PalmaEnBici

Alguns palmesans saben que l’Ajuntament de Ciutat i la Policia Local ja fa temps que realitzen un programa de condonació de denúncies de trànsit. S’hi poden acollir, en tot cas, només alguns infractors lleus. Doncs bé, un nou decret municipal fa possible que el programa esmentat, a partir d’ara, es pugui ampliar als ciclistes que hagin estat multats en els darrers mesos com a conseqüència de la normativa municipal.

Als sancionats se’ls perdonarà la multa si s’acullen a aquest programa i fan un curset de reeducació i informació en matèria de trànsit. La sanció administrativa no només no es cobrarà, sinó que s’esborrarà de la base de dades i, per tant, no hi figurarà davant futures amonestacions. A més, el curs viari només dura dues hores.

Ara bé, els ciclistes, per poder participar-hi, han de complir uns requisits. El primer de tots és que sols poden haver comès una infracció en un any. Les sancions lleus que es poden condonar són diverses i abasten multes que van dels 60 euros als 120.

La primera i la més sancionada és la de pedalejar per la vorera quan tens l’opció de fer-ho per un carril bici. Normalment, els policies municipals posen sobretot aquestes multes als que circulen per la zona del Passeig Marítim del Molinar. Una altra opció acceptada és la de no haver respectat la preferència de pas per a vianants o, senzillament, circular per zones de pas que no estan permeses.

El Consistori permet canviar la multa de bici pel curs en una àmplia gamma de penalitzacions. També es poden acollir a aquest curset els adults que hagin acompanyat un menor de vuit anys que duia una bici sense casc.

Les multes condonables més fortes són les que ascendeixen a 120 euros i afecten aquells que circulen amb auriculars o els que parlen pel  mòbil, com també als que han estat sancionats per fer el cavallet amb la bici o per amollar el manillar, llevat que tinguessin la intenció de fer un senyal viari.

Els ciclistes multats que vulguin participar en el programa s’han d’adreçar al servei de multes municipal. Aquesta mena de cursos només es poden fer un cop cada tres anys i l’objectiu és dissuasiu.

Diari de Balears

Arran d’una sentència judicial, llegírem fa pocs dies que part dels comerciants plantejaven tornar a obrir al trànsit el Passeig de Blanquerna –aquest pic totalment-. Resulta irònic que encara avui en dia hi hagi gent que no reconegui l’èxit que va suposar la peatonalització d’aquest carrer, que ara bull de vida i que podria fer-ho encara més si es prolongués com a eix cívic fins al Camp Rodó o Sant Vicent de Paül.

Però per desgràcia ens topam amb uns prejudicis molt arrelats, fins al punt d’intentar negar la realitat. Aprofitant la crisi econòmica, alguns d’aquests comerciants al·leguen una reducció de la facturació que, molt probablement, hagués estat pitjor sense la peatonalització.

Res millor per acabar amb els prejudicis que les xifres dels diferents estudis que existeixen sobre la matèria.

Podríem començar precisament per un que es va fer a la ciutat de Graz, que mitjançant dues enquestes comparava l’imaginari dels comerciants sobre el mitjà de transport emprat pels seus clients, i la realitat de la mobilitat dels mateixos: resulta que els empresaris havien sobrevalorat en més d’un 81% el pes dels cotxes.

Una altra enquesta, feta a la ciutat d’Edimburg, compara les principals preocupacions dels comerciants amb les dels clients. I el resultat no ofereix cap mena de dubte: mentre els clients desitgen una bona oferta de productes i serveis, voreres més amples i pacificació del trànsit, els comerciants reivindicaven… més aparcaments!

Si ens resulta sorprenent que un comerciant no conegui a fons al seu client, no ens hauria d’estranyar que no estigui informat sobre els canvis de conducta que produeixen les polítiques urbanes de foment de la mobilitat sostenible.

Un dels efectes més marcats de la pacificació del trànsit és purament psicològic: en un ambient menys agressiu, l’usuari de la via circula de forma més relaxada i pot centrar els seus sentits en els reclams publicitaris del petit comerç, en comptes de fer-ho en els vehicles que amenacen la seva integritat física. Quan la peatonalització és total, ens trobam a més amb un “efecte crida”: el passeig torna més atractiu i canalitza desplaçaments que abans es feien per altres carrers. El paisatge urbà millora, augmenta l’espai disponible per a la ciutadania, i els cartells i aparadors tornen més visibles en no tenir cotxes aparcats al davant.

D’acord amb un altre estudi, duit a terme per investigadors de la ciutat de Leicester, aquests canvis al paisatge urbà tenen com a conseqüència que als carrers amb menor intensitat de trànsit hi hagi un augment significatiu dels comerços econòmicament viables. Així, només un 3,1% dels carrers de vianants tenien locals buits, mentre que als carrers amb trànsit intens aquesta xifra es dispara fins al 15,1%.

