PalmaEnBici

El metro de Palma és l’únic d’Espanya que ha perdut viatgers en els últims dotze mesos, amb un descens interanual del 15,1 % al febrer, mentre que la mitjana dels sis suburbans del país és d’un increment del 2,3 %.

Segons les dades fetes públics avui per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el febrer passat van utilitzar el metre de Palma 90.000 persones, la qual cosa representa el 0,08 % dels usuaris dels ferrocarrils subterranis urbans del país.

Al febrer es van registrar en els metres de Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Sevilla i Palma 101,7 milions de viatges individuals.

El nombre de passatgers dels suburbans espanyols ha crescut una mitjana de l’1,6 % en els dos primers mesos d’aquest any, amb increments en totes les ciutats excepte a Sevilla, on s’ha mantingut estable, i a Palma, on ha caigut un 3,3 %.

Si ho comparam amb  les dades de l’any 2011, quan el metro de Palma va registrar 1.526.000 usuaris, un 3,48% manco que l’any 2010 quan es van registrar 1.581.000, sent el segon que més va baixar després del suburbà de València on va caure un 4,09%. Per altra banda, Sevilla és on més va pujar amb un 8,55%, darrera de Barcelona 2,08%, Bilbao i Madrid 1,20%. Això vol dir que en els dos primers mesos de 2012 Palma ha lograt ser la ciutat espanyola que perd més viatges per damunt de València.

Fonts: Diario de Mallorca / INE

L’apreciat automòbil, símbol de la independència i el progrés durant el segle XX, perd ganxo entre els joves. No és una cosa nova però segueixen apareixent estudis que demostren que cada vegada tenen menys interès a ser propietaris d’un cotxe. El més recent, realitzat als Estats Units per Frontier Group i PIRG, és inequívoc. “La mitjana de quilòmetres conduïts per joves entre 16 i 34 anys ha disminuït en un 23% en l’última dècada”, comparat amb una disminució del 6% durant el mateix període en tota la població nord-americana.

Les raons que han portat als nord-americans (i especialment els menors de 34 anys) a disminuir l’ús del cotxe són variades. De primeres està l’increment del preu de la benzina, que afecta a tothom. Per a un europeu, acostumat a pagar preus alts per combustible, desemborsar 4 dòlars (3 euros) per 1 galó de gasolina (3,78 litres) pot semblar una ganga. Però a EUA són molts diners, tenint en compte la major grandària dels seus cotxes i que en 2004 el preu mitjà estava entorn d’1,89 dòlars.

També troben que els vintanyers cada vegada tenen més deutes quan acaben la universitat. Molts acaben tornant a casa durant més temps que abans. Sense oblidar, a més, la crisi financera dels últims anys, que dificulta aconseguir ocupació.

Assumpte resolt llavors. És lògic que baixin les vendes en època de depressió econòmica i pujades generalitzades de preus.

Doncs no. La realitat és més complexa i no solament té a veure amb factors econòmics. L’estudi va trobar que joves provinents de llars amb ingressos anuals superiors als 70.000 dòlars van incrementar el seu ús del transport públic en un 100%, i de la bicicleta en un 122%. És a dir, aquells menys afectats per la crisi també estan donant l’esquena al cotxe.

Internet és un altre factor a tenir en compte. Un estudi realitzat per la Universitat de Michigan va concloure que els llocs on existeix major penetració de la Xarxa disminueix el percentatge de persones per sota dels 30 amb permís de conduir. Un article del Wall Street Journal  publicat a principis de gener aprofundeix en aquest fet. “Cada vegada hi ha menys adolescents que es treuen el permís de conduir i molts vintanyers no mostren intencions de voler comprar-se un cotxe. Opten per quedar-se a casa més temps, utilitzar xarxes socials per connectar amb els seus amics i mudar-se a ciutats grans on ser propietari d’un cotxe no és imprescindible per moure’s”.

