Autonomia a pedals

Traduït del bloc Bicicletas, ciudades y viajes

No ens podem continuar mossegant la llengua. No tenim dret a tenir als nostres menors fermats per més temps. Cal donar-los la confiança que ens van donar a nosaltres a la seva edat en ciutats que eren, sens dubte, més perilloses.

Portem massa temps inculcant por i oferint protecció als nostres menors, per tenir-los controlats, caçats, domesticats. Però ells són salvatges, els encanta assilvestrar-se i, sobre tot, els encanta anar al seu aire, sense supervisors ni vigilants. Creiem, i potser no ens falta una mica de raó, que donant-los corda es desbocaran, i per això mantenim la corretja tensa, i ens autojustificam dient que és el costum del nostre temps i que, quan tothom fa el mateix, és millor seguir el corrent, perquè els nostres no siguin els rars.

Però els hem preguntat a ells? Ens hem preocupat a saber què pensen els menors a les mateixes edats a les quals nosaltres fèiem el que ens rotava per tota la ciutat? No. Aquest és el truc. Així tenim la certesa. Total, són nens i no saben el que volen. Nosaltres sí.

Porto uns quants anys preguntant-li-ho en diversos centres de primària i secundària i em donen invariablement la mateixa resposta: “Els meus pares no em deixarien”. Els motius només els sospiten. Els joves del nostre temps viuen majoritàriament en les escletxes de llibertat que els deixen els seus pares, sense gaudir plenament de la seva condició de xavals i xavales, sense insolència, sense tenir l’oportunitat d’equivocar-se, de cagar-la encara que sigui una mica. I som tan estúpids que creiem que aquesta falsa seguretat amb la qual els tenim entre cotons els donarà l’èxit en el futur.

Doncs jo crec que no. La confiança només s’adquireix amb autonomia, només s’adquireix en la incertesa, només s’adquireix en la capacitat de gestionar el risc, en la capacitat de superar la por. Per a això, com en moltes altres coses, la bicicleta es revela com una gran eina. Perquè ajuda a afermar-se, a relacionar-se amb els altres en l’ús del carrer, a adquirir destresa, a defensar els drets amb dignitat, a saber disculpar-se, a conquerir la independència personal, a guanyar autonomia. Apartar als nostres nois i noies de les seves bicis a una edat és llevar-los tot això.

No siguem tan irresponsables, deixem que els nens i els joves descobreixin el món pels seus propis mitjans i donem-los eines per a això, perquè sinó aquest sobreproteccionisme tindrà unes conseqüències terrorífiques i ens tocarà presenciar-les i sofrir-les nosaltres mateixos, que ho hem anat alimentant. I si no al temps.

Record que, en aquells temps cada vegada més llunyans, la gent que provenia d’un estil d’educació més proteccionista, els que tenien menys carrer, eren els més perillosos de tots. Per la seva ansietat, per la seva falta de judici, de sentit comú. I eren els que es pegaven les castanyes més fortes. En bici també.

AFEGIM UN PETIT VIDEO, EN UNA LÍNIA SIMILAR:
“5 coses perilloses que hauriem de permetre fer als nostres fills” Subtitulat en castellà

Posted novembre 30th, 2012 by Stefan Nolte and filed in General, tot sobre bicis

One Response to “Autonomia a pedals”

  1. Joan Ferrer escrigué:

    Interessant reflexió que compartesc sobre l’excés de proteccionisme dels actuals pares vers els seus fills petits (i no tant petits).

    Tot plegat és un símptoma més de la societat on ens movem, obsessionada per la seguretat, les malalties, els virus, l’assèpsia…

    Caure i aixecar-nos, posar-nos malalts i guarir-nos, etc. no són més que processos d’aprenentatge que augmenten la nostra maduresa i capacitat de reacció.

    Permetem, doncs, que els nins vagin amb bici. Així i tot, cal que ens mantinguem fer-mes en exigir una pacificació del trànsit on ells puguin moure’s liurament.

Leave a Reply

You must be logged in to post a comment.