Més complexe d’analitzar resulta l’augment del poder adquisitiu de la població. Però com vàrem demostrar al nostre article Automòbil i crisi econòmica, les xifres evidencien una despesa en la importació de petroli totalment insostenible i que compromet la competitivitat del país. Què succeiria si aquests diners es destinessin a l’adquisició de productes locals?

Finalment, es produeix un canvi d’hàbits de mobilitat i de consum, en resultar el cotxe menys atractiu. Quan una persona renuncia a l’adquisició d’un automòbil, cerca els productes al seu entorn més immediat. Això suposa que deixa de gastar els diners als grans centres comercials situats a l’extraradi, i passa a ser client del petit comerç –on el tracte és més humà i es generen més llocs de treball-.

Des de PalmaEnBici.com estam elaborant una Guia de l’empresari amic de les bicis, on s’expliquen clarament aquestes i altres dades d’interès, i suggerim mesures per afavorir la mobilitat sostenible entre treballadors i clients. Per tal de millorar aquest document, volem conèixer la vostra opinió.

QUÈ TROBAU A FALTAR A LA VOSTRA EMPRESA I COMERÇOS HABITUALS, PER PODER ANAR-HI SEMPRE EN BICI?

Quan una gran empresa avalua on situar la seva seu, o un important centre de producció, tendeix a fixar-se –entre d’altres aspectes- en el sistema de transport que haurà d’utilitzar. Necessita que els seus treballadors i mercaderies puguin desplaçar-se de forma ràpida, barata i eficaç. I encara que no succeeixi de forma tan evident, la mobilitat també influeix fortament en el desenvolupament del petit i mitjà teixit empresarial, que al cap i a la fi es veu sotmès a les mateixes forces.

En una societat amb alta demanda de transport com la nostra, la mobilitat s’ha convertit en un factor clau per a la competitivitat regional. Les ciutats que cuiden aquest aspecte no només atreuen més inversions, sinó que gaudeixen d’un major dinamisme endogen i d’una millor qualitat de vida en general. No és casualitat que els cinc països amb majors problemes financers de l’eurozona –Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia- siguin també, i per aquest mateix ordre de fallida, els que major preponderància del petroli mostren en al seu mix energètic nacional. Un petroli que res té a veure amb la generació elèctrica, sinó amb els sistemes de transports cars i ineficaços basats en el predomini de l’automòbil (per a persones) i el camió (per a mercaderies), els impactes negatius dels quals poden suposar uns costs externs de més del 10% del PIB.

Aquesta realitat resulta tant més important a una illa com Mallorca, on els ingressos depenen totalment del turisme –que, en arribar gairebé exclusivament amb avió, també és sensible a l’augment del preu del petroli-, que importa la pràctica totalitat del que consumeix, i que per a major desgràcia presenta la major taxa de motorització de l’Estat. Si els nostres ingressos turístics es veuen amenaçats per la crisi de l’eurozona i per l’augment del preu del petroli, l’única manera de mantindre viva l’economia balear és reduint fortament la nostra factura energètica. Cada cèntim estalviat en benzina és un cèntim més pels comerços i productes locals.

Davant aquesta perspectiva resulta inquietant –si no indignant- que el nou equip de govern de l’Ajuntament de Palma dugui a terme una política tan obertament contrària a la mobilitat sostenible. La reducció de freqüències i augment de les tarifes han ocasionat una caiguda de fins al 15% en el nombre de passatgers dels autobusos urbans; i el que és pitjor: el mitjà de transport per excel·lència per a una ciutat compacta i plana com Palma –la bicicleta- ha vist com s’han malgastat gairebé 200.000 euros a desmantellar el carril bici de les Avingudes, com s’ha aprovat una ordenança fortament restrictiva amb sancions de fins a 300 euros, i com es paralitzen les inversions en favor de la construcció de noves autopistes.

Però no ens hem de donar per vençuts. Encara que els nostres governants no estiguin a l’altura de les circumstàncies, podem impulsar el canvi des de la societat civil. La millor mesura per augmentar la seguretat d’un ciclista és la presència d’un altre ciclista –concepte a partir del qual va néixer el moviment global Massa Crítica-. Així que prenent cadascun de nosaltres la decisió individual d’agafar la bici, ajudarem a crear una ciutat més amable, amb el tràfic més calmat, i més dinàmica econòmicament. Utilitzem les nostres bicis per lluitar contra la crisi!

Massa Crítica de Palma celebra bicicletades reivindicatives el primer dissabte de cada mes, a les 10:45 a la plaça d’Espanya.

29/08/2012. Acció directe del GOB a l’aeroport de Palma. Els turistes alemanys rebutgen l’hotel a Sa Ràpita.

El ressò internacional del projecte i de la política turística i urbanística del Govern Bauzá té una repercussió molt negativa per a la imatge de les Illes Balears a l’exterior.

El GOB ha repartit avui més de 1600 postals a turistes, especialment alemanys, per a que tenguin la possibilitat de contribuir a la conservació de la nostra illa, demanant al Govern Bauzá que aturi el projecte de sa Ràpita.