L’article llança una dada més que confirma està tendència: menys d’un terç de nord-americans amb 16 anys tenia un permís de conduir en 2008 comparat amb gairebé la meitat fa 25 anys. Aquesta apatia generalitzada suposa un gran repte per a les marques d’automòbils. “Tenen un problema a l’hora de dissenyar cotxes per als joves compradors: a molts dels seus clients potencials els importa un bè negre ser propietaris o no d’un vehicle”, sentencia l’article del Wall Street Journal.

Per contitinuar llegint l’article original, en castellà: Bloc Yorokobu.es

El mes passat es va publicar a la revista de la Direcció General de Trànsit un article explicant les despeses que genera a l’Estat l’ús de l’automòbil i els accidents de trànsit, per tal de conscienciar als conductors de l’esforç humà i material que hi ha darrera d’una infraestructura que generalment no valoren ni cuiden com cal.

Després de l’aparició d’aquest article, el RACC va decidir resumir i ordenar les xifres oferides al seu web. Nosaltres reproduïm aquí la informació:

En temps de crisi econòmica, la millor manera d’estalviar els diners de tots és pedalejant!

  
Ciclista = Terrorista. Aquest és el missatge que des de molts mitjans s’està imposant, especialment quan es tracta el tema de la circulació per les voreres. Però contra els mites interessats no hi ha res millor que un petit repas de les dades objectives que ens ajuden a tornar a la realitat.

Fa pocs dies s’ha publicat, per part de la Fundació MAPFRE, un estudi per millorar la seguretat dels vianants que demostra el que molts ja sabíem: les bicicletes no són el veritable risc, sinó que ho són els cotxes.

Segons l’estudi, els atropellaments de vianants produïts per bicicletes i tricicles suposen menys del 0,5% dels atropellaments totals, tot i que d’acord amb el Baròmetre Anual de la Bicicleta ja son més de 3 milions els usuaris habituals d’aquest mitjà de transport.

Tot i ser-ne conscients de que les diferències metodològiques no permeten fer-ne una comparació directa, queda demostrat que l’accidentalitat de les bicis amb els vianants es situa entre 5 i 10 vegades per sota de la dels cotxes. Això s’explica per la menor velocitat dels cicles i el major contacte visual que suposa no circular dins una cabina -cosa que permet la convivència que explicàvem a una de les nostres entrades-.

També queda demostrat que les pressions per part de diferents col·lectius per prohibir taxativament la circulació en bici pels espais reservats als vianants no tenen cap tipus de fonament científic, i es basen en una por irracional a un vehicle que no coneixen.

 
A més, cal recordar que els atropellaments fets per bicicletes no revesteixen el mateix perill, ja que la seva energia cinètica és unes 50 vegades inferior a la dels cotxes. De fet, a l’estudi de la Fundació MAPFRE es conclou que el 92% dels atropellaments fets per ciclistes tenen caràcter lleu i la mortalitat és del 0%, en oposició al 18% d’accidents greus i mortals fets per automobilistes.

En definitiva, el nostre Ajuntament hauria de centrar els seus esforços en reduir el trànsit motoritzat a Ciutat i no dedicar-se a perseguir als ciclistes amb ordenances i sancions desproporcionades.

ORDENANÇA CICLISTA, AIXÍ NO!
Presentau les nostres al·legacions a qualsevol OAC abans de dia 10 de febrer

Aquest matí, a l’Oficina d’Atenció a la Ciutadania de S’Escorxador, hem entregat el primer exemplar de les al·legacions del col·lectiu PalmaEnBici contra la nova Ordenança Ciclista que vol aprovar l’Ajuntament. Donada la nostra vocació de ser un espai de comunicació per als ciclistes urbans de les Illes, no ens hem constituït legalment com a associació i per tant les al·legacions s’han presentat a títol individual.

Convidam a tots els nostres lectors a presentar-hi també les seves al·legacions, i els hi facilitam un model estandarditzat per fer-ho (descarregar versió en PDF).

