[#2anysPP] Aina Calvo (I) “Blanquerna és el màxim exponent de que tenim un batle que només encerta quan rectifica”
- La portaveu socialista acusa al PP de “tergiversar els dubtes raonables” de la població per tal de crear una situació de conflicte al voltant de la mobilitat sostenible.
- Reivindica “l’herència rebuda” del seu mandat, com a única generadora d’un “model de ciutat que el PP, senzillament, no té”.
- Anuncia que, en tornar a governar, donarà prioritat a les inversions en eixos cívics i mobilitat sostenible.
El passat dia 11 de juny es compliren els dos anys de l’arribada a l’Ajuntament del batle popular Mateo Isern. Amb motiu d’aquesta meitat de legislatura, a PalmaEnBici.com hem decidit fer una ronda d’entrevistes als representants dels tres grups municipals amb presència a Cort, citant-los en ordre de menor a major representació.
Aquesta tercera entrada correspon a la tertúlia mantinguda amb Aina Calvo, portaveu de grup municipal PSIB-PSOE, a mitjans del mes de maig de 2013. (Vegeu també: Antoni Verger I i Antoni Verger II).
Aina Calvo és palmesana de naixement, doctora en Ciències de l’Educació i catedràtica al Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació a la Universitat de les Illes Balears des de l’any 2000. Entre els anys 2004 i 2006 va ser diputada al Congrés i sotsdirectora general de Cooperació i Promoció Cultural de l’AECID –depenent del Ministeri d’Afers Exteriors-.
Posteriorment, fou elegida batlessa de Palma –legislatura 2007-2011-, promoguent sota el seu mandat una gran transformació de la mobilitat urbana a Ciutat. Actualment es dedica amb exclusivitat a la seva tasca política d’oposició al Consistori municipal.
PREGUNTA: Bon dia senyora Calvo. Com ja sap, l’hem convocat avui per avaluar els dos anys de mandat popular a Cort. Vostè havia de triar un lloc de la via pública que considerés més representatiu d’aquesta primera meitat de legislatura, i ha elegit el carrer de Blanquerna. Per què ha triat aquest indret?
RESPOSTA: Doncs perquè és el màxim exponent de que tenim un batle que només encerta quan rectifica. Després de dur la reapertura de Blanquerna al trànsit motoritzat al seu programa electoral, el fet d’haver aconseguit ara que el carrer torni a ser peatonal i que recobri el seu sentit original és una victòria del sentit comú, una victòria per a tota la ciutadania. Però és una victòria que queda deslluïda per moltes altres decisions contradictòries en matèria de mobilitat, clarament perjudicials.
P: L’equip d’Isern ho justifica en que ara hi ha un consens ciutadà, cosa que segons ell no hi havia quan es va executar l’obra…
R: És cert que hi havia algunes diferències entre les parts implicades, però això és una cosa totalment comprensible. Des del moment en que hi ha una intervenció tan potent a un carrer molt gran, afectant a tanta població i amb un canvi d’usos fonamental, és lògic que molta gent es plantegi si això serà bo o dolent.
Ara bé, més enllà d’aquests dubtes raonables, el projecte responia a un pla més extens, inclòs al nostre programa electoral. No era una actuació aïllada. Nosaltres defensàvem un model de ciutat –que és una cosa que ara trobam molt a faltar-. Defensàvem l’existència d’uns eixos cívics que connectessin l’Eixample de la ciutat amb el centre urbà. Defensàvem l’existència d’un espai públic per al vianant, un espai de vivència amb major qualitat de vida. Defensàvem i defensam una mobilitat més sostenible, i això significa –ens agradi o no- posar entrebancs al cotxe per tal d’afavorir al vianant i als mitjans de transport públic i alternatius. I Blanquerna era un element més dins tot això.
Però és clar, una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Quan un ciutadà es troba amb que, a la porta de casa seva, on sempre havia deixat aparcat el cotxe, ja no hi podrà aparcar i que aquest espai es transformarà en un lloc d’ús massiu, doncs és lògic que es posi en un estat d’alerta.