_______________________________________________________________________________________________________________________

«Hola,

lamentablemente no hablo mucho Espagnol ni Mallorquin.

That is why I better continue in English. I would like to congratulate you on your successful campaign against the Es Trenc luxury resort.

Being a tourist who has often visited Mallorca with his family, I would like to join you in your concerns about loosing unspoilt landscape to more an more tourist accomodation. This mistake has been made before, the mainland Mediterranean coast of Spain bear a sad witness to this. Such a mistake should not repeated in Mallorca.

I would like to say that investors are mistaken if they say that “German tourists demand more accomodation!”; there certainly are enough nice places to stay at Mallorca. One of the main reason why we come is the superbe beauty of the landscape. If that is spoilt, Mallorca looses a core asset that makes it a worthy tourist attraction.

I wish you all the best for your initiative. If you like, I can also post this on my German Facebook profile.

Best regards,

Christopher Brandt»

Correus com aquests i comentaris semblants, ens han arribat d’encà de l’anunci de la declaració d’interés autonòmic del projecte de l’hotel a Son Durí per part del Govern Bauzá. Els mitjans

internacionals, alemanys majoritàriament, han seguit amb interès la notícia i s’han fet ressò de les intencions del Govern i de la lluita local contra el projecte.

Repercussió als mitjans internacionals: la pitjor promoció turística

A part de les múiltiples referències al projecte de sa Ràpita que s’han publicat al Mallorca Zeitung i del Mallorca-Magazin (diaris Alemanys editats i publicats a Mallorca), revistes com l’Spiegel han tret diversos articles, el darrer: http://www.spiegel.de/reise/europa/es-trenc-bau-eines-luxus-hotels-bedroht-mallorcas-traumstrand-a-851445.html

També les revistes de viatges com Abeuntuer-reisen (http://www.abenteuer-reisen.de/) han fet articles a fons denunciant l’atac a aquest espai natural i la nefasta estratègia turística del Govern Bauzá centrada en atraure inversions per a generar noves places i oferta turístiques en espais ambientalment sensibles: ses Fontanelles, Canyamel, Marina de Magalluf, sa Ràpita…

Altres mitjans que se n’han fet ressò són:

•Die Welt: el setmanal més important d’Alemanya

•Der Standard: periòdic seriós a Àustria

•Tageszeitung: diari alemany editat a Berlin amb corresponsal a Madrid

•Bayrischer Rundfunk : cadena de radio i televisió alemanya

•Süddeutsche Zeitung (com El Pais) i han escrit també sobre el projecte que afecta l’arenal de sa Ràpita i es Trenc, en un context general del crack de la bombolla immobiliària a España.

Els mitjans alemanys es qüestionen com es possible que les autoritats balears i espanyoles continuin amb la mateixa fórmula econòmica que els ha portat a la crisi, amb l’esclat de la bombolla immobiliària: grans projectes com Eurovegas, mega complexes turístics de luxe, noves urbanitzacions i més i més construcció, ara, en espais naturals o espais ambientalment sensibles. 2

I què podem fer?

A banda d’això, molts turistes i mitjans ens han demanat la possibilitat de manifestar el seu punt de vista en el marc de la campanya del GOB i la Plataforma Salvem sa Ràpita en contra d’aquest projecte i de la política turística, econòmica i territorial del Govern Bauzà.

És per això, que el GOB ha habilitat una web per a recollida de firmes adreçades al col·lectiu extranger sensibilitzat, la majoria d’ells, turistes que venen a Mallorca per gaudir dels seus espais naturals i els seus bells paisatges conservats.

La recollida de signatures s’ha habilitat amb l’intenció de fer arribar al Govern Bauzá el rebuig general dels turistes, alemanys principalment, a aquest projecte. L’adreça és:

http://www.gobmallorca.com/rettensieestrenc/

A més, avui, hem fet aquesta acció directa de repartiment de postals a l’aeroport per tal convidar als turistes que han visitat la nostra illa a ajudar-nos a conservar-la.

Font: GOB

El col·leccionista Jordi Canyelles té mig centenar de vehicles a pedals, entre antiguitats restaurades i escultures creades amb materials com a fusta i ferro, amb la col·laboració d’experts

RAQUEL GALÁN, vía Diario de Mallorca.

El seu últim tresor és un vell tàndem que li van regalar fa una setmana i que encara ha de passar pel “quiròfan” perquè rodi com a nou. La col·lecció de bicicletes antigues de Jordi Canyelles alberga des de peces de museu fabricades a principis del segle passat fins a elements tan pràctics com unes petites xarxes de colors fetes a mà per a les rodes posteriors de les bicicletes de dona. “Amb elles la faldilla no s’enganxava en els radis de la roda”, explica l’expert sobre un complement que ja no es veu per Palma. En canvi, les bicis segueixen portant llums davanteres, encara que cap és de carbur o oli, com abans. Aquestes últimes “tenien un moll perquè no es vessés l’oli, ja que com els carrers no estaven asfaltats, els vehicles pegaven molts tombs”, detalla Jordi.

