta va contribuir a reduir dràsticament la diabetis i les malalties coronàries

Cuba va patir una profunda crisi econòmica a principis dels anys noranta. La desaparició de la Unió Soviètica, que proveïa a la illa del Carib d’aliments i petroli -com a compensació per l’embargament nord-americà-, va provocar que la seva població experimentés una pèrdua de pes moderada (d’uns 5,5 quilos de mitjana) i augmentés la pràctica de l’exercici físic. I això es va traduir en un descens important de la mortalitat per malalties coronàries i per diabetis, segons assenyala un estudi que es publica avui al British Medical Journal, basat en múltiples dades de salut recollides durant 30 anys entre la població de Cuba. Reduir en sol cinc quilos el pes en tota la població podria disminuir en un terç la mortalitat per malaltia coronària, conclou l’estudi, liderat per Manuel Franco, professor a la Universitat d’Alcalá i la Johns Hopkins (EUA) i investigador en el Centre Nacional de Recerques Cardiovasculars (CNIC).

El treball, en el qual han participat investigadors espanyols, cubans i nord-americans, recull com entre 1991 i 1995 la població cubana va augmentar els nivells d’activitat física moderada. El percentatge dels quals es declaraven actius va passar del 30% al 80%, a causa de que els mitjans de transport públics i privats pràcticament desapareguessin per la falta de petroli. Al mateix temps, la ingesta calòrica per càpita també es va reduir considerablement, de 3.000 calories diàries a 2.200, la qual cosa es va traduir en una pèrdua de pes generalitzada. Els autors assenyalen que la població cubana (11 milions de persones) és molt homogènia, amb poques diferències en salut, per raça, renda o nivell educatiu.

Les dades van mostrar que, una vegada superada la crisi, els cubans van tornar a guanyar pes, més del que havien perdut: la mitjana va pujar nou quilos entre 1995 i 2010. Com van influir aquests canvis en les malalties que patia la població? En 1996, cinc anys després de l’inici del “aprimament forçós”, va començar a disminuir la mortalitat per diabetis. Una tendència que es va mantenir fins a 2002, quan va tornar a pujar. En el cas de la malaltia coronària, que es va reduir un 34% entre 1996 i 2002, les taxes de mortalitat es van estabilitzar posteriorment. Van deixar de descendir, però almenys no van pujar, com es temien els investigadors.

L’estudi demostra que les estratègies de prevenció d’aquestes malalties no solament han d’aplicar-se a la població de risc, sinó al conjunt dels ciutadans, explica al telèfon Manuel Franco. “Han de ser intervencions poblacionals, que afectin a tothom. El que aprenem amb aquestes dades és que la dieta i l’activitat física han d’anar de la mà i que cal intentar que sigui tota la població la que vagi per aquest camí”, subratlla. Una altra de les conclusions que es poden extreure és que “les polítiques de transport són importants”, i esmenta com a exemple la promoció de la bicicleta.

A més de l’estudi, la revista publica també un editorial del professor de l’Escola de Salut Pública de la Universitat d’Harvard Walter Willett. En el text, Willett, que dirigeix el departament de Nutrició, assegura que el treball “afegeix una forta evidència que una reducció en el sobrepès i l’obesitat tindria importants beneficis poblacionals”. També assenyala que els autors “són cauts en la interpretació dels seus resultats” i eviten “atribuir tots els canvis en les taxes de malaltia a les modificacions en el pes”. En l’estudi els investigadors, que han elaborat un vídeo explicatiu, assenyalen que no es pot concloure quin dels tres factors estudiats (menor ingesta calòrica, pèrdua de pes i augment de l’exercici) és més decisiu per disminuir la mortalitat cardiovascular.

“L’activitat física no és el mateix que l’esport. Són poques les persones que practiquen esport. Es tracta més aviat de moure’s, i com ens movem és el que marca la diferència”, assegura Franco. Les dades amb els quals ha treballat procedeixen de diverses fonts. El consum diari d’energia ho proporciona la FAO, l’activitat física surt d’enquestes regionals i nacionals, l’índex de massa corporal —l’obesitat es va reduir del 12% al 7% entre 1991 i 1995 a Cuba—de l’estudi CARMEN, etc. Les conclusions del treball es basen en les dades recollides durant 30 anys d’una població molt especial, ja de per si mateix homogènia, i que es va veure sotmesa en el seu conjunt a la crisi. “Un exemple de llibre de text en la vida real”, resumeix Franco.

 FONT: El País

Aquest documental també és 100% recomanable:

Les Illes reuneixen característiques ideals per aquesta iniciativa educativa, que es presentarà a ‘Innovem’

El projecte ‘Cent Peus’ de Ramón Marrades ha estat guardonat amb el premi UOC&Plugged a la millor idea innovadora en urbanisme. Economista (Universitat de València, 2009) i guitarrista de la banda de rock alternatiu 121dB també ha guanyat el Premi de Joves Emprenedors Socials.

- Què és ‘Cent Peus’?
- És una manera d’anar al col·legi que estem recuperant en moltes ciutats europees com Londres, Oslo, o París: a peu. Els nens i les nenes van caminant al col·legi per dos motius fonamentals: és més segur que anar amb cotxe i és més beneficiós per a la seva formació.

- Com va sorgir aquesta idea?
- De la inquietud d’un grup de pares per realitzar activitats físiques amb els alumnes que involucressin l’entorn ciutadà, la família i valors d’aprenentatge no competitius. Es van posar en contacte amb mi per unir-ho a la perspectiva urbana i plantegem una activitat que solucionava un problema de congestió de tràfic privat, era saludable i respectuosa amb el medi ambient. Dissenyem la millor manera de dur-la a terme, i vam crear Laboratori de Transport Sostenible, l’empresa que ho gestiona.

- Com funciona?
- Els estudiants van caminant al col·legi per unes rutes fixes i validades; els equips de Cent Peus que acompanyen i protegeixen als nens durant el trajecte estan formats per monitors especialitzats i voluntaris locals que compten amb el suport de la Policia Local, professors dels col·legis, autoritats municipals i els veïns i comerciants de la població. Mitjançant un sistema de geolocalizació es determina la situació exacta dels grups de nens en temps real, a través de la web de ‘Cent Peus’ o un smartphone.

- En quines ciutats s’aplica?
- El projecte pilot s’ha dut a terme a l’àrea metropolitana de València: Godella, Burjassot i Rocafort. Ara valorem opcions d’expansió a partir de setembre d’aquest any en altres àrees urbanes.