Les al·legacions s’han d’entregar abans del dia 12 de febrer a una de les Oficines d’Atenció a la Ciutadania que disposa l’Ajuntament de Palma, amb horari d’apertura els dies feiners entre les 8:30 i les 14:00 h (veure en detall), i que detallam a continuació:

• Av Gabriel Alomar, 18;
• Plaça de Santa Eulàlia, 9;
• c/ Cardenal Rossell, 96;
• c/ Pere Llobera, 9;
• c/ Margaluz, 30 (Sant Agustí);
• Av. Sant Ferran, 42 (Quarter de la Policia Local);
• Av. América, 11 (s’Arenal);
• c/ Empreradriu Eugènia, 6 (s’Escorxador);
• Av. del Cid, 8 (Son Ferriol);
• c/ Margaluz, 30 (Sant Agustí)
• Camí dels Reis, 400 de Son Pacs.

Per al·legar convé ser resident de la Ciutat de Palma -tot i que en principi ho pot fer qualsevol persona que demostri un interès legítim-, i mostrar el Document d’Identitat o passaport. S’hauran de dur dues còpies de les al·legacions: una per entregar, i una altra per compulsar.

PER QUÈ AL·LEGAR?

Donat que no ens hem constituït com a associació -la representativitat de la qual es pot mesurar pel nombre de socis-, l’única manera de mostrar el nostre poder de convocatòria com a col·lectiu és que els nostres lectors presentin al·legacions massivament -encara que es segueixi el mateix model estandarditzat-. Sabem que la Llei i el sentit comú estan del nostre costat, i que som més de 6.000 els subscriptors de PalmaEnBici a les xarxes socials, però els partits polítics han d’entendre que som gent activa que no es quedarà de braços plegats.

Tal i com hem explicat a altres entrades (veure aquest article i aquest), tot i reconèixer la necessitat de l’Ordenança, també en volem denunciar les seves principals deficiències:

• Es pretén aprovar sense conèixer encara la redacció definitiva d’una norma de rang superior -el Reglament General de Circulació- que està elaborant la DGT, generant inseguretat legal i incertesa als usuaris de la bicicleta.
• Entra en greus contradiccions amb l’esborrany d’aquest nou Reglament, cosa que pot obligar a refer l’Ordenança i que podria produir greus conflictes jurídics als ciclistes que hagin comès una infracció.
• Imposa limitacions injustificades per a la circulació de les bicis, com ara la prohibició de transitar els carrers de vianants en horari comercial, encara que es tracti d’un carrer sense comerços.
• Obliga als menors de només 9 anys d’edat a circular entre els cotxes, situació per a la qual evidentment no estan preparats.
• Prohibeix als pares i mares acompanyar els seus fills quan aquests circulen per la vorera, obligant-los a anar caminant. Es genera així el missatge de que la bicicleta és un passatemps, i no un mitjà de transport.
• Limita arbitràriament la velocitat de les bicicletes que circulen per vies ciclistes a nivell de calçada a 25 km/h, quan la resta de vehicles que circulen als mateixos carrers ho poden fer fins a 50 km/h.
• Imposa als ciclistes el respecte de senyals fetes només pels conflictes originats pels automòbils, com ara els semàfors per vianants -que el ciclista no podrà depassar, suposant innecessàriament una gran pèrdua de temps i de competitivitat d’aquest mitjà de transport-.
• Prohibeix taxativament transportar altres persones, encara que es faci en una posició segura que no desestabilitza el cicle.
• Persegueix al ciclista amb un règim sancionador desproporcionat, amb multes de fins a 500 € reservades habitualment per infraccions molt greus dels automobilistes -com ara conduir sense carnet, sota l’efecte de l’alcohol, etc.-. Ignora que la bicicleta no suposa el mateix nivell de risc que els cotxes.
• No garanteix que l’Ajuntament disposi alternatives segures als punts conflictius -on la convivència entre cotxes i bicis és impossible per l’elevada velocitat dels primers-, ni aporta unes mesures d’acompanyament per assegurar que tots els ciclistes en coneguin la normativa.