La més antiga -calcula que data de 1915- és una bicicleta de pista que li va regalar Toni Cerdà, com indica en un rètol. Totes les donacions estan senyalitzades amb petits cartells penjats del manillar, encara que hi ha unes altres que compra als mercadets de segona mà. Les restaura totes amb temps i paciència. Pot trigar des d’una setmana fins a un mes i el que fa és “eliminar l’òxid, desmuntar la bicicleta en peces per acabar de netejar-la bé i, si estan totes, tornar a muntar-la”.

Moltes vegades falten peces, per la qual cosa Jordi ha de trobar vehicles similars per poder completar-les. “Potser, de tres bicis faig solament una, però quan penses que hi ha un munt de ferro que no serveix per res, no és veritat, sempre s’aprofita alguna cosa”, assegura l’amo de mig centenar de vehicles. Buscant pertot arreu, aquest afeccionat que té el taller al Secar de la Real -ell l’anomena “quiròfan”- ha assortit les seves bicis amb detalls com una cartera de pell per a les eines del camp, un seient de fusta enfront del selló per portar a un nen, un decoratiu cobrecadena i manillars també de fusta, com s’usaven antigament, a més de les citades xarxes per a rodes.

El velocípede

Als anys 60 en Jordi va ser ciclista amateur de carretera i de pista, i posteriorment va treballar com a seleccionador -encara que no va ser fins a 1982 quan es va iniciar en la restauració de bicicletes-. “Un amic anomenat Pedro Canals ens va prestar a varis un velocípede de l’any 1882, que desmuntem i copiem peça per peça per construir uns altres exactament iguals”. Destaca que l’original es troba en el museu de la Porciúncula i la reproducció que té a casa li va servir per aprendre a recuperar vehicles antics i fabricar les seves pròpies creacions.

A Es museu d´en Jordi -com resa el cartell de l’estada al costat del taller de restauració-, té el velocípede i curiositats com un ampoller en forma del citat cicle, una bici de fusta que va crear amb l’ajuda del fuster Josep Miró, més d’un centenar de bicicletes en miniatura i una col·lecció de més de 500 segells amb imatges de gran varietat de vehicles a pedals. L’exterior de la finca situada entre el Secar i Son Espanyol és una continuació del museu, ja que allà està el que Jordi bateja com el ´troncobici´, un tricicle amb rodes de marès -“el primer de Pablo Picapedra”, bromeja-, una bicicleta-escultura amb les rodes de fusta quadrades, altres dos amb l’estructura a força de troncs i moltes més… tot un món per als amants dels vehicles a pedals.

Veure més fotos a la galeria del Diario de Mallorca.

La víctima fou un ciclista de nacionalitat búlgara de 32 anys. El sinistre tingué lloc al migdia a l’altura del km 8,6

Nou accident mortal a la MA4020, a l’altura del quilòmetre 8,6 de la carretera que va de Manacor a Portocristo. Aquest cop, la víctima fou un ciclista de nacionalitat búlgara i de 32 anys, que fou identificat com a Nicolai Krastev. El jove, segons les primeres informacions facilitades per la Guàrdia Civil, pedalejava en direcció a Portocristo quan fou envestit per un vehicle de gamma alta de color verd oliva fosc. Tot apunta que és un Jaguar.

L’accident es registrà passades les dues i mitja del migdia. Fins a la zona, s’hi desplaçaren ràpidament agents de Trànsit de la Guàrdia Civil, la Policia Local de Manacor i ambulàncies del 061. Els sanitaris, però, trobaren l’home a la calçada en estat de parada respiratòria i, malgrat els seus esforços per reanimar-lo, no ho aconseguiren. Va morir allà mateix minuts més tard. També havia patit politraumatismes per tot el cos a conseqüència del cop.

La mateixa carretera

El lloc del sinistre està situat a la mateixa carretera i a només quatre quilòmetres d’on succeí l’accident mortal de dilluns. En aquest darrer, hi varen finar dues persones que xocaren contra un autobús i quedaren encastades a sota.

Els agents de Trànsit varen fer la prova d’alcoholèmia al conductor del vehicle i va donar negatiu. L’home, però, estava visiblement nerviós i amb símptomes d’ansietat. De fet, va haver de ser atès per un facultatiu.

Font: Diari de Balears

Aprofitant la temporada alta i la recent entrada sobre el servei Valenbisi, enganxam aqui un enllaç de l’organització Sustrans sobre el mercat del cicloturisme, i un article de València en Bici / Acció Ecologista Agró:

La bicicleta, una gran aliada per al turisme
Malgrat les xifres que constaten l’ús massiu de la bicicleta a València, on el servei de lloguer Valenbisi supera ja al de Sevilla o París, l’ajuntament de la ciutat continua sense dissenyar una estratègia global per a pacificar el trànsit del Cap i Cassal. Esta estratègia no només beneficiaria els ciclistes urbans sinó també al sector turístic que, segons la Federació Empresarial d’Hostaleria de València (FEHV), ha vist com este mes d’agost s’han complit “les pitjors previsions econòmiques”.

