Una de pel·lícules: “Sin Frenos”

Joseph Gordon-Levitt i Michael Shannon protagonitzen ‘Sin Frenos’ (Premium Rush, 2012), una pel·lícula de David Koepp, sobre un missatger ciclistas que ha d’evitar que interceptin l’entrega d’un sobre el qual, per a alguns, equival a una elevada quantia monetaria, pero per a la seva propietària comporta un gran valor sentimental

Koepp, més sovint acreditat com a guionista que com a director, roda la pel·lícula com s’ha de fer. La sobrecàrrega tant en la captació de l’acció i de la velocitat trepidant, com en els capritxos de postproducció: els mapes en 3D similars als quals està tractant d’aconseguir amb prou feines Apple Maps, els recorreguts alternatius amb les possibles conseqüències desastroses, els rellotges i els flashbacks ràpids i limitats a l’estrictament necessari… L’elecció dels temes de la banda sonora, com aquest ‘Baba O’Riley’, dels Who, de l’arrencada, obeeixen al mateix esperit.

Encara que no solc ficar-me entre el trànsit, sinó que prefereix els carrils bici i les sendes, m’ho vaig passar com una nina imaginant-me pujada a aquestes bicicletes que desfilen per la pantalla a tota velocitat. L’adrenalina que sent pedalejant tan ràpidament com puc es reprodueix gairebé tal qual durant el visionat de ‘Sense frens’, gràcies a les càmeres que se situen sobre el manillar, entre les rodes… al muntatge veloç, però amb resultats d’accions sempre comprensibles… Sí, té algun destaroto, per exemple, en un moment es veu la cara del doble de Gordon-Levitt, però no són tan flagrants com per treure’t de la ficció.

Com deia sobre ‘Màxim risc’, amb aquestes imatges espectaculars hauria estat suficient, però agraeix que s’afegeixi una trama, encara que només sigui per mantenir-se fidel a aquella idea que teníem que el cinema explicava històries. Com tothom pot suposar, aquest argument de thriller, és molt simple. Però això juga a favor de la pel·lícula, ja que no són necessàries seqüències detingudes ni extensos diàlegs per donar-nos-ho a conèixer. Tot es va descobrint sobre la marxa, amb la mateixa celeritat amb la qual es mouen aquests bicivoladors amb motxilla a l’espatlla. I el mateix ocorr amb el conflicte amorós. Gràcies a això, les persecucions i escenes d’acció són tan nombroses que ocupen gairebé tot el metratge.

Que el guió no té pretensions es ratifica quan es perceben els tocs de humor. Michael Shannon, bastant pesat en la seva interpretació i partint d’un maniqueu retrat del seu antagonista, actua d’alleujament còmic tant gairebé com el policia que persegueix als protagonistes amb bicicleta i que sempre apareix quan l’hi necessita, com si formés part d’uns dibuixos animats. Diàlegs que, per aquí i per allà, busquen el somriure, se sumen a aquest aire de lleugeresa que ens confirma que aquí no anem a trobar ‘Drive’.

La filosofia de no portar frens és clar que no ens arriba, per molt que els autors la intentin dotar de dimensions de metàfora vital. Però el retrat del protagonista com a persona quasi-suïcida no es presenta debades. Serveix per justificar que s’obstini en no lliurar el sobre al personatge de Shannon fins i tot abans de conèixer la seva magnitud. És gairebé un acte de fatxenderia que s’autoimposa, com els que té amb el seu company de repartiments, interpretat per Wolé Parks, amb qui a més de per veure qui és més ràpid, competeix per l’atenció de la protagonista femenina, encarnada per Dania Ramírez. D’una altra forma, ens trobaríem davant les accions no motivades del personatge principal, error que generalment fa enfonsar una pel·lícula.

En definitiva, crec que no fa falta afegir que ‘Sin frenos’ pot gaudir-se com a xut d’adrenalina i viatge trepidant. Qui busqui profunditat de personatges o una història enrevessada, no els va a trobar. Però és que no podem viure només d’això.

 

Font: Blog de Cine

Posted setembre 24th, 2012 by Jean Luc and filed in General

Leave a Reply

You must be logged in to post a comment.