Manual per a observar a l’ésser humà a la ciutat
Per què importa estudiar el comportament de l’humà a la ciutat? L’urbanista Jan Gehl respon a aquesta pregunta en el seu nou llibre Studying Public Life.
Quan Jan Gehl observa als humans s’assembla a un naturalista perdut a la sabana africana. L’urbanista danès ha dedicat la seva vida professional a estudiar l’Homo Sapiens en l’hàbitat urbà. Una disciplina tan poc analitzada que, segons diu, “sabem més sobre la creació d’entorns saludables per als óssos panda que per a l’ésser humà”.
Al seu nou llibre, How to Study Public Life, escrit conjuntament amb Birgitte Svarre, Gehl comparteix alguns dels mètodes que utilitza per estudiar i examinar als éssers humans en entorns urbans.
Qui es posa a l’aguait a l’espai públic “ha de ser el més neutral possible, actuar com qui mira des de la banqueta, un ens invisible que ha de mantenir una perspectiva global. Qui decideixi examinar el comportament de les persones a una ciutat, ràpidament s’adonarà que cal ser metòdic per aconseguir informació útil en la complexa i confusa vida de l’espai públic”.
Fer-ho està a l’abast de qualsevol, però és possible entrenar l’ull “en l’art de l’observació”, diu Gehl al seu llibre.
El paper i el llapis són les eines més importants per iniciar-se en aquesta activitat. Serveixen per anotar observacions puntuals o mesurar el nombre de vianants en una determinada zona. “Tot es pot comptabilitzar. El nombre de persones que passen per un lloc, els seus gèneres, si somriuen o no, si caminen sols o en grup, quants són actius, quantes persones parlen pel mòbil. Aviat t’adones que la vida d’una ciutat es mou en ritmes de forma similar a un pulmó”.
8 EINES BÀSIQUES PER ESTUDIAR L’ESPAI PÚBLIC
Per fer una anàlisi adequada del carrer, l’arquitecte de 77 anys considera els següents instruments com a imprescindibles:
Mapejar: ofereix una manera de representar les dades recollides en una zona determinada.
Traçar: els moviments de les persones poden ser traçats a la zona que s’està estudiant. Proporciona informació bàsica sobre patrons i moviments en un espai determinat.
Trackejar: Per observar el moviment de ciutadans en zones àmplies es pot optar per seguir a un subjecte de forma discreta sense que s’adoni o arribar a un acord amb algú per fer-ho. És possible portar un GPS damunt per facilitar la recopilació de les dades. Una altra opció és observar des d’una finestra en alt.
Cercar rastres: L’activitat humana normalment deixa restes com a escombraries al carrer, brutícia, marques sobre la gespa que contenen informació sobre la vida a la ciutat. “Unes petjades en la neu poden proporcionar pistes sobre les rutes que pren la gent en una plaça amb gespa. Si hi ha taules o cadires al carrer pot significar que els residents es senten els suficientment còmodes per traslladar el seu saló al carrer”.
Fotografiar: Una part essencial de l’estudi de la vida en l’espai públic consisteix a documentar les situacions on la vida urbana interactua. “És una forma d’humanitzar les dades. Es posa l’èmfasi en les interaccions i les situacions que es produeixen al carrer”. Aquí Gehl recomana l’ús de vídeos Time-Lapse.
Mantenir un diari: Serveix per registrar detalls i matisos sobre la interacció entre la vida al carrer i l’espai públic. S’usa per anotar observacions en temps real i les diferents activitats que realitzen.
Passejades pilot: “Realitzar un passeig mentre s’observa la vida que es desenvolupa en ella pot ser una cosa rutinari, però l’objectiu és que l’observador sigui capaç de notar problemes i detalls que es puguin millorar”, diu Gehl. En algunes passejades pilot realitzades a Sydney, l’arquitecte va descobrir que a les rutes pitjor dissenyades, el vianant passava 52% del seu temps de viatge esperant als semàfors per arribar d’un lloc a un altre.
“La tecnologia té un paper molt important i ho tindrà més en el futur. Però l’observació personal i humana segueix sent importantíssima”, defensa el danès.
I TOT AIXÒ, PER A QUÈ SERVEIX?