- Quins són els principals beneficis d’anar a peu al col·legi?
- L’impacte d’una petita activitat com aquesta és immensa: es genera teixit ciutadà en usar més l’espai públic i involucrar als agents socials locals, suposa un estalvi econòmic, redueix la contaminació i la congestió, ensenya educació vial i social, empra a col·lectius en risc d’exclusió, redueix el sedentarisme i l’obesitat infantil i els nens es desemboliquen i concentren més en el col·legi.

- Ha quantificat els beneficis?
- Juntament amb un equip del MBA de la Said Business School de la Universitat d’Oxford calculàrem aquest impacte social i ascendia a uns 160 euro per nen a l’any gràcies a la reducció de la contaminació sumada a la reducció de l’obesitat infantil, l’estalvi de temps i la generació d’ocupació en col·lectius amb altes taxes de desocupació. Això significa que les externalitats positives per a la societat són d’uns 3.200 euros a l’any per cada línia de ‘Cent Peus’; amb la nostra previsió de creixement l’impacte social multiplica per 20 la inversió requerida.

- De debò es concentren més els estudiants en anar a peu al col·legi?
- Clar! Una petita caminada buida la ment i s’arriba fresc a classe. Però no només ho diem nosaltres, un estudi que forma part del Mass Experiment 2012, un projecte danès que va analitzar la relació entre la concentració, la dieta i l’exercici va demostrar que els nens i nenes que van caminant o amb bici al col·legi es concentren més. Van ser valorats 20.000 estudiants danesos d’entre 5 i 19 anys i van concloure que els nens que van amb bici o caminant a l’escola, en lloc de viatjar amb cotxe o en transport públic, resolien de manera més eficient les tasques que exigeixen concentració.

- És Menorca un territori adequat per a la seva aplicació?
- Menorca és un lloc perfecte per aplicar Cent Peus: és una illa plana i les distàncies són curtes; tot i així s’utilitza massa el vehicle privat.

- Com es pot traduir i aplicar el concepte de mobilitat sostenible al nostre ‘dia a dia’?
- Hi ha petits canvis d’hàbit que milloren la qualitat de vida de manera immediata perquè la mobilitat sostenible que significa utilitzar transports no motoritzats -com a bicicleta i anar caminant- per als viatges curts, i transports col·lectius -si pot ser elèctrics- per als viatges llargs, no només té efectes positius per al medi ambient. La mobilitat sostenible suposa conèixer més el nostre entorn, apropiar-se de l’espai públic, conversar, veure i ser vist; estar més sa i més feliç en el nostre dia a dia.

- Quina diferència hi ha entre la ciutat real i la ciutat administrativa?
- La ciutat real és l’extensió urbana que suposa un mercat únic d’oci i treball, perquè la gent es mou diàriament d’un lloc a un altre per anar al cinema o a la universitat; però aquestes ciutats reals, les àrees metropolitanes, gairebé sempre estan dividides en municipis diferents -que són les ciutats administratives-; el que genera evidents problemes de gestió i duplicitats.

- Per què afirma que la crisi és gairebé una benedicció per a la gestió dels ajuntaments?
- A Espanya hi ha hagut molta falta d’imaginació i els ajuntaments s’han dedicat a fer molta infraestructura de vegades innecessària. S’ha invertit massa en obres i molt poc en les persones, el capital humà, i el coneixement. El sistema de finançament local generava incentius per construir més i més, encara que a llarg termini es disparessin exponencialment els costos. Ara és moment a centrar-nos a la ciutat construïda i optimitzar-la a escala humana, amb microintervencions més barates, participatives i generadores de teixit ciutadà.

FONT: Última Hora Menorca

Sobre els efectes perversos de l’obligatorietat del casc ciclista se n’ha escrit molt, i la DGT està patint al seu si una autèntica rebel·lió en contra d’una norma arbitrària i absurda. I és que, com denunciavem al nostre bloc, l’evidència científica existent demostra clarament que aquesta imposició té uns efectes sobre la seguretat vial i la salut pública clarament perjudicials. Això ha provocat també que la Xarxa de Ciutats per la Bicicleta -a la qual s’ha adherit Palma- s’hagi posicionat en contra d’aquest punt del nou Reglament General de Circulació.

Però encara hi ha molt de batle desinformat, que no acaba d’entendre els arguments complexos al voltant del nombre d’usuaris i els seus efectes secundaris, i no s’atreveix a plantar-li cara a la cúpula del seu partit. Així que els intentarem convèncer amb un cas pràctic, que afecta directament a una de les mesures “estrella” de les seves ciutats: els sistemes de bicicleta pública.

Com ja varem denunciar, l’obligatorietat del casc és tan absurda que només dos països del món l’han implantada: Austràlia i Nova Zelanda. El resultat ha estat en general desastros, amb una reducció d’usuaris d’entre el 35% i el 40%. Però, i els sistemes de bicicleta pública? Com es gestionaria un “BiciPalma” amb el casc obligatori? Quins resultats podriem esperar?

La millor comparativa es pot establir entre el Valenbisi de València i el CityCycle de Brisbane, dos esquemes de bici pública molt similars i gestionats per la mateixa empresa (JCDecaux), on la principal diferència es pot trobar en l’obligatorietat de l’ús del casc. I els resultats són abismals: mentre el Valenbisi compta amb 32.000 desplaçaments diaris, el CityCycle tot just arriba als 600. El 70% dels cicles disponibles no s’han mogut al llarg del dia.

Ampliant l’espectre de l’estudi a altres ciutats, podem comprovar que a Espanya l’ús de les bicis públiques és massiu: cada bicicleta s’utilitza 5,9 vegades al dia a Sevilla, 5,8 vegades a Barcelona, i 9,1 vegads a València. Tot el contrari del que succeeix a Austràlia, on el fracàs és estrepitós: entre 0,3 i 0,4 usos diaris per bicicleta. Steve O’connor, director executiu de JCDecaux a Austràlia, responsabilitza d’això directament a les lleis que imposen l’ús del casc, en unes declaracions al diari local Courier Mail.

Durant una primera fase, els sistemes de bicicleta pública australians prescindien del casc: es donava per suposat que els usuaris durien els seus propis cascs, cosa que a la pràctica no succeí. Després es disposàren cascs de lloguer amb les bicis públiques, i el nombre d’usuaris augmentà en un 30%, però a costa de la desaparició del 70% dels cascs que havia habilitat l’Ajuntament de Brisbane. Ara l’opció sembla ser la venda de cascs retornables, sense que millori l’èxit d’aquests sistema.