A València en Bici-Acció Ecologista Agró no som tan innocents per a pensar que la bicicleta puga salvar totalment la caiguda del turisme en la capital del Túria. No obstant això, sostenim amb fermesa que la bicicleta és actualment una gran aliada per a este sector econòmic, com ho testifiquen les següents observacions:

1. Les ciutats del món que han apostat decididament per la normalització de la bicicleta urbana (amb tot el que això implica) són ciutats que estan incrementant notablement el nombre de visitants.

2. Veiem amb tristesa i perplexitat que els turistes que arriben a València obtenen una imatge negativa de la ciutat, associada al trànsit intens i molest en zones potencialment interessants i valuoses. A això cal sumar les dificultats que troben les persones que ens visiten per a rodar tranquil·lament per la ciutat quan decidixen llogar una bicicleta en les nombroses empreses existents en la ciutat. Esta última pràctica està molt estesa i tot pareix indicar que l’Ajuntament de València no l’està valorant com es mereix. Com tampoc valora correctament l’ús del transport públic per part dels turistes.

3. No tot a València és la lluminosa i esplèndida Ciutat de les Ciències… València és una ciutat que pot oferir al turista moltes coses més: comerços tradicionals, monuments, museus, cultura, història i sobretot un poble obert amb moltes ganes de compartir la seua creativitat, els seus barris i la seua hospitalitat.

4. La bicicleta com a símbol de la pacificació del trànsit es presenta com una oportunitat clau per a enganxar-nos definitivament al tren del turisme de qualitat.

Senyora Alcaldessa tinga en compte estes qüestions i vorà com algunes coses canvien a millor. Ens estem jugant el futur, així que el Pla de Mobilitat que prepara (obligada per la Llei de Mobilitat de la Generalitat Valenciana, però no per voluntat pròpia) ha de respondre a una estratègia global, on el cotxe deixe de ser l’amo i senyor de la ciutat i on la bicicleta i els vianants recuperen el protagonisme en les polítiques de mobilitat. Només així pacificarem el trànsit de València, millorarem la qualitat de vida dels seus habitants i millorarem l’oferta turística de la ciutat.

Mentre a Ciutat hem de lluitar durament perquè el servei de préstec públic de cicles BiciPalma funcioni mínimament, a València estan d’enorabona. El servei ValenBisi, ha superat aquest estiu la taxa d’ús de ciutats on el sistema està tan consolidat com Sevilla o París, amb més de 10 usuaris per cicle i dia. El secret? La integració del servei a la targeta de transport, que dóna als usuaris una total llibertat a l’hora de combinar mitjans de transport, i la facilitat d’accés per als turistes.

Des del passat 15 de juliol s’han contractat 6.683 abonaments setmanals, una xifra que segons el Regidor de Trànsit suposa un augment del 400% respecte d’altres periodes. “En aquest apartat d’abonaments de curta durada s’han contabilitzat 22.534 usos durant el que duim d’estiu”, declarà al diari Las Provincias.

La clara aposta del Consistori liderat per Rita Barberà (PP) està demostrant tenir una gran rentabilitat social, fins al punt de que pràcticament el 10% de la població valenciana té qualque tipus d’abonament. I demostra també que l’impuls de la bicicleta és independent del color polític de qui governa, com denunciava el company Joan Ferrer a una entrada recent al nostre bloc.

De moment, donada l’explosió d’usuaris a la ciutat del Túria, creix la presió per part de les entitats ciutadanes per una ampliació de la xarxa de carrils bici. En particular, València en Bici -associada a l’Acció Ecologista Agró- ha iniciat una campanya per la construcció d’un anell ciclista a la ronda interior valenciana, que seria l’equivalent a l’antic carril de les Avingudes de Palma.

Des de PalmaEnBici enviam les nostres felicitacions i tot el nostre suport als companys valencians, i esperam que els polítics de la nostra illa en prenguin nota.

El mapa de renous de Ciutat revela que els grans eixos viaris, com la via de cintura i les Avingudes, són els principals focus de molèsties sonores. El renou del tren, en canvi, és quasi imperceptible, encara més des del soterrament de les vies del tren d’Inca

El mapa de renous de Palma deixà ben clara una conclusió: devers el 90 per cent de la contaminació acústica que pateix la ciutat es deu al trànsit de cotxes. Per tant, és de molt el principal focus contaminant. Es desmitifica així la creença que el renou només és de nit i provocat per l’oci nocturn dels joves, tot i que aquest també existeix.

Tanmateix, aquest mapa constata que el renou provocat pel ferrocarril és menyspreable en conjunt, i encara més després del soterrament de les vies del tren d’Inca. De fet, el soroll d’aquest mitjà de transport just afecta la població resident en zones veïnes (que representen menys de l’1% de la població de Ciutat).   Així mateix, el gruix de ciutadans afectats per nivells superiors als estipulats per llei és de devers el 45% durant el dia i del 40% a les nits. Concretament, el màxim sonor que no es pot superar és de 65 decibels diürns i 55 decibels nocturns.