“Com podries saber on situar els diferents serveis a una plaça, sense observar com l’humà actua en ella?”, assenyala Gehl. El carrer està ple de pistes per crear ciutats més amables.
Un parc amb una presència alta de dones sol indicar que és un lloc segur. “Si es troba una reducció reiterada de la seva presència significa que la sensació de seguretat està baixant”. Gehl es basa en recerques com la qual va realitzar al Bryant Park (Nova York), on va trobar que l’equilibri òptim era un 52% dones versus 48% homes entre la 1 i les 6 de la tarda.
Això no és tot. “La velocitat amb la qual camina un individu quan passa per un lloc determinat, i el temps dedicat a aturar-se pels seus racons, pot proveir d’informació sobre la qualitat d’aquest espai”.
En un estudi realitzat per Gehl al carrer Stroget a Copenhaguen, al gener de 1968, l’arquitecte va trobar que les persones cobrien de mitjana 100 metres en 62 segons amb una temperatura de -8 graus. Les persones que més ràpid cobrien el trajecte ho aconseguien en 48 segons, equivalent a una velocitat de 6 quilòmetres per hora.
Quan va realitzar aquest mateix estudi a finals de juliol i amb 20 graus de temperatura, va trobar que les persones trigaven una mitjana de 85 segons per cobrir aquests mateixos 100 metres a peu. “Amb un flux gairebé igual en tots dos dies la sensació de densitat era molt més alta en el dia calorós”.
“Les persones caminen més ràpid durant el matí i la tarda. L’hi prenen amb més calma al migdia. Com era d’esperar es mouen més ràpid entre setmana que els caps de setmana”.
Estudiar aquests factors és important per determinar la distància que un ciutadà està disposat a caminar per usar el transport públic, per exemple. “No és necessari fer una renovació molt cara per convidar a la gent a quedar-se més temps. Així i tot, si decideixen fer-ho, una invitació o un estímul pot influir en la percepció de si és un lloc dinàmic on val la pena quedar una estona”.
COM HEM ARRIBAT FINS A AQUÍ?
Això que sembla tan obvi és una cosa que molts planificadors urbans van deixar de fer a partir dels anys 60. Les maquetes i els plans mestres van començar a dictar les decisions als ajuntaments. El contacte amb el carrer i les seves palpitacions es va marginar i es van oblidar d’allò més important, el factor humà a peu de carrer.
Al mateix temps, per primera vegada el ciutadà occidental començava a gaudir de més temps lliure. La setmana de treball es va escurçar i es van incrementar els dies de vacances. Fins llavors, gran part del temps estava dedicat a l’ús de l’espai públic per a finalitats productives com anar a treballar o desenvolupar una activitat comercial amb excepció dels caps de setmana. Ara el carrer començava a ser un lloc per caminar sense rumb. Un lloc per passejar, asseure’s en un banc i llegir el periòdic o simplement observar a les persones que passaven per allí.
No obstant això, molts ciutadans es van trobar amb la construcció de nous barris que ignoraven completament la possibilitat de crear ciutats adequades per a aquest canvi d’hàbits.
“La planificació urbana moderna no parava esment a la interconnexió, l’espai entre edificis. Es va imposar el principi Radburn, que dictava que s’havien de crear espais segregats per al vianant i els cotxes. Era preferible que els vehicles motoritzats circulessin per zones on no hi havia ni tan sols voreres. Els vianants, en canvi, tindrien espais delimitats, centres enjardinats per caminar separats. El problema amb aquesta teoria, que tenia bastant sentit en abstracte, és que en la pràctica no parava esment a les interconnexions, a l’espai entre els edificis”.
La separació va acabar creant una segregació entre activitats. Llocs de treball que es queden deserts a la nit, barris dormitoris i zones molt específiques per fer la compra. Els barris van acabar desconnectats entre si.
Aquesta ideologia en la seva encarnació més extrema proposava construir un autopista pel centre de Greenwich Village i (part de Central Park), un barri degradat i artístic que malgrat tot tenia una vida social única a la ciutat. L’activisme de Jane Jacobs, una periodista resident a la zona reconvertida en urbanista, va aconseguir paralitzar aquest despropòsit impulsat pel temible Robert Moses.