Si s’implantàs el casc obligatori a l’Estat Espanyol, serveis com ara el BiciPalma estarien condemnats a la seva desaparició. I és que molta gent sembla disposada a compartir bicicleta, però gairebé ningú vol compartir casc.

L’Ajuntament dóna la passa per poder-se incorporar al Registre Nacional de Bicicletes

Fa poc més de 4 anys, es reuniren a Sevilla més de 150 entitats públiques i privades per a impulsar un projecte de gran trascendència per als ciclistes urbans de l’Estat Espanyol: neixia la Xarxa de Ciutats per la Bicicleta (RCxB), amb l’objectiu explícit d’aplicar a les nostres urbs les mateixes polítiques que s’estan desenvolupant a la resta d’Europa en matèria de promoció ciclista.

Una de les iniciatives impulsades per aquesta Xarxa és la creació d’un Registre Nacional de Bicicletes, que serveix per la lluita activa contra els robatoris de cicles, i al qual només hi poden participar les ciutats associades a la RCxB. És per aquest motiu que, finalment, Palma s’ha decidit a adherir-se.

L’acord, que previsiblement es votarà de manera favorable al ple de demà, es va gestar a la reunió que varen mantenir membres de PalmaEnBici.com i Biciutat de Mallorca amb el regidor Gabriel Vallejo, i s’ha vist reforçat per la intensa campanya per denunciar els robatoris de bicis desenvolupada per la ciclista urbana Nati de Grado.

Podem estar d’enhorabona i celebrar una nova victòria de l’activisme ciutadà, però tampoc no hem de baixar la guàrdia: l’adhesió a la RCxB no es pot quedar simplement en l’accés al servei del Biciregistre, ni en un acte de propaganda per part de l’Ajuntament -intentant fer veure que es prenen mesures per afavorir la bici-. Més aviat al contrari! Amb l’adhesió, Palma s’ha compromès a jugar a en una altra lliga, la de les ciutats plenament implicades en l’impuls de la bicicleta. I no és qüestió de quedar els darrers en aquest rànking.

Per posar un exemple meridianament comparable, tenim el cas de la ciutat d’Albacete. La confuguració urbana és força similar: radiocèntrica, semicircular -a Palma és la mar, a Albacete les vies del tren-, però amb la meitat de la població que nosaltres. Això sí: disposa de més de 47 km d’una xarxa ciclista envejable, que connecta la totalitat dels barris del centre, i un pla de mobilitat consensuat amb la ciutadania, enfocat a la millora continua d’aquesta xarxa. El nombre d’usuaris habituals de la bici a la ciutat manxega gairebé triplica el de Palma -en termes relatius-, tal i com va posar de manifest un estudi duit a terme per la OCU.

No entrem, doncs, en comparacions amb ciutats que son autèntics referents en matèria de mobilitat sostenible, com ara Sant Sebastià, Saragossa, Còrdova o Sevilla, que també pertanyen a la RCxB, i que en el cas de les ciutats andaluses assoleixen quotes modals d’entre el 9% i el 10% del total de desplaçaments urbans.

La Xarxa de Ciutats per la Bicicleta pretén que els seus membres “desenvolupin les millors pràctiques” i siguin “símbol de ciutats avançades en mobilitat sostenible”. És aquest el compromís que l’Ajuntament asumeix amb la ciutadania. Siguin conseqüents, senyors regidors!

L’associació ciclista es presentà ahir al casal Ca’n Alcover, amb l’assistència de més de 70 persones

Segurament molts de vosaltres ja coneixíeu l’associació. De fet, a PalmaEnBici.com ja havíem informat prèviament sobre la seva existència, donat que duu gairbé 6 mesos funcionant, amb un perfil baix. Però ahir a la fi arribà el moment: BICIUTAT DE MALLORCA es presentà públicament, al casal Ca’n Alcover, sota la mirada atenta de més de 70 assistents, inclosos nombrosos polítics com el regidor de mobilitat Gabriel Vallejo o l’ex-batlesa Aina Calvo, i associacions de veïns com la de Canamunt.

Durant l’acte, es llegí un manifest posant de rellevància la importància de l’impuls de la bicicleta des de tots els àmbits -econòmic, social i mediambiental-, i es presentaren els cinc objectius fundacionals de l’associació: normalitzar l’ús de la bicicleta, transformar Palma en una ciutat multi-modal, pacificar el trànsit, convertir les illes en un referent cicloturístic internacional, i aglutinar al seu voltant al major nombre de ciutadans i entitats interessades en la mobilitat sostenible.

En aquest sentit, Mariano Reaño -president de Biciutat- destacà que “la figura del ciutadà sobre una bicicleta ha passat de ser una imatge insòlita a formar part del paisatge quotidià de Palma” i que aquesta presència creixent dels ciclistes urbans és un fet “irreversible, que ningú no pot aturar, sinó que ha de ser gestionat amb seny i amb la màxima diligència”.

En línia amb aquestes declaracions, s’expresà també Joan Ferrer Ripoll -vocal de l’associació i articulista habital de PalmaEnBici.com-, reclamant a la classe política que “la mobilitat sostenible sigui un dels eixos fonamentals dels seus programes electorals”, convidant-los a interioritzar i assumir plenament els cinc objectius de l’associació. Recordà als presents que durant els propers anys es redactarà el nou Pla de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS), que posarà les bases de la Palma del futur i que “és imprescindible que compti amb la màxima participació ciutadana, i el compromís per part dels partits polítics de no oposar-se a la seva implantació per motius electoralistes”.

Una de les primeres campanyes que durà a terme Biciutat és, precissament, reivindicar que l’Ajuntament convoqui el Consell Social de la Ciutat, i que d’acord amb l’article 21 del seu Reglament es crei una comissió permanent en matèria de mobilitat -que haurà de vigilar la implantació del PMUS-. El regidor Gabriel Vallejo, en declaracions exclusives per a PalmaEnBici.com, ha valorat com a molt positiva aquesta proposta, tot i que matisa que “la Comissió Europea exigeix que la direcció del procés de participació ciutadana es determini per concurs públic”. Tot i així, s’ha compromès a estudiar el procediment legal per compatibilitzar ambdues exigències.

Per finalitzar l’acte, es projectà la pel·lícula de Jacques Tati “Jour de Fête”, una comèdia francesa del 1949 estretament vinculada al món de la bicicleta.