Davant aquestes “preocupants” dades, la coalició PSM-IV-ExM ha demanat a Cort que pengi el mapa de renou a la web del Consistori. El regidor de Medi Ambient, Andreu Garau, s’hi ha mostrat disposst i anuncià que ho farà en breu. Per part seva, la regidora ecologista Marisol Fernández demanà que s’estableixi tot d’una un pla d’acció per garantir que el renou de la ciutat no superi els límits legals tolerats. No debades, Fernández sosté que “el renou té conseqüències molt negatives en la salut de les persones, tant físicament com psicològicament. Per tant, és un element pertorbador de la convivència, que empitjora la qualitat de vida”.  Fernández, a més a més, explica: “Finalment, no podem oblidar que una ciutat neta, acústicament, també és una ciutat més atractiva per als turistes”.

Competències 

Des de la Regidoria de Medi Ambient coincideixen en l’anàlisi dels econacionalistes, si bé Andreu Garau matisa: “El control de les grans vies no depèn de l’Ajuntament, ja que nosaltres no tenim competències per aplicar segons quines mesures”. En tot cas, anuncià que estudiaran la implantació de tanques anti-renou al llarg de la via de cintura, que és una de les principals reclamacions dels veïns de les barriades properes.

La seva presència és especialment necessària a la zona del Rafal, a causa de la proximitat dels habitatges a la carretera. Les mesures que es prenguin, tanmateix, haurien de ser transversals, opinen els econacionalistes. “Qualsevol pla d’acció implicarà prendre decisions urbanístiques, de mobilitat i de qualsevol altre tipus que puguin ser claus per disminuir el nivell de renous a la nostra ciutat. Serà, doncs, un element determinant a tenir en compte, sobretot, en la iniciada revisió del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), si volem avançar cada vegada amb més força cap a una ciutat més sostenible”.

Per tant, mesures com la supressió del carril bici o l’obertura de l’eix cívic del carrer Blanquerna al trànsit de cotxes no són polítiques de mobilitat que ajudin a reduir el renou.

FONT: Diari de Balears.

Etiquetar, classificar i agrupar a les persones que coneixem és una activitat humana molt comuna que ens ajuda a formar-nos estructures mentals per tal de poder processar la informació que rebem contínuament. Amb aquest recurs ens és més fàcil analitzar cadascuna de les aportacions que ens arriben i d’aquesta manera podem destriar aquelles a les quals volem prestar més atenció, rebutjar les que no ens interessen, criticar les que ens resultin contràries o ens suposin un problema i afegir-nos a les que ens complaguin.

Si a l’anterior post parlava d’una classificació dels ciclistes referida a termes polítics, ara m’agradaria aprofundir en una altra dimensió, la dels estereotips que es suposen a les persones que han escollit aquest mitjà de transport. En aquest cas, és freqüent trobar gent que opina que el gruix dels ciclistes que ens movem per Palma som una mescla no massa ben definida de hippies, ecologistes, radicals, perillosos i, sobretot, d’esquerres. Amb tot, la proliferació de la bicicleta com a mitjà urbà ha fet que, necessàriament, aquestes creences haguessin de trontollar atès que ara per ara el col·lectiu que es mou en bici és nombrosíssim.

Però anem per parts. Els primers ciutadans que es decidiren en utilitzar la bicicleta dins un àmbit urbà ho feren amb un fort convenciment que aquest era el mitjà de transport ideal per la seva mobilitat. En una selva de cotxes —encara no existien els actuals carrils bicis ni la població comptava amb la suficient conscienciació— aquestes persones arriscaven literalment la seva vida cada vegada que decidien unir-se a l’inhumà trànsit de Palma. Amb aquest panorama tan poc encoratjador i davant d’una situació d’indefensió,  l’ésser humà adopta immediatament la natural posició de radicalitzar-se o, al manco, de refermar els seus posicionaments exteriorment; això, entronca amb la idea defensada a tot arreu de que “només asseure’s damunt la bici un comença a fer activisme”.

Posteriorment, i amb l’auge que ha viscut aquest mitjà —gràcies, en part, a la sensibilització de l’administració local— estam assistint a una proliferació de l’ús de la bicicleta a la nostra ciutat la qual cosa ha provocat nombroses situacions de desajustament. Moltes d’elles podrien ser evitables però en altres casos és lògic que amb la incorporació d’un nou element dins el trànsit de la ciutat es produeixin tensions, sobretot perquè és un mitjà que per una banda juga un paper molt feble davant els cotxes i, per l’altra, esdevé una amenaça envers els vianants quan les bicicletes ocupen el seu espai. Sembla doncs, com si ningú volgués als ciclistes i aquests han acabant per veure’s implicats amb alguns dels típics estigmes que presenta qualsevol col·lectivitat marginal: és senyalada com la culpable en la seva totalitat  quan es produeix la mínima incidència per part d’alguns dels seus integrants.

