Integració vs. Segregació: quina infraestructura és més segura?

El debat està servit! Als darrers anys s’està produint al món ciclista una greu fractura sobre quines polítiques d’infraestructura s’han de seguir, polaritzades entre els tradicionals partidaris del carril bici (de la segregació entre cotxes i bicis) i els defensors de la integració dels ciclistes al trànsit motoritzat de les ciutats.

Tot i que a nivell tècnic no existeixen grans dubtes al voltant d’aquest fals debat -la integració o la segregació del trànsit ciclista depenen bàsicament del tipus de viari, la velocitat de circulació i la intensitat de vehicles-, ha calat a la societat un absurd radicalisme on trobam gent que creu que els carrils bici han d’arribar fins a la porta de ca seva, i alguns ciclistes de caire més agressiu que s’hi oposen frontalment als carrils bici i a les mesures de pacificació del trànsit -proposant com a “alternativa” l’aprenentatge d’una tècnica de circulació anomenada Vehicular cycling i la proliferació de “bici-escoles”-. Podríem parlar d’una veritable batalla entre falcons i palomes.

 Donat que a Palma tradicionalment ha dominat les palomes -els partidaris del carril bici per damunt de tot, motiu pel qual defensàrem el concepte de “ciclocarrers”-, centrarem aquest article en els falcons -representats a l’Estat Espanyol pel portal Ciudadciclista.org i alguns altres blocs-.

El moviment que rebutja la segregació del viari ciclista va néixer als EUA durant els anys 70, sota la batuta de l’enginyer industrial John Forester i la seva obra magna Effective Cycling. Argumenta que els carrils bici són en realitat una concessió als cotxes, una forma de “marginar” al ciclista a un costat de la carretera, en una posició que consideren insegura donat que les bicis tornen menys visibles i més imprevisibles: es tractaria d’una conducció contra-natura que “contradiu els principis bàsics de l’organització segura del trànsit” i que acaba originant més problemes dels que realment pretén solucionar.

 Alguns exemples en aquest sentit es poden trobar en el famós cas del gir a dretes o col·lisió en paral·lel -en que l’automobilista realitza un canvi de direcció cap a la dreta sense esperar la presència de cap altre vehicle-, o la circulació per l’extrem esquerra d’una carretera que imposen els carrils bici de doble sentit -que situen al ciclista fora de la visió de l’automobilista-.

Les crítiques fetes pels partidaris de la integració han estat força útils de cara a millorar el disseny de la infraestructura i replantejar-se la necessitat d’algunes actuacions que realment no aportaven res als ciclistes. També ha estat molt positiva la seva valenta aposta per la proliferació de bici-escoles, on els ciclistes novells aprenen les tècniques del Vehicular cycling per tal d’integrar-se amb la major normalitat possible dins del trànsit motoritzat.

Però amb el seu rebuig frontal a tot carril bici s’han passat de frenada, abandonant el debat tècnic per una generalització totalment innecessària. Un nou mantra que segueixen amb fe quasi-religiosa.

LA REALITAT DE LA SEGURETAT VIAL

Els arguments contra la segregació del trànsit ciclista han gaudit d’un gran èxit per la seva lògica aparent, generant-se una bella teoria que malauradament xoca en molts casos amb el coneixement empíric de la major part dels ciclistes urbans -que no per casualitat mostren una certa preferència pels carrils bici- o amb el simple fet de l’existència de col·lectius vulnerables -infants, gent gran, etc.- que no es poden adaptar a l’estil de conducció més agressiu que imposa el Vehicular cycling.

Fins ara, la crònica mancança d’estadístiques fiables sobre accidentalitat ciclista ha jugat al seu favor, i donaven per vàlida la seva teoria pel fet de que la major part de les col·lisions es produïen en encreuaments. Però cada vegada apareixen més i millors estudis que posen en dubte la universalització d’aquests arguments, oferint una imatge més natural del debat integració vs. segregació: allà on hi ha major velocitat i intensitat de trànsit segregam, i als carrers residencials o secundaris integram.

Un d’aquests estudis, presentat el passat mes de febrer, quantifica els riscs de cada tipus d’infraestructura segons el tipus de viari i el posa en relació amb les preferències mostrades pels ciclistes, posant de rellevància la forta correlació entre la seguretat efectiva i seguretat percebuda. És a dir: la major part dels usuaris de la bici no tenen una visió tan distorsionada de la realitat com la que ofereix el maniqueu debat integració vs. segregació.

També aporta una molt valuosa informació respecte del gran perill que suposa el manteniment d’aparcaments de cotxes al viari principal, i que a Palma podem trobar a molts trams dels carrers d’Aragó i Manacor, l’eix entre Ramón y Cajal i Joan Miró, etc. Aquest tipus de viari és el que major accidentalitat presenta, amb molta diferència, i caldria promoure la supressió urgent de totes les places d’aparcament per ampliar les voreres i/o crear carrils de bici.

 

Fins ara, Ciutat ha quedat relativament al marge d’aquest debat, per la seva escassa tradició ciclista i la inexistència d’organitzacions crítiques amb les polítiques de mobilitat de l’Ajuntament. Sovint ens queixam del que es decideix a Cort, però poques vegades ens hi implicam activament i oferim solucions constructives i tècnicament fonamentades. Però tot això està a punt de canviar: a partir del passat dia 1 d’octubre s’ha constituït oficialment la primera associació de ciclistes urbans de les illes, anomenada Biciutat de Mallorca.