MANIFEST FUNDACIONAL DE BICIUTAT DE MALLORCA
Text llegit per Mariano Reaño

La nostra ciutat ha canviat decididament els darrers anys. La bicicleta, els ciclistes urbans, s’han incorporat com un element propi dels nostres carrers i ens indica que alguna cosa està canviant irremissiblement. La figura del ciutadà sobre una bicicleta ha passat de ser una imatge insòlita a formar part del paisatge quotidià de Palma i de moltes altres ciutats d’arreu l’Estat.

La presència creixent de la bicicleta ha ajudat a disminuir el trànsit dels vehicles a motor, els quals han tingut fins ara una presència excessiva als carrers dels nostres barris dificultant així el desenvolupament d’un model de mobilitat equilibrat i democràtic. L’espai que la bicicleta guanya a la ciutat és un espai que furta al renou i la contaminació, un avanç a favor de la sostenibilitat amb majúscules, que permet convertir l’entorn urbà en un lloc més acollidor i amable no només per als ciclistes sinó per al conjunt de la ciutadania.

Als avantatges mediambientals del cicles, els darrers anys s’ha sumat un altre factor a favor de la seva implantació. La bicicleta s’ha convertit sens dubte en una poderosa eina per lluitar contra la crisi, facilitant moltes famílies disposar d’un mitjà de transport econòmic i versàtil que ha permès sovint prescindir de les gravoses despeses del vehicle motoritzat. La bicicleta és un mitjà de transport profundament democràtic a l’abast de tots els ciutadans, independentment de la seva condició personal o social. Treballadors i estudiants, gent jove i gent gran… tots els col·lectius es poden beneficiar com a usuaris en una ciutat que presenta unes envejables condicions geogràfiques i climatològiques per al ciclista urbà.

La bicicleta té també importants avantatges per a l’activitat econòmica. No només ha permès reduir la dependència i la despesa energètica de les famílies de Palma, sinó que al seu voltant ha propiciat l’aparició d’un col·lectiu d’emprenedors i petits comerços especialitzats en els vehicles de dues rodes. Emprenedor i petit comerç. Dos conceptes que sovint són invocats en els discursos dels responsables polítics com a actors imprescindibles per a dinamitzar una economia sostenible i saludable. Vet aquí una gran oportunitat.

I si parlam de dinamització econòmica ens hem de referir necessàriament al gran potencial que la bicicleta urbana té pel turisme de ciutat. La implantació d’itineraris culturals, i fins i tot l’adopció del turista urbà de la bicicleta com a mitjà de transport habitual, és una ocasió única per potenciar la tan desitjada desestacionalització del sector i la diversificació de l’oferta més enllà del model de sol i platja. Però per aconseguir-ho és necessari que Palma sigui una ciutat amb un trànsit pacific i amable.

Des de la nostra associació sabem que la presència del ciclista urbà és un fenomen creixent. Ningú no el podrà aturar. Cal per tant gestionar amb seny i cordura un fet irreversible.

Fa mig any, un grup de ciclistes urbans -que fins aleshores formàvem el col·lectiu conegut com a Massa Crítica- vàrem decidir constituir-nos formalment com a associació amb personalitat jurídica. És així com neix Biciutat de Mallorca. La voluntat és donar a Massa Crítica el mateix significat que té arreu del món, i que no és altre que el nom que reben les bicicletades reivindicatives i lúdiques que es celebren a les ciutats dels cinc continents. Així doncs, des de Biciutat us volem animar a participar a la Massa Crítica que es continuarà fent els primers dissabtes de cada mes.

En aquest escenari, Biciutat de Mallorca s’ofereix com una eina per a fomentar la cohesió entre tots els col·lectius implicats, afavorint així la integració coherent i harmònica de la bicicleta a la ciutat. Per assolir aquest objectiu és necessari el diàleg permanent entre tots els actors, incloses les administracions. L’objectiu és compartit: una ciutat més humana.

És imprescindible reconèixer la legitimitat de tots els mitjans de transport, defensant l’existència d’espais propis i compartits entre ells, a partir d’un model de mobilitat econòmica i mediambientalment sostenible. Cal evitar enfrontaments, sovint artificials, entre els diferents implicats per consensuar una ciutat més habitable en la qual el vianant sigui el protagonista principal.

Biciutat de Mallorca té com a objectiu constituir-se en un referent en la defensa dels drets dels ciclistes. Volem assessorar i acompanyar als ciutadans que han adoptat la bicicleta com a companya de viatge. Però també volem ser un agent actiu que sensibilitzi els ciclistes envers les seves obligacions per tal de facilitar una convivència assossegada amb la resta de ciutadans.

Palma s’està convertint en una ciutat de bicicletes. Biciutat de Mallorca vol participar en aquest procés per possibilitar que el resultat final sigui una ciutat més acollidora.

EXPOSICIÓ D’OBJECTIUS DE L’ASSOCIACIÓ
Text llegit per Joan Ferrer Ripoll

Bon vespre a tothom! Gràcies per venir. Com acaba d’assenyalar en Mariano, Biciutat de Mallorca neix per la iniciativa d’un grup de ciclistes urbans fins ara coneguts com a ‘col·lectiu Massa Crítica’. Aquells que conegueu més a fons el món de l’activisme ciclista, sabreu que el mot ‘Massa Crítica’ en realitat s’aplica a les bicicletades més o menys espontànies que es celebren mensualment arreu del món, i no a entitats formalment constituïdes com la nostra.

La creació de Biciutat de Mallorca respon, per tant, a una doble necessitat. Per un costat, calia normalitzar l’ús del concepte ‘Massa Crítica’, aplicant-lo estrictament a les bicicletades que s’organitzen a Palma els primers dissabtes de cada mes. I, per l’altre costat, era vital registrar-nos legalment com a associació, per tal de poder desenvolupar plenament una tasca de defensa dels ciclistes urbans de les Illes, ser interlocutors vàlids davant de l’Administració, i -sobre tot- per poder donar acollida a les diverses iniciatives i sensibilitats de tots aquells usuaris de la bici que en qualque moment s’han interessat per nosaltres.

El cas és que aquest equip impulsor de Biciutat ha estat treballant als darrers mesos, per tal d’establir clarament la missió i els objectius de l’associació. Volem que Biciutat de Mallorca sigui una eina de transformació urbana i social. Volem ser el referent per a totes aquelles persones, entitats, institucions i col·lectius que desitgen viure a una Ciutat més habitable, més democràtica i més pacífica.