Amb la normal generalització de l’ús de la bici, ve la conseqüent diversificació del perfil de ciutadà que decideix posar-se damunt el selló. Si en un principi ens trobàvem amb un ciclista típic que emprava el conegut culote de licra i que adaptava la bicicleta i costums de la carretera a la ciutat, ara ens trobam amb un ciclista únicament urbà, que empra una bicicleta adaptada especialment a aquest medi (l’anomenada bicicleta urbana, de passeig o holandesa) i que, com que forma part indissociable dels seus desplaçaments habituals (a la feina, quedar amb els amics, compres, sortir de vespre, etc.) no entén per què ha de vestir diferent. Ens trobam doncs amb una nova generació ciclista que cuida el seu aspecte com ho faria per passejar-se per la seva ciutat sense necessitat veure alterat el seu aspecte extern habitual.

Aquest nou ciclista ha esdevingut el protagonista de nombrosos blogs (un dels pioners ha estat el Copenhagen Cycle Chic, tot i que altres ciutats com Barcelona i Sevilla compten amb el seu) i webs que intenten copsar aquesta nou panorama, el del ciclista hipster: persona jove (també d’esperit), preocupada per la moda i que adapta el seu estil de tal manera que la bicicleta esdevé un complement més del seu treballat outfit. Amb ells, també ens ha arribat el gust per les bicicletes de segona mà, acuradament restaurades, amb la finalitat d’aconseguir l’aura vintage d’aquest vehicle que ens retorna a èpoques pretèrites d’esplendor dels cicles. Addicionalment, aquest interès ha provocat la reedició de determinats models que ja no es fabricaven i, fins i tot, l’aparició d’edicions limitades i complements, adoptant la bici, en aquest cas, el paper d’obra única, com si fos una peça de roba d’un prestigiós dissenyador.

D’aquesta manera ens trobam amb que el panorama s’ha ampliat i ara ja vivim una situació on la bicicleta ha esdevingut quelcom molt més plural. Ja no són només els més arriscats pioners els que l’empren sinó que la societat en general —i incloc aquí als fashion victims— l’usa. Com a reacció, molts dels puristes de la bicicleta han expressat el seu disgust davant aquesta proliferació d’estilisme frívol damunt la bicicleta rebutjant sobretot que les grans marques de roba i dissenyadors s’hagin fixat en les possibilitats comercials que ofereix aquesta tendència per promocionar, damunt les dues rodes, les seves marques i creacions. Aquests detractors argumenten que es perd l’essència de la bicicleta —vehicle lliure i no subjecte a modes— i han conclòs que aquesta tendència serà temporal i que finalment els hipsters acabaran baixant de la bici quan apareixi un altre mitjà de transport o objecte fetitxe que satisfaci les seves necessitats estètiques. En aquest punt, doncs, s’hauria de reconsiderar el fet de que la bicicleta “estigui de moda” pels beneficis que aporta als ciclistes de “tota la vida” i que crec que són clars: major visibilitat del col·lectiu, increment del nombre de bicis a la ciutat i la conseqüent pacificació del tràfic que comportarà l’augment de la seguretat. Amb tot, hem d’intentar comprendre que a la bicicleta s’hi pot arribar per molts de camins: posicionament polític, ecologisme, necessitat econòmica, seguidors del moviment slow, motius de salut, estètica, etc. però que tots ells són igual de vàlids i respectables.

Retornant als estigmes que s’han atorgat als ciclistes, un punt important de conflicte dins la nostra ciutat ha estat el de la criminalització del col·lectiu a partir de campanyes orquestrades des de determinades tendències polítiques i mitjans de comunicació. Des de fa un temps als ciclistes se’ls considera com a responsables de tota una sèrie de catàstrofes relacionades amb el trànsit de la nostra ciutat: embossos, augment dels accidents, atropellament de vianants, etc. La veritat és que el clixé de “dolents de la pel·lícula” és fins i tot caricaturitzable però no per això exempt de certa raó: és cert que alguns ciclistes demostren una actitud totalment incívica i que envaeixen sense motiu voravies i espais peatonals amb el conseqüent perill per als vianants. També és cert que tots hem pogut observar que, fins i tot circulant per la calçada, hi ha usuaris que arrisquen en excés la seva vida i posen en perill la dels altres atès que molts de cotxes s’han de desviar bruscament per no provocar mals majors. En tot cas, el que no té explicació és que es criminalitzi al col·lectiu sencer, com si fóssim un bloc. Hi ha ocasions, que quan m’he manifestat usuari habitual de la bicicleta i defensor d’aquest mitjà, els meus interlocutors m’han respost amb una llista interminable d’incidències viscudes personalment o per tercers que impliquen a ciclistes incívics com a protagonistes. Evidentment no deixa de sorprendre’m aquesta actitud atès que quan he mantingut una conversa similar sobre cotxes ningú m’ha recriminat que la resta de conductors siguin uns perills potencials de la carretera. Això no fa res més que demostrar-nos l’estigmatització que vivim els que ens movem habitualment sobre les dues rodes a la nostra ciutat.