Què necessitàvem? Necessitàvem temps i la demostració de que això no seria així. I el temps ens ha acabat donant la raó. Si a més a més haguéssim tingut una oposició més constructiva, tot això hauria estat molt menys virulent. Crec que, a banda d’unes inquietuds i unes preocupacions comprensibles, hi va haver una necessitat d’exaltació per part del grup que en aquells moments exercia d’oposició, que en aquest cas era el Partit Popular. I que ja sabem que un dels seus lemes, una de les seves pràctiques favorites és la del “quant pitjor, millor”. I que lluny d’intentar ajudar a sembrar el sentit comú, va ajudar a sembrar més dubtes allà on no n’hi havia, va ajudar a distorsionar la informació, i a tergiversar.
P: Considera, doncs, que ha estat víctima d’una campanya de desprestigi per part del Partit Popular i la dreta mediàtica?
R: És possible, però no crec que sigui rellevant. El que sí que hauríem de fer és una reflexió com a societat. I aquí hi entram tots: els partits polítics, els empresaris, els mitjans de comunicació i per descomptat els mateixos ciutadans.
En aquell moment (l’any 2009-10) estàvem entrant en un procés de crisi molt considerable. Teníem una situació que francament començava a atisbar el dramatisme que després vindria… i el nostre gran debat varen ser uns metres d’un carril bici i una peatonalització!! No té ni cap ni peus.
Sincerament, crec que tots ens hem de mirar i hem de pensar quin és el nostre grau de responsabilitat. El nostre partit segur que en té algunes, segur que hi havia moltes coses que podríem haver explicat millor, i efectivament, hi va haver alguns mitjans de comunicació que tenien uns interessos molt concrets i molt marcats políticament.
P: Fa extensiva aquesta reflexió a les associacions de veïns implicades?
R: Com deia abans, un procés de transformació com aquest genera uns dubtes raonables. Entre les associacions de veïns es defensava la necessitat de poder-hi circular en cotxe, que no fos una peatonalització total, ja que pensaven que això els impediria poder arribar als seus guals –cosa que mai va ser així, perquè de bon principi es contemplava aquesta possibilitat-.
I per una altra banda hi havia unes discrepàncies amb un sector comercial que pensava que això suposaria l’enfonsament del seu negoci, perquè hi ha una creença molt arrelada de que el comerç sobreviu si el cotxe pot arribar a la porta.
Però l’experiència demostra una vegada i una altra que això no és cert. El gran adversari del petit comerç de Blanquerna no era la peatonalització, sinó les franquícies i les grans superfícies. Són un altre competidor molt més fort. No hi te res a veure la peatonalització, i al petit comerç aquesta reflexió s’està estenent. De fet, abans d’executar-se el projecte ja hi havia nombroses botigues que recolzaven la peatonalització, i ara el clamor és absolut.
En tot cas, nosaltres actuàrem des de la perspectiva de l’interès general. Crèiem profundament en la peatonalització, i estic convençuda que si ara féssim un anàlisi veuríem que s’han revaloritzat molt els locals. De fet en els darrers temps hi ha hagut una instal·lació de més negocis a Blanquerna. No vull dir que no hi hagi hagut qualque negoci que s’hagi trobat amb la necessitat de refer-se, però els negocis són una cosa dinàmica, i això ho saben els emprenedors.
Al seu moment, als veïns i als comerciants els tranquil·litzàvem dient que no era una intervenció irreversible. Si volien que passessin els cotxes era ben fàcil: tornar a obrir i llestos. Tot estava pensat per a que el paviment resistís el trànsit si fos necessari. Sigui un taxi, una ambulància o fins i tot un camió de repartiment. I molta gent de fet hi estava d’acord en, com a mínim, donar l’oportunitat i veure què passava.
Però justament aquí hi va haver la voluntat manifesta de sembrar confusió per part del partit a l’oposició, i d’un altre membre del “Pacte” (UM) que també ho va intentar, d’excitar aquesta maror… Per exemple, explicant a la gent gran que ja no podrien passar les ambulàncies. O anunciant als quatre vents que això suposaria l’enfonsament dels comerços.
Crec que això va ser una gran irresponsabilitat perquè va dividir a la ciutadania, fent que tots aquells que estaven a favor varen passessin una mala estona, perquè el que es duia i el que feia renou era estar ne contra.
En qualsevol cas, cal recordar que tot això no és res que no hagi succeït també a moltes altres ciutats quan s’han produït processos de reconversió un poc durs. Sempre es produiran resistències, i el més important és encertar. I jo crec que ha valgut la pena arriscar-se.
P: I per què es va donar aquesta prioritat a Blanquerna, atesa l’oposició veïnal amb que es toparen?