Biciutat neix amb la finalitat de promoure una cultura de mobilitat sostenible, accessible, integradora i saludable. Com ja ha indicat en Mariano, pensam que l’ús cívic i respectuós de la bicicleta no és només una qüestió mediambiental, sinó que és clau per al desenvolupament econòmic i la cohesió social de les Illes Balears, i sobre tot per assolir l’autonomia i autosuficiència dels seus ciutadans.

Amb aquest ideari en ment, els membres d’aquest equip impulsor ens hem proposat cinc objectius principals a llarg termini:

1. Volem assolir la plena normalització de l’ús de la bicicleta. Anar en bici no és una activitat extravagant, sinó un mitjà de transport igual de vàlid i respectable com qualsevol altre. I com a tal, ha de rebre l’atenció per part de la societat i les administracions, per a garantir que qualsevol persona es pugui desplaçar sobre dues rodes en condicions de seguretat, comoditat i sense generar conflictes.
2. Volem afavorir la transformació de Palma en una ciutat multi-modal. Fins ara, a Ciutat ha dominat clarament el cotxe particular com a mitjà de transport. No perquè sigui el millor, sinó senzillament perquè no existien alternatives. És necessari que el ciutadà disposi d’un ampli ventall d’opcions, perquè sigui lliure per triar quin mitjà de transport li interessa més en cada itinerari que hagi de fer. Unes vegades serà el cotxe, però d’altres serà en bici, o en bus, en tramvia, en metro, a peu o en taxi.
3. Volem pacificar el trànsit als entorns urbans i periurbans. No es tracta només de reduir el límit de velocitat a 30 km/h per millorar la seguretat vial, sinó també de reduir la quantitat de vehicles als carrers, d’eliminar els comportaments agressius, i fins i tot de minimitzar el renou i la contaminació generats pel trànsit rodat.
4. Volem convertir Ciutat en un referent de dinamització turística, econòmica i social a través de la bicicleta i les polítiques de mobilitat. Sabem que tots aquests canvis que proposam tindran un impacte molt positiu en la imatge internacional de les Illes, i volem recordar que el cicloturisme és un mercat que mou més de 55.000 milions d’euros al continent europeu.
5. Volem aglutinar un nombre creixent d’usuaris, entitats i institucions al voltant de Biciutat de Mallorca, recollir les seves preocupacions i opinions, i col·laborar amb les seves iniciatives.

Som plenament conscients de la magnitud del repte que ens hem proposat. Som ambiciosos, però no ingenus. Sabem que per assolir aquests objectius no podem viatjar sols, sinó que necessitarem treballar sense descans, i de forma coordinada amb el màxim nombre de ciutadans i entitats. És per aquest motiu que us hem convocat a la presentació d’aquesta associació: volem que sigueu els nostres companys de viatge.

Sabem també que moltes de les mesures que s’han de prendre per assolir aquests objectius no depenen de nosaltres: les ha d’aprovar l’Administració, partint d’un ampli consens ciutadà. Per això, instam als partits polítics aquí presents a recollir en els seus programes electorals aquesta visió de Ciutat, interioritzant plenament els valors que hem exposat, i fent que la mobilitat sostenible sigui un dels eixos fonamentals de la seva política municipal. Volem recordar, una vegada més, que l’ús creixent de la bicicleta és un fenòmen irreversible, que no es pot aturar, sinó que s’ha de gestionar amb seny i amb la màxima diligència.

Recentment, s’ha signat entre l’Ajuntament de Palma i la Comissió Europea un acord per invertir conjuntament més de 3,5 milions d’euros en matèria de transports. Bona part d’aquests diners es destinaran a la realització d’un estudi de mobilitat sostenible -el PMUS-, que posarà les bases per a construir una nova Palma.

Però per garantir que aquest PMUS suposi una veritable millora per a tothom, és imprescindible comptar amb la màxima participació ciutadana, i el compromís per part dels partits polítics de no oposar-se a la seva implantació per motius electoralistes.

En aquest sentit, Biciutat sol·licitarà al Ple del Consell Social de la Ciutat la constitució d’una Comissió de Treball de carácter permanent en Matèria de Mobilitat, d’acord amb l’Art. 21 del seu Reglament. Es tracta de la primera passa per facilitar la màxima participació ciutadana en la redacció del nou pla. Esperam que els distints responsables polítics de l’Ajuntament donin suport a aquesta proposta, i sol·licitarem els membres del Consell Social la inclusió de Biciutat en aquesta comissió.

A l’associació comptam amb ciclistes experimentats, amb enginyers i advocats, amb treballadors socials i ambientòlegs, amb experts en economia i amb activistes en general. Tanmateix, comptam amb el suport i l’assessorament de la Coordinadora estatal ‘ConBici’ i de la Federació Europea de Ciclisme. Som un grup de treball multidisciplinar i entusiasta, que es posa plenament a disposició de la societat balear, i que ja està mans a l’obra amb el nou PMUS.

Tot i així, el vertader canvi haurà de partir de l’interior de tots i de cadascun de nosaltres, de tots i de cadascun dels ciutadans i ciutadanes d’aquestes illes. Cal prendre consciència i prendre partit en aquesta transformació, que determinarà fortament el futur que ens espera.

Gràcies a tots els que avui sou aquí, sabem que serà possible!
Salut, i bicis!

Arran de la recent proposta de la Direcció General de Trànsit, de fer obligatori l’ús del casc ciclista a tots els àmbits -fins ara només ho era al viari interurbà-, s’ha encès la polèmica entre els partidaris i els detractors d’aquest sistema de seguretat passiva, i els fòrums i blocs d’Internet bullen amb unes discussions que, per desgràcia, no s’estan plantejant en els termes correctes -des d’un punt de vista científic-.

El primer d’aquests grans errors és l’abús d’arguments de tipus emocional o moralitzant, que difícilment ajudaran a crear una societat millor. Per exemple, podem llegir al Facebook de València en Bici:

“Tal vez no te parezca una barbaridad obligar a llevar cinturón de seguridad, pero de lo que se trata no es de si el Estado obliga cosas positivas o no, sino de si debe tener la capacidad moral para inmiscuirse en la vida privada de las personas.”

D’altra banda, tenim un cas moltíssim més greu, per la seva intenció clarament manipuladora i deslleial, per part de Maria Seguí (directora de la DGT) a una entrevista a la Cadena SER:

“He comentado que este es un borrador y que ahora tienen que hablar los grupos y permitirá hacer una reflexión: que en este caso concreto hay un grupo fundamental, que es el de los lesionados por traumatismos cráneoencefálicos, que tienen graves problemas cognitivos y que no pueden hablar. Ese es el colectivo que cada año acumula 5.000 personas más que por estar involucradas en un accidente de tráfico, sufre un daño cerebral que le incapacita, que le discapacita, para el resto de su vida.”