Una sàvia amiga meva em contava que en una tertúlia radiofònica li varen retreure que les “bicicletes” eren les causants de molts accidents. Ella va contestar que a què es referia amb bicicletes; és a dir, les bicicletes es movien soles? La resposta és evident: les bicicletes són conduïdes per persones i són aquestes les culpables d’una actitud cívica o perillosa i a elles, individualment, és a qui hem de retreure el seu comportament i no a una modalitat completa de transport urbà.

Precisament fou un dels motius pels quals es creà l’ordenança ciclista palmesana que, tot i desenvolupar mesures necessàries per regular la convivència de la bicicleta amb les altres formes de desplaçament, manté un to excessivament restrictiu i punitiu a més de desprendre una actitud de rebuig en no considerar a la bicicleta un vehicle preferent i a protegir davant els cotxes, tot i que sí queda molt regulat la relació de la bici vers els vianants. Afegit a això, l’ordenança fou aprovada en solitari pel Partit Popular argumentant aquest un “clam popular” que demanava posar remei mitjançant una norma a la “salvatge” i generalitzada actitud dels ciclistes. Ara ens trobam que no tan sols ens toca respectar una ordenança discutible en molts de punts des de l’òptica del foment de la mobilitat responsable i de seguretat sinó que, a més, l’Ajuntament ha destinat una patrulla d’agents policials dedicada en exclusiva a multar als ciclistes que la incompleixin. Sense incórrer en un qüestionament del compliment de les ordenances municipals, és prou significatiu que es dediquin esforços tan importants a aquesta tasca i no es destinin a altres aspectes de la ciutat que presenten perills potencials més greus (cotxes doble filera, avançaments perillosos, vehicles sense assegurança i sense complir un mínim de condicions tècniques, etc.).

Com podem combatre aquest panorama? La resposta no es fàcil. Com és prou sabut, les polítiques de mobilitat sostenible que impliquin a la bicicleta com a protagonista són fonamentals. Amb elles s’aconsegueix crear un ambient propici per a que germinin actituds favorables. Però com s’ha pogut comprovar, en el cas palmesà, això no és suficient. Necessitam també la implicació de la societat civil (mitjans de comunicació, grups d’opinió, agrupacions veïnals, grups professionals, etc.) per deixar de veure a la bicicleta com una amenaça de la nostra ciutat.

Seguint aquesta línia per explicar les bondats de la bicicleta i per afavorir un clima de visibilitat d’aquestes davant el trànsit palmesà, ens trobam amb agrupacions cíviques com Massa crítica que venen desenvolupant una importantíssima tasca a la nostra ciutat des de fa ja uns anys. A les seves files, obertes a tothom i sempre disposades a la participació, trobam a molts dels que possiblement foren els pioners a la nostra ciutat de l’ús de la bici com a mitjà de transport a la nostra ciutat i que, com a ciclistes, els hem d’estar ben agraïts per haver tengut i mantingut el seu coratge de llançar-se diàriament a l’asfalt en situacions gens idònies. També ells han estat els protagonistes visibles de sonades protestes i accions reivindicatives per a un canvi de política de mobilitat sobretot en moments en què els drets dels ciclistes s’han vist agredits de forma més explícita, per exemple, amb la supressió del carril bici d’avingudes el passat 2011. Amb tot, però, també ens adonam que molts ciutadans els han identificat amb una actitud hippie i anti-sistema que de vegades, no per motu proprio sinó pels mateixos prejudicis de la nostra ciutat, els ha pogut restar valor a les seves intervencions. Accions de protesta on els participants s’han despullat o disfressat s’han vist, des d’alguns sectors, com una mostra més folklòrica que no pas reivindicativa, i fins i tot la seva postura no ha estat compartida per molts altres usuaris de la bici. No seré jo qui jutgi l’eficàcia d’aquestes intervencions concretes —seria com voler ponderar la validesa dels parades de l’orgull gay on milers d’homes homosexuals reivindiquen els seus drets civils vestits amb ajustats banyadors— però entenc que a una societat tan poc avesada a l’intercanvi d’idees com la nostra li pugui resultar incòmoda una acció d’aquest estil.

Amb tot, el que ens ve a demostrar això és que el col·lectiu ciclista és d’allò més heterogeni, cadascú s’hi mou de la forma que pot o vol i que no responem a una tipologia fixa. En tot cas m’arriscaria a dir que l’únic que ens uneix és la nostra capacitat d’equilibri damunt les dues rodes. Esperem doncs que amb el pas del temps aconseguim també l’equilibri pacífic amb l’espai urbà que ens acull cada dia quan sortim al carrer.

Fonts:

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/07/10/actualidad/1341921314_399759.html

http://blogs.elpais.com/love-bicis/2012/03/bicis-vs-chic.html

http://elpais.com/diario/2011/11/05/madrid/1320495854_850215.html