“Per Jacobs, un bon espai era una conjunció de factors socials, econòmics, físics i de disseny. Ella objectava a les solucions que s’aplicaven per igual a tot arreu. Cada lloc tenia les seves particularitats i calia sortir a l’a carrer per estudiar-les”.
Les experiències de Jacobs van inspirar a Gehl per començar a mirar a les ciutats des d’una altra perspectiva en els anys 60. Però no va ser l’única cosa que va canviar la seva manera de veure l’arquitectura. La seva dona Ingrid Gehl era psicòloga i li va cridar l’atenció el poc que el seu marit tenia en compte les persones quan va començar la seva carrera en aquesta disciplina.
Gehl ha aconseguit al costat d’altres arquitectes començar a recuperar la ciutat per als vianants. Va ser l’artífex de la peatonalització en Times Square, és una de les peces claus en el desenvolupament ciclista de Copenhaguen i ha treballat en projectes a Melbourne, Londres, Chongqing, Mèxic DF i Sao Paulo.
“Gairebé totes les ciutats tenen departaments de trànsit amb dades precises sobre quants cotxes circulen per les gran artèries mentre que és gairebé inaudit trobar departaments que mesurin el moviment dels vianants i el desenvolupament de la vida en la via pública”.
Una cosa tan bàsica com explicar el flux de vianants en determinades zones pot ajudar a prendre millors decisions en l’ordenació de ciutats. Aquestes dades han de ser recopilades al llarg de molt temps per poder comparar-les. “Una dada per si sola no val per res”, remarquen Svarre i Gehl al seu llibre.
Tampoc cal deixar-se portar solament per nombres crus, argumenta el danès. “Un coneixement bàsic permet acomodar les necessitats de dones, nens, ancians i discapacitats, grups que freqüentment no són tinguts en compte”.
Com a model està Copenhaguen, que cada 10 anys realitza una auditoria de la vida a l’espai públic. Quan pensam en aquesta ciutat danesa, una de les primeres coses que solen venir al cap és la seva política pionera per afavorir la bici i els vianants. Però no sempre ha estat així.
“Quan es va peatonalizar el carrer Stroget per primera vegada, l’any 1962, va haver-hi una oposició important que deia que això no funcionaria mai, que això no encaixava amb l’estil de vida escandinau i era més propi d’Itàlia”, va observar Gehl a una entrevista amb Yorokobu l’any 2010. Amb consens polític i polítiques assenyades s’ha aconseguit construir una de les ciutats més sostenibles del món.
Què significa una ciutat habitable?
Darrere de la disciplina que imparteix Gehl està una ideologia clara que proposa recuperar l’espai públic per al ciutadà. Un objectiu que el danès considera resumit a la perfecció en aquesta frase de Ray LaHood. “Una ciutat habitable significa poder portar als teus fills al col·legi, anar a treballar, visitar el metge, fer la compra, sortir a sopar i veure una pel·lícula i jugar amb els teus nens al parc sense haver de ficar-te dins un cotxe”.
És una guerra sense belicisme, a la qual es recuperen les ciutats per a les persones i es relega el cotxe a un segon pla. Una batalla que Gehl segueix lluitant a tot el món.
12 CRITERIS PER CREAR UN BON ESPAI PÚBLIC PER Al VIANANT
1) Protecció contra el trànsit i els accidents
2) Protecció contra crim i violència (Vida al carrer, estructura social, identitat, il·luminació durant la nit)
3) Protecció contra estímuls desagradables (soroll, fum, males olors, brutícia)
4) L’opció de caminar (espais adequats per fer-ho, canvis de nivell ben dissenyats)
5) La possibilitat d’estar dempeus (zones de descans, suports físics per fer-ho)
6) Infraestructura per asseure’s (bancs per descansar)
7) La possibilitat d’observar (línies de visió sense obstacles, bona il·luminació durant la nit)
8) La possibilitat d’escoltar i parlar (soroll moderat, distància entre els bancs)
9) Escenaris per jugar i relaxar-se (jugar, ballar, música, teatre, discursos improvisats, diferents edats i tipus de persones)
10) Serveis a petita escala (senyals, mapes, papereres, bústies)
11) Disseny per gaudir d’elements climàtics (sol, calor, fred, ventilació, estètica)
12) Disseny per generar experiències positives (qualitats estètiques, plantes, flors, animals)
FONT: Yorokobu