I és que resulta que, a més del poc fonament científic que té aquest recurs sentimental sobre els lesionats irreversibles, Maria Seguí ha inflat brutalment l’estadística: els 5.000 lesionats són en la seva immensa majoria automobilistes i vianants. Si hi hem de posar xifres, siguem rigurosos: pels traumatismes al cap i circulant en bici sense casc, tenim 9 morts, 56 ferits greus, i 129 ferits lleus l’any 2010. Sobre uns 3 milions d’usuaris habituals (ús diari o quasi diari) i 9 milions més d’usuaris de cap de setmana, no es tracta d’una xifra gens espectacular, com per justificar aquesta campanya tan intensa -i amb uns efectes secundaris tan negatius- per part de la DGT.

El segon gran error de plantejament d’aquest debat, és la incapacitat d’uns i d’altres per distingir entre una bona pràctica i una bona llei. I és que, sovint, les coses que ens poden beneficiar a nivell individual, són radicalment contraproduents si s’intenten imposar per llei -com pot ser el cas de la lluita contra la drogodependència-.

.
DUR CASC, UNA BONA PRÀCTICA

Que el casc ens pot salvar la vida en cas de caiguda és un fet que ningú pot posar en dubte. Parlam del sistema de seguretat passiva per excelència per als ciclistes. Només per això ja s’hauria de potenciar el seu ús, sempre que no sigui una excusa per oblidar altres mesures de seguretat vial -especialment, de la seguretat activa, de prevenció de l’accident-.

Però també cal dir que anar en bici no és una activitat especialment perillosa: als usuaris d’entre 18 i 55 anys la taxa d’accidents per km recorregut és inferior a la dels vianants (DGT, 2010), i  el nombre de lesions craneoencefàliques en cas d’accident és significativament inferior a la dels vianants i els cotxes -17% vs. 26% i 24% respectivament- (ONISR, 2005).

Aquestes xifres han fet que alguns col·lectius ciclistes s’hagin passat de frenada, i directament demanin “que no es fomenti el casc” -Las Palmas en bici, via Facebook-, o directament iniciin campanyes en contra de l’ús del casc com “Pregunta’m per què no duc casc” -València en Bici-. I, acte seguit, han entrat en la ‘batalla dels estudis’.

Els defensor de l’ús del casc indiquen que, d’acord amb la National Highway Traffic Safety Administration de Seattle, aquest element podria reduir en un 88% el nombre d’hospitalitzacions per accident -xifra posteriorment revisada i reduida al 69%-. Per la seva banda, els detractors indiquen que l’estudi no va normalitzar els resultats en funció de l’educació vial prèvia de l’accidentat, i del tipus de viari on es produí l’incident. Un posterior estudi (DiGuiseppi, Rivara, Koepsell and Polissar, 1989), a la mateixa ciutat de Seattle, deixà aquesta reducció d’hospitalitzacions en una xifra no significativa. Finalment, un meta-anàlisi (Attewell, Glase and McFadden, 2001) sobre tots els estudis en matèria de seguretat ciclista concloguè que “no existeixen evidències suficients per garantir que el casc augmenta la seguretat del ciclista”, tot i que reconeix que les lesions craneals greus podrien reduir-se -en el millor dels casos- un 15%, si es fan servir cascs ben dissenyats.

Per desgràcia, la batalla plantejada en termes de ‘casc sí / casc no’ deixa pel camí informació molt valuosa en matèria de seguretat vial. Els motius pels quals el casc, suposadament, no millora la seguretat ciclista són essencialment dos: la selecció sesgada de subjectes experimentals -els usuaris del casc normalment ja tenien un patró de conducta molt més prudent-, i la compensació del risc -la sensació de seguretat fa a l’usuari perdre el sentit del perill-. Tots dos casos mostren la gran importància que té la psicologia del ciclista, quan fa servir aquest element. A més, es pot veure clarament que els casos d’èxit es centren principalment en caigudes on no hi intervenen altres vehicles.

I tot això ens porta més enllà del debat maniqueu, ratificant que el casc per si mateix no és una protecció suficient, sinó que només serà eficaç amb una adequada educació vial i amb unes fermes polítiques de pacificació del trànsit. L’ús del casc es revela com a una bona pràctica, que ha d’anar acompanyada d’una actitut correcta mentre es pedala, d’una conducció vehicular defensiva, i de l’eliminació d’aquells riscs per als quals el casc no ofereix cap protecció -cotxes amb excés de velocitat-. És el que suggereixen altres estudis (Philips, Saqberg, Fyhri, 2011), que en ser menys polèmics no tenen la mateixa repercussió.

Podeu consultar tota la bibligrafia aqui.

.
L’OBLIGATORIETAT DEL CASC, UNA MALA LLEI

Com indicàvem al començament d’aquest article, una bona pràctica no es converteix necessàriament en una bona llei, especialment si no es prenen les pertinents mesures d’acompanyament i correcció. I és que una cosa és prendre la decisió un mateix, en benefici propi, i una molt diferent és prendre la decisió per uns altres, pretenent protegir-los d’un risc que ells mateixos no han percebut com a suficientment perillós com per a compensar el sacrifici.

És el cas del casc ciclista, molt especialment quan es pretén imposar-lo als ciclistes inexperts i eventuals. Perquè, no ens enganyem, tothom reconeix que dur el casc pot resultar incòmode, i per desgràcia molts valoren aquesta incomoditat de manera prou negativa com per abandonar l’ús de la bici. De fet, a Austràlia, la reducció del nombre d’usuaris per la imposició del casc ciclista fóu d’entre el 35% i el 40%.

Arribat en aquest punt, els partidaris de l’ús del casc solen prendre un discurs moralitzant, sobre la responsabilitat individual. Però aquestes xifres no representen una utòpica societat ideal, sinó la realitat d’un món imperfecte on les bones intencions sovint poden derivar en efectes colaterals terribles.

I aquí és on arriben els perversos efectes de segona ronda d’aquesta dràstica reducció del nombre d’usuaris! En haver menys bicicletes als carrers, desapareix el famós efecte Massa Crítica: el col·lectiu ciclista torna menys visible i els cotxes prenen menys precaucions, la gent torna més inexperta pel fet de no pedalar habitualment, etc. El resultat: augmenta el risc d’accident per aquells usuaris que continuen pedalant.