Per tots aquests motius:

ORDENANÇA, AIXÍ NO!

     
Si el passat mes d’octubre ens fèiem ressò de l’enquesta d’ús de la bicicleta de la DGT , segons la qual existeixen a l’Estat Espanyol aproximadament 3 milions de ciclistes habituals, avui ens ha arribat una estadística publicada per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), feta durant la primera meitat de l’any 2011 i comparant l’ús de la bici a diferents ciutats espanyoles.

La pregunta en aquest cas varia lleugerament respecte a les fetes per la DGT: “Quin és el mitjà de transport que més utilitza?”. Segons l’enquesta, Còrdova -amb un 10% de la població-, Sevilla -amb un 8,9%- i Vitòria-Gasteiz -amb un 8,3%- son les tres ciutats de l’Estat amb major ús de la bicicleta.

Per la seva banda, Palma es situa al lloc nº 14 d’aquest rànquing, amb només un 1,9% d’habitants que trien la bicicleta com a mitjà de transport habitual. Tot i les excel·lents condicions climàtiques, topogràfiques i de model urbà compacte, Palma es situa per darrera de ciutats com ara Lleó, Pamplona o Santiago de Compostela.

L’Organització de Consumidors i Usuaris atribueix bona part d’aquests pèssims resultats a que “els polítics no pedalegen”. Denuncia que existeixen pocs kilòmetres de carril bici, que aquests són insegurs i no respecten l’amplària recomanada (1,5 m per sentit), i que el seu traçat respongui més a l’ús recreatiu que no pas al desplaçament diari.

Tanmateix, l’OCU reclama que cada mitjà de transport disposi del seu propi espai per a la circulació, quan avui dia la gran majoria dels col·lectius ciclistes reivindiquen principalment mesures de pacificació del trànsit per tal de poder compartir la calçada amb la resta de vehicles en condicions de seguretat.

En tot cas, coincidim amb la necessitat de crear una xarxa ciclista coherent i integrada, que permeti fer de la bicicleta el mitjà de transport preferit per tots els ciutadans.

     
Fa just uns dies que es va celebrar a Durban (Rep. Sudafricana) la XVII Cimera del Clima, amb un nou fracàs a les negociacions per a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a un nivell segur -no superar els 2 ºC d’augment de la temperatura-.

Però no tot està perdut. Des de la Federació Europea de Ciclisme s’acaba de publicar un informe analitzant l’impacte climàtic d’aquesta pràctica, destacant-hi una troballa ben interessant: si tots els europeus anéssim tant en bici com els danesos, es podria assolir el 25% de l’objectiu comunitari de reducció d’emissions al sector transports per l’any 2050. Aquesta xifra augmentaria al 50% si tots els europeus pedalejassin una mitjana de 5 km diaris.

“El potencial de la bicicleta per assolir aquests objectius és molt gran… i amb un esforç mínim!”, comenta un dels autors de l’estudi, Benoit Blondel. “Aconseguir que més gent vagi en bici serà substancialment més econòmic que electrificar el parc automobilístic”.

Segons l’estudi, les emissions associades al cicle de vida d’una bicicleta son 10 vegades inferiors a les associades a l’automòbil, fins i tot tenint en compte la producció d’aliments per aportar les calories addicionals que necessiten els ciclistes. Tenint en compte tots aquests aspectes, les emissions mitjanes d’una bicicleta es situen en 21 grams de CO₂ per passatger i kilòmetre. Les bicis elèctriques també es situen aproximadament en aquests nivells, tot i recarregar-se amb energies fòssils.