R: Be, cal recordar que també vàrem peatonalitzar el carrer Fàbrica. Vàrem executar dos eixos. I això va ser un criteri molt tècnic. Primer perquè milloràvem qualitativament i quantitativament més a Blanquerna –pel volum del carrer, pel tamany, era una actuació molt visible-. I necessitàvem també que es notàs en termes de canvi de model. Hi havia una variable poblacional, i hi havia també una variable de caràcter tècnic.
Si voleu recordar nosaltres també volíem fer una intervenció, i vàrem començar per un concurs d’idees, a Pere Garau. Però era una intervenció molt més complicada, perquè hi ha el mercat. De fet el projecte va haver d’acabar, perquè no era viable en aquell moment. I la viabilitat tècnica és el que ens va determinar la prioritat.
I pensau una cosa també: nosaltres ens vàrem embarcar a Blanquerna poguent-ho finançar amb ajuda del Govern en aquell moment vía Plan E. Això ens marcava també un calendari de finalització d’obres molt determinat. I havíem de tenir marge de maniobra. Havíem d’executar i de complir amb uns diners extra que varen arribar a tots els ajuntaments del país.
P: Creu que l’experiència de Blanquerna pot servir per gestionar millor futures peatonalitzacions?
R: Seria com pensar que l’experiència del carrer dels Oms ens va ajudar a Blanquerna. Jo crec que tots tenim una memòria curta, i tampoc no es pot negar la condició humana: els exercicis teòrics son bons de digerir, però quan una cosa ha de passar a la porta de ca teva és fàcil canviar d’opinió. Per tant, jo entenc perfectament que qualsevol intervenció produeixi resistències.
Una altra cosa és com es pot gestionar aquesta resistència al canvi. Ja m’agradaria a mi que el PP, que va estar radicalment en contra de la peatonalització -i que d’una forma maquiavèl·lica i perversa ha intentat fer-nos creure que és l’autor d’un consens- hagi après que no val la pena perdre tot aquest temps i energies en crear un fals alarmisme. Ja veurem!
P: Doncs sembla que el PP ha abandonat la idea de crear nous eixos cívics…
R: Jo crec que el PP ha suprimit tota la planificació de Ciutat, perquè senzillament no en té. Crec que hi ha molts d’indicadors de que això no és una afirmació buida. La realitat és que dos anys després d’una majoria absolutíssima, a pràcticament totes les institucions de l’Estat, continuen sent incapaços de fer una sola proposta de directriu, per exemple, a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana. Estam a un procés de revisió i no sabem res, dos anys més tard. Dos anys! I ni ses directrius! Com tampoc han fet una proposta de llei de sòl a nivell autonòmic… Dos anys!
També hi ha una paràlisi absoluta a la Platja de Palma, on hem delegat tota la intervenció de la ciutat a que el Sr. Delgado ens digui a través d’un decret de mesures urgents quines són les quatre mesures urbanístiques que han de satisfer un grapat d’interessos particulars. Res de planificació.
És una llàstima, però sembla que el Partit Popular s’ha dedicat a destruir sense tenir cap proposta per construir. I això no és austeritat, perquè per pensar no es paga. Tenim funcionaris… Planificant el cost és molt assumible.
A les seves decisions polítiques només regeix un principi, que és simplement el de “qui paga mana”. No es cerca cap planificació: l’únic que a ells els obsessiona és el poder tenir un finançament privat a costa del que sigui, i que se’n faci càrrec del que vulgui. Són capaços de qualsevol cosa si venen doblers.
I de les úniques qüestions que han estat anunciades, i algunes d’elles executades, tenen a veure amb “l’herència rebuda”. I jo la vull reivindicar! Una és Blanquerna. L’altra és el Baluard d’es Príncep. Una altra és la proposta del Lluís Sitjar. Una altra és GESA i part de la Façana Marítima. El Bulevard que ha de substituir l’autovia de Llevant, amb tot el canvi que això suposa en l’accés a la ciutat. Tot això anava al meu programa, i estic encantada de que ho vulguin fer, però… algú ha sentit alguna proposta pròpia de l’actual Consistori?
P: I si el PSOE guanyés les eleccions, es reprendria aquesta política d’inversions en eixos cívics?