Per la seva banda, l’augment del sedentarisme i de la contaminació del trànsit suposen un perjudici molt superior en termes de salut pública, com va demostrar el professor Piet de Jong. Amb una efectivitat del casc del 15%, bastaria una pèrdua d’usuaris de només el 0,3% per acabar produint més morts i malalts crònics que sense haver imposat aquesta llei.

No entrem en els importantíssims efectes econòmics d’aquesta mesura, donat que empitjoraria notablement la nostra balança de pagaments, es destruiria bona part del teixit del petit comerç urbà, baixaria el rendiment escolar, i podriem perdre part dels 4.860 milions d’euros que suposa el cicloturisme a l’economia d’aquest país. Bona part dels més de 70 sistemes de bicicleta pública desapareixerien, suposant el malbaratament de milions d’euros més.

Tot això en un àmbit -l’urbà- on els ciclistes morts es poden comptar amb els dits d’una mà.

En definitiva, tot i que l’ús voluntari del casc pugui generar qualque controvèrsia, la seva imposició per llei és un desbarat que cap país del món ha aconseguit implantar amb èxit. I, en el millor dels casos, els nostres polítics hauran de rectificar, com ja va fer Israel.

La Directora General de Transit, Maria Seguí, jurant càrreg sobre el logo de BMW

A la fi ha vist la llum! Al llarg de la darrera setmana els diferents col·lectius interessats han pogut llegir l’esborrany del nou Reglament General de Circulació, que determinarà fortament el comportament de tots els usuaris de la via pública -des de camions fins a vianants, passant per cotxes, motos i bicis-. Es tracta d’un projecte legislatiu iniciat fa quatre anys, per l’executiu de Zapatero, i que quedà ajornat per la convocatòria d’eleccions anticipades al novembre de 2011.

És la segona vegada que es publica un esborrany: el primer el vàrem conéixer la passada legislatura, quan Pere Navarro dirigia la DGT. Amb el canvi de Govern, i l’arribada de Maria Seguí al màxim òrgan de seguretat vial, es va sotmetre el text a una profunda revisió, llençant continuament globus-sonda a la premsa -com ara la intenció d’exigir un carnet de conduir als ciclistes- al temps que ocultaven les seves intencions a les rondes de negociació.

Amb aquesta obscura estratègia no se’n podia esperar res de bo, i al final es confirmaren les sospites: la nova DGT s’ha venut completament a les exigències de les companyies automobilístiques -com ja havien fet prèviament els ministres d’Indústria i de Medi Ambient-. El creixent ús de la bicicleta s’ha convertit en una amenaça per aquest sector -vegeu l’article “Els joves donen l’esquena al cotxe”-, que ha apostat amb força per dinamitar la mobilitat sostenible. I, de moment, sembla que ho està aconseguint.

Si comparam els dos esborranys, podem observar canvis molt substancials. Així, per exemple, a l’antic esborrany podiem llegir:

“En vías con límite de 50 km/h o inferior, los ciclistas circularán por la calzada, pudiendo hacerlo por el centro del carril que corresponda a su destino.” (Art. 176.3)

La nova redacció d’aquest punt queda d’aquesta manera:

“2. En vías con límite de velocidad igual o inferior a 50 km/h, que dispongan de al menos dos carriles de circulación por sentido, los ciclistas circularán por la calzada y por el carril derecho, favoreciendo el tránsito del resto de vehículos que circulen a mayor velocidad. Podrán circular por los otros carriles cuando vayan a cambiar de dirección, o cuando lo precisen.

En las que dispongan de un carril de circulación por sentido, los ciclistas circularán preferentemente por la parte derecha del carril en la medida en que su seguridad y la de los otros usuarios lo permitan, favoreciendo el paso a otros vehículos.” (nou Art. 176.2)

En altres paraules: es margina al ciclista urbà de la calçada, obligant-lo a col·locar-se a la dreta per tal de deixar passar els cotxes. Aquesta posició que és totalment insegura per als usuaris de la bici (vegeu l’explicació d’EnBiciPorMadrid), ja que els col·loca fora de l’àrea de visió dels automobilistes. Però a la senyora Seguí sembla no importar-li: s’ha d’afavorir “el pas d’altres vehicles”, per damunt de la integritat física d’aquests perillosos perroflautas, que es creuen amb el dret a circular per la ciutat -dret que des de les companyies asseguradores s’està començant a posar en dubte-.

Però si per facilitar el pas dels cotxes la seguretat del ciclista no importa, a l’hora d’imposar el casc sembla botar a un primer pla (nou Art. 179.1). Ho podem llegir a l’exposició de motius: “se introduce la obligatoriedad de uso de casco en todo tipo de vías [...] con el objetivo de hacer posible que las bicicletas circulen por la calzada de las vías urbanas en un contexto de seguridad”.

L’Estat Espanyol es situaria així com a cas únic en tota Europa, i un dels poquíssims del món, on el casc és obligatori en qualsevol situació i contexte. De res serveix la nefasta experiència d’Austràlia i Nova Zelanda, on el nombre de ciclistes va caure en més d’un 40% i -curiosament- augmentà la taxa d’accidentalitat per kilòmetre recorregut, per la desaparició de l’efecte Massa Crítica.

En verd, països on no existeix cap obligació de casc ciclista. En vermell, països on està prohibit circular sense casc. La resta de colors imposen el casc a determinades situacions -menors d’edat, vies interurbanes, etc.-.

La Federació Europea de Ciclistes ja ha posat el crit en el cel, alertant del gravíssim impacte que aquesta mesura tindria en els més de 70 esquemes de bicicleta pública a l’Estat, i en els 4.860 milions d’euros que suposa el cicloturisme a l’economia espanyola.

Paradigmàtiques d’aquesta greu passa enrere foren també les declaracions de Mónica Colás, secretària d’Intervenció i Polítiques Vials: “la bicicleta no tindrà en cap cas la consideració de vehicle preferent”, com sí tenia durant l’època de Navarro. Tampoc els vianants s’han salvat dels atacs de la nova DGT, donat que Maria Seguí els responsabilitzà directament dels atropellaments que pateixen -en contrast amb la realitat de les estadístiques, que demostra que al 76,7% dels accidents greus i mortals no varen cometre cap infracció-.

La traca final d’aquesta tanda de despropòsits arribà ahir, en anunciar que s’elevaria el límit de velocitat a autopistes i autovies a 130 km/h, en línia amb el que reclamava la indústria de l’automòbil i en contra de les recomanacions de les associacions de víctimes d’accidents de trànsit -aval·lades per estudis que demostren que un 1% d’augment de la velocitat suposa un 4% d’augment de víctimes-. Un exercici cínic de populisme reaccionari, que s’inicià com a resposta a la limitació temporal de velocitat a 110 km/h de just fa dos anys.