L’objectiu de la Unió Europea per a l’any 2050 és reduir les emissions relacionades amb el transport entre un 80 i un 95% de les que es varen emetre l’any 1990. La comunitat científica afirma que aquest objectiu es el mínim necessari per a mantenir el clima en nivells segurs, però fins ara les emissions pel transport no només no s’han reduït, sinó que l’any 2007 havien augmentat en un 36% respecte l’any base.

Des de la Federació Europea de Ciclisme s’apunta directament a la Comissió Europea com a responsable d’aquests resultats: mentre el 47% del pressupost comunitari per al transport es destina a la construcció de carreteres, només un 0,7% es destina a infraestructura ciclista. Però la Unió Europea es defensa, al•legant que no te prou competències per impulsar la mobilitat sostenible.

En qualsevol cas, cal recordar que els usuaris de la bici no hem d’esperar a que els polítics ens solucionin la vida.

CIRCULEM EN BICI JA!!

Font: Arthur Nelsen – Euractiv

D’acord amb el Baròmetre Anual de la Bicicleta, publicat anualment per la DGT, ha ocorregut una autèntica revolució en matèria de mobilitat als darrers quatre anys: s’ha augmentat en un milió el nombre d’usuaris habituals de la bicicleta a l’Estat Espanyol, assolint la xifra dels tres milions.

Aquest augment es produeix principalment pel transvasament d’usuaris ocasionals cap a usos més freqüents d’aquest mitjà de transport, fruit de les polítiques de suport a la mobilitat sostenible i de l’augment del preu del petroli.

Només un terç dels usuaris habituals i ocasionals de la bicicleta circula sempre o gairebé sempre per la calçada. Qui no ho fa, addueix la por a ser atropellat -cosa que demostra la conveniència d’implantar mesures de segregació viària i per calmar el trànsit-.

En declaracions al diari El País, Pere Navarro afirma:

“La bicicleta és, probablement, una forma molt més segura de desplaçar-se del que la gent pensa”.

De fet, les xifres d’accidents semblen demostrar-ho: només un 14% dels accidents són atropellaments de cotxes a bicis. A més, tot i l’espectacular augment d’usuaris habituals de la bicicleta -de gairebé dos milions als darrers deu anys, un 200% més-, la xifra de morts s’ha reduït de 79 l’any 2001 a 67 l’any 2010.

Amb l’objectiu de millorar aquestes xifres, s’ha proposat a l’esborrany del Reglament de Circulació una reducció del límit de velocitat a 30 km/h per vies urbanes -amb excepcions per algunes vies de gran capacitat-. Es tractaria de fer més segura la conducció en bicicleta i de penalitzar l’ús de l’automòbil.

“L’actual reglament està pensat exclusivament per l’automòbil”, comenta Pere Navarro.

Malauradament, aquest esborrany ha quedat paralitzat per la convocatòria d’eleccions generals el proper dia 20 de novembre. Respectarà el nou Govern els criteris de la DGT?

Segons informa avui el Diario de Mallorca (veure aquesta notícia i una altra), l’equip de govern dirigit per Mateo Isern ha intentat justificar la destrucció del carril bici d’Avingudes utilitzant la tesina de l’enginyer de camins Hugo Badia, a la qual fèiem referència al nostre article en defensa dels ciclocarrers.

D’acord amb aquestes notícies, l’autor de la tesina defensa just el contrari:

“La decisió municipal utilitza els arguments que jo vaig proposar en aquell moment -l’any 2009, abans de la construcció del carril bici d’Avingudes- de forma parcial, agafant només un dels criteris, el de no utilitzar els carrers amb molta densitat de trànsit per a construir un carril destinat a bicicletes”

“Les Avingudes permeten a les bicis fer-ne un recorregut perimetral i lineal a velocitats relativament elevades, que no es poden assolir amb cap altre traçat alternatiu. Per aquest motiu vaig situar la via per les bicicletes a les Avingudes, i no em pareix correcte que s’hagi utilitzat (la tesina) per a justificar la retirada del carril”