R: Jo crec que és important. Però amb matisos. Som molt conscient de que la crisi econòmica i la necessitat de generar ocupació i de dinamitzar econòmicament la ciutat és una prioritat, juntament amb l’atenció social. Puc entendre que això determini l’agenda, i entenc que si governàssim ara sense dubte li hauríem de posar més atenció a això que no pas en tota la inversió que podíem realitzar la legislatura passada a través del Plan E.
No obstant, per a la ciutat és important invertir en projectes de futur, perquè quan ja no hi hagi crisi sapiguem cap a on anam. Això és fonamental i és el que no s’està fent. I és una cosa que faríem segur.
A més, hi ha algunes intervencions en matèria de millora urbana que tenen un component clarament econòmic. Fàbrica és la visualització més clara. El carrer Fàbrica és un complement claríssim a la dinamització de la restauració i de Palma com a destinació turística. Tornaríem a fer un carrer Fàbrica? Jo crec que valdria la pena. Ens valdria la pena millorar, com vàrem fer amb la mateixa ajuda estatal, la vida del barri? Sempre és important, però potser no estam en condicions de parlar de si hem de fer més biblioteques o no. Estaríem en un altre moment.
Però el que està clar és que s’han de fer algunes inversions per millorar la ciutat. I les inversions en temes de model –com els eixos cívics- i en temes de mobilitat sense dubte són prioritàries!
P: A més dels eixos cívics, faria altres peatonalitzacions? Acabar de tancar al trànsit el centre històric, per exemple…
R: (Reflexiona) Crec que abans d’intervenir hauríem de fer una reflexió sobre les possibilitats al centre de Ciutat. No m’atreviria a assenyalar cap carrer en concret. Però per exemple, el carrer Jaume III és un que connecta molt encara amb tota la part de l’Eixample, cap a Sta. Catalina, cap al Terreno… a part de ser una via comercial. No m’atreviria a marcar aquesta!
Però sí crec que tenim un centre que valdria la pena que ens plantejàssim fer propostes més arriscades en aquest sentit. Ara mateix ja tenim una situació caòtica, que de fet va començar durant la nostra legislatura, per la falta de control d’accés al centre dels cotxes. Això es produí perquè tinguérem la mala sort de que l’empresa que ho gestionava va fer fallida. Aquest problema no només el pateixen els milers de persones que ens visiten, sinó que també qui hi viu, els propis ciutadans. Crec que és un plantejament de la ciutat s’ha de fer.
Tampoc no m’atreviria a senyalar el Born, ni la Rambla, però crec que al nucli més cèntric, és a dir, el casc antic, hem de fer un plantejament. Sí. És un dels punts a reflexionar seriosament i a estudiar per poder fer una proposta viable i tècnicament fonamentada. I tot i el desgast que aquestes propostes tenen, s’haurà de fer de forma que faciliti la vida de la gent que hi viu. Sempre contemplant que els residents necessàriament han de poder accedir amb els seus vehicles, perquè també és veritat que la seva dotació d’equipaments és molt limitada. Tot això s’ha de fer compatible amb un grau de peatonalització més alt.
P: Diria que vianant ha estat la peça central del seu model de mobilitat?
R: (Dubta) Jo diria, més que el vianant, el futur. Ara tenim una crisi econòmica, sí. Però la següent crisi és energètica. I no podem fugir d’això! Jo entenc que tots volem viure be al nostre dia a dia, però més enllà de nosaltres -i del temps que visquem- hi ha els que venen darrera. I els recursos són limitats.
La nostra pauta de consum de recursos, és molt depredadora. Cal corregir la nostra conducta. I això no ho hem de fer per una visió romàntica -que jo crec que és una perversió, com ho plantegen determinats sectors-, sinó que ho hem de fer per una visió clarament egoista. Ho hem de fer perquè la nostra espècie pugui continuar visquent amb uns mínims de qualitat de vida!
Tot això és un problema d’espècie, i la nostra espècie és la d’uns animals que viuen de forma agregada, a l’entorn urbà. I ho fa de cada vegada més. Aquest fet provoca una depredació de territori i d’energia cada vegada més alta, que com tots sabem no és infinica. Cal cercar fórmules per amortiguar aquest cop. I una de les fórmules clares té a veure amb un model de mobilitat diferent.
Per tant, per mi el protagonista és mirar cap al futur. El carril bici o l’eix cívic no és el més important: el que s’hauria de destacar és el missatge que hi ha darrera.