Però aquests canvis de criteri no són cassuals. Més aviat semblen relacionats amb els famosos sobres de Bárcenas, ja que al mateix temps que es gestava aquest dur cop a la DGT, les principals cadenes de televisió privades (grup Antena 3 i Tele 5) iniciàren una campanya de desinformació en favor de l’obligatorietat del casc. Posició que no resulta extranya, tenint en compte que el sector automobilístic destaca clarament als seus ingressos publicitaris.

La pistoletada de sortida la donà la Fundació MAPFRE, el passat 5 de juny, amb la publicació d’un estudi que revelava que Espanya era el quart país europeu amb més atropellaments mortals de ciclistes. No passaren ni 24h -temps totalment insuficient per a una reflexió i un estudi seriosos-, quan Maria Seguí anuncià a tots els mitjans la seva intenció de fer obligatori l’ús del casc. I de seguida es posà en marxa la maquinària propagandística, començant per TVE i acabant per bona part de la premsa escrita. En molts de casos fins i tot es proposaven assegurances obligatòries, matriculació forçosa, pagament d’imposts de circulació, i altres ocurrències sense sentit. El cas més greu el podem trobar, fins i tot, a la ja citada enquesta de la Fundació MAPFRE, on una de les preguntes versava al voltant d’una hipotètica prohibició de circular en bici per la calçada, i a la publicació d‘una nota de premsa presionant al Govern per imposar l’obligatorietat del casc ciclista, basada en xifres i estudis (de la NHTSA) totalment desactualitzats i desacreditats per la seva faltade rigor científic, que fins i tot els seus autors han corregit fortament a la baixa.

El que sembla evident és que la indústria de l’automòbil -i sectors auxiliars- es troba amenaçada, i intentarà defensar els seus privilegis amb ungles i dents. En el cas de les companyies asseguradores, com ara MAPFRE, l’obligatorietat del casc és una excusa ideal per no haver de pagar indemnitzacions en cas d’accident.

Però la raó està del nostre costat, i mobilitzant-nos cada dia sobre les nostres dues rodes aconseguirem derrotar al monstre. Ara més que mai, pedalegem cap a un món més sostenible!

Males infraestructures, desinterès policial i retrassos per posar en marxa el Registre Municipal de Bicicletes disparen l’activitat criminal

A finals del passat mes de gener, la Nati va anar a nedar al poliesportiu de Son Hugo, com de costum. Però en sortir es trobà amb una desagradable sorpresa: li havien furtat la seva bici. De color vermell fosc, gran, robusta… nova, però amb centenars de kilòmetres a les seves esquenes. Havien compartit innumerables trajectes a la feina, a centres d’estudi, a biblioteques, a conferències. Aquella maleïda tarda d’hivern es trencà una relació íntima, que prometia durar anys.

No es tracta d’un cas aillat, i la Nati ho sabia. Així que es decidí a moure cel i terra per intentar recuperar el seu cicle, i denunciar el brutal agreujament de la seguretat per als ciclistes, fruit de la deixadesa de l’Ajuntament i de la policia. Carril per carril, aparcabicis per aparcabicis, i poliesportiu per poliesportiu, la Nati recollí el testimoni d’altres 71 afectats pels robatoris. 72 robatoris en només 2 mesos!

A Palma no hi ha estadístiques oficials de robatoris de bicis, entre d’altres motius perquè gairebé cap ciclista denuncia aquest fet. Però extrapolant aquestes xifres, i tenint en compte que una sola persona no pot recollir ni de lluny el 100% dels casos, hem d’afrontar la dura realitat: a Ciutat s’estan robant per damunt de 1.000 bicicletes l’any, davant la total passivitat de l’Administració.

Segons un estudi del Departament de Transports del Regne Unit, fet l’any 1996, aproximadament el 24% dels ciclistes que pateixen un robatori deixen la bici i passen a altres mitjans de transport. Un 66%, redueix sensiblement la freqüencia d’ús del cicle. I només un 10%, el 10% més militant, continua pedalant com si no hagués passat res.

Ens hem gastat milions d’euros en construir una xarxa de carrils bici meridianament funcional, per promocionar la mobilitat sostenible. Quin sentit tenen aquestes inversions, si després permetem que continui la sangria d’usuaris per una mera qüestió de seguretat ciutadana? Què diriem d’una ciutat on es robessin milers i milers de cotxes cada any? Seria inacceptable, propi d’un Estat fallit -com al tercer món-, oi que sí?

Però Palma no és una ciutat fallida. Es tracta d’un problema molt localitzat, i fruit d’una total manca d’interès per part de l’Administració. Des de PalmaEnBici i Biciutat de Mallorca hem impulsat diverses mesures per augmentar la seguretat de les bicis, davant de la paràlisi de Cort. Així, i gràcies al suport dels grups de l’oposició municipal -PSOE i MÉS x Palma-, aconseguirem que el ple aprovés la instal·lació d’aparcabicis segurs a l’SMAP,  i una instància a l’equip de govern de l’Ajuntament per a adherir-se al Registre Nacional de Bicicletes.

El treball de na Nati tampoc no és en va. El Grup Municipal Socialista presentarà una proposta el proper dijous dia 27, per incrementar la seguretat als espais gestionats per l’Institut Municipal d’Esports (IME). I és que a cap de les seves instal·lacions hi existeixen aparcabicis que compleixin els requisits de seguretat: són aparcabicis “d’ungla”, que només permeten fixar la roda davantera. El problema es concentra molt especialment als poliesportius de Son Hugo i Germans Escales, on ja han ocorregut diversos robatoris i els aparcabicis estan fora del camp visual dels empleats d’aquests centres.

Malauradament, tant la Regidoria de Mobilitat -presidida per Gabriel Vallejo- com l’Àrea de Seguretat Ciutadana -en mans de Guillermo Navarro- reaccionen amb gran lentitut i poca eficàcia davant d’aquestes mesures aprovades per unanimitat als plens municipals. La seva gestió és fancament millorable, tal i com denunciarem en roda de premsa després de reunir-nos amb ells. Duim gairebé un any esperant la creació d’un Registre Municipal de Bicicletes, que ja es contemplava a la polèmica Ordenança Ciclista, i l’estat de la qüestió no ha avançat ni un milímetre.

Es prendran seriosament, qualque dia, el gravíssim problema dels robatoris de bicis?