Us tindrem informats!

Posted octubre 20th, 2012 by Stefan Nolte and filed in General, Infraestructura

8 Responses to “Integració vs. Segregació: quina infraestructura és més segura?”

  1. Salvador escrigué:

    Donde se contacta a esta organizacion? Si sus estatutos me convencen quiero ser miembro.

  2. mariano escrigué:

    No ens deixes de sorprendre, enhorabona!

  3. Salvador escrigué:

    El radicalismo sobre las opciones de segrgacion o integracion es como suelen ser los radicalismos: un olvido de la realidad de las cosas. Nada es absoluto y conviene ser pragmaticos en la organizacion de las cosas. Me parece que una medida buena consiste en proponer y dar a conocer itinerarios tranquilos. Generalmente hoy en dia la gente esta tan habituada a los desplazamientos en vehiculos a motor que circulan por las vias principales (o que se han convertido en principales) que quedan olvidadas todas esas vias que pueden perfectamente servir para desplazarse en bicicleta. Es cierto que frecuentemente esas vias olvidadas necesitarian alguna pequeña transformacion para ser verfdaderamente utiles. Creo que en Palma seria conveniente estudiar y proponer las pequeñas adaptaciones, no muy costosas, que serian deseables.

  4. Stefan Nolte escrigué:

    Aupa Salvador! Los impulsores de la asociación suelen frecuentar las bicicletadas de Massa Crítica, que se celebran el primer sábado de cada mes (a las 10:45 en la Pza. España). De momento aun estan en fase un tanto embrionaria, y por eso no se ha hecho una presentación formal (ya daremos parte de ello! ;) ), pero el objetivo es ir trabajando todos los puntos relacionados con la movilidad sostenible.

    De sus estatutos:

    “Les finalitats de l’associació són:
    1. Potenciar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport dins les ciutats.
    2. Instar als poders públics a fer les intervencions necessàries per què es pugui anar amb bicicleta d’una forma còmoda i segura.
    3. Potenciar totes aquelles actuacions i mesures que afavoreixin la mobilitat sostenible, la pacificació del trànsit y la democratització dels usos de l’espai urbà.
    Per aconseguir aquestes finalitats, es desenvoluparan les activitats següents:
    1. Sortides col·lectives en bicicleta per la ciutat.
    2. Activitats relacionades amb la sensibilització a la població sobre l’ús de la bicicleta i la mobilitat sostenible.
    3. Actuar devant les administracions publiques per promoure el objectius de l’associació.
    4. Organització d’activitats lúdiques, socioculturals i/o reivindicatives que promoguin l’ús de la bicicleta i la mobilitat sostenible.”

  5. Carles escrigué:

    És un debat ben interessant i veure els diferents punts de vista és molt enriquidor. Si més endavant feim les Jornades estaria bé incloure’l com a tema de debat. Enhorabona Stefan!

  6. Eloy escrigué:

    Efectivament crec que a Palma podem fer servir ambdós models (integrat i segregat). També cal ficar-nos al cap que Palma té en la seva majoria carrers estrets per a poder introduïr carrils bici (calçada, vorera per vianants, places d’aparcament de cotxes, arbrat i carrils bici. Tenim molts de carrers de 20 mts. d’amplada i en aquests es fa necesari fer-ho integrat. També hi ha carrers que no són molt transitats per vianants i tenen un sobredimensionament de l’amplada de la vorera, allà sí es podría incloure carril bici. Exemple: Carrer Aragó.

  7. Eloy escrigué:

    Oblidau l’exemple de carrer Aragó perquè aquest sí és força transitat per vianants, més aviat carrer foners per exemple.

  8. Txarli escrigué:

    Vaya, qué pseudoartículo tan interesante sobre el falso-fals debat… lamento no tener tiempo ahora para enredarme en una respuesta.

    Entretanto, debo objetar a la graciosísima distinción entre “halcones” y “palomas”. Yo mas bien hablaría de “cuervos” y “golondrinas”. Los carrilbicistas son una pandilla de cuervos siniestros dando por saco sin tregua (cuando no atropellando, sin más) a los peatones, de los que se sienten superiores, y enfrentados a los automovilistas por el famoso “reparto del espacio” y porque sí, porque ellos son más guapos, más progres y más “sostenibles”, y los “cochistas” no.

    Mientras que los integradores somos como las golondrinas: volamos, volamos, volamos… volamos por donde queremos, y tenemos todo el cielo de la ciudad para nosotros, y no necesitamos para volar ni que nos reserven ni que nos asignen ni que nos pinten de colores ni que nos señalicen nada de él.

    Y además disfrutamos mucho más que los cuervos, y sabemos que los automovilistas son de manera masiva gente como nosotros que van a hacer todo lo que esté en su mano para mantenernos a salvo, y que lo que nosotros hacemos tan confortablemente con nuestras bicis lo podría hacer cualquiera con dos brazos y dos piernas, si no se hubiesen creído las bobadas de la Iglesia Carrilbicólica.

    https://bicilibre.wordpress.com/2007/09/26/catecismo/

    Animo. También vosotros podeis.

    Txarli
    Si el carril-bici es la respuesta
    has hecho mal la pregunta.

Leave a Reply

You must be logged in to post a comment.