  
Consultant l’obra original podem comprovar-ho:

 “Quasi el 40% de les persones que accedeixen al centre històric ho fan caminant. Això evidencia que el principi de que l’automòbil és el mitjà més utilitzat com a justificació per continuar atorgant-li més espai no és cert al cas de la mobilitat amb destí a les Avingudes i l’àrea que l’envolta”
(Pàgines 44 i 45)

“El 39% dels 97.000 viatges amb destinació a les Avingudes i el centre de Palma fets amb mitjans mecanitzats (automòbil i autobús) es duen a terme en autobús”
(Pàgina 47)

“L’alt pes del vehicle particular ens farà arribar al col·lapse viari de Palma. [...] L’altra opció és la de transferir viatges a mitjans de transport alternatius, més eficients en tots els sentits”
(Pàgina 51)

“Si traçam radis d’un, dos i tres kilòmetres des de la Plaça Major, centre del casc antic [...], s’observa que l’àrea d’estudi és idònia per a la mobilitat del vianant, i més encara per a la bicicleta, des del punt de vista de les distàncies entre l’origen i la destinació dels viatges interiors a la Via de Cintura”
(Pàgina 52)

“En definitiva, es podria arribar al centre des de qualsevol punt de la ciutat en 30 minuts caminant i recórrer l’àrea d’un extrem a l’altre en 15 minuts en bicicleta. Això evidencia que tant l’un com l’altre constituirien mitjans de transport clarament competitius amb el cotxe. Per això, hem de garantir uns itineraris mínimament segurs i còmodes”
(Pàgina 53)

“La implantació d’una infraestructura per a la bicicleta mai ha de fer-se a costa de llevar-li espai al vianant. [...] El cas al que es poden produir interferències entre aquests dos mitjans amb més facilitat son les voreres-bici, on s’hauria de garantir una amplada mínima de la vorera de 2 m entre la línia de façana i l’espai per al ciclista. Les actuacions per afavorir la bicicleta s’han de convertir en una oportunitat per a millorar la infraestructura per al vianant i, a l’hora, implantar polítiques per a calmar el trànsit

Implantar una xarxa (viària) de bicicletes a les mateixes vies on es defineix una xarxa per a vianants és correcte sempre i quan la secció del carrer ho permet. Sempre que es garanteixi que tots dos itineraris estiguin ben diferenciats i protegits l’un respecte de l’altre, i per suposat respecte del trànsit motoritzat. Als casos on l’amplada del carrer no ho permet, s’hauran de definir les xarxes en carrers diferents, com ara al casc històric de Palma, on els carrers solen ser estrets i diferenciar espais en ells no és possible: la solució son carrers en plataforma única. Les vies reservades per al vianant, amb caràcter comercial, tenen fluxos elevats que no permetes la coexistència amb la bicicleta. És per això que en aquests casos s’hauran de cercar vies paral·leles amb menor intensitat peatonal”
(Pàgina 56)

“Al centre històric no existeix cap tipologia d’espai per a la bicicleta. És veritat que existeixen carrers de plataforma única on la bicicleta es podria moure de forma còmoda i segura. Aquelles vies que no siguin explotades pel vianant es podrien destinar per a conformar una xarxa per aquest mitjà”
(Pàgina 77)

 
Com es pot comprovar, l’esperit del text va en una línia molt diferent a la que sembla defensar fins ara el Partit Popular. Però específicament, al cas del carril bici d’Avingudes i la jerarquització viària, diu el següent:

“Pel que respecta al nivell radial de la zona nord i est de Palma, s’haurien de destinar els eixos de 30 m a la mobilitat motoritzada -els que actualment ja son els més utilitzats-, ja que tenen una capacitat ambiental superior i més profunditat territorial. Per al vianant i la bicicleta s’haurien de destinar els eixos de 20 m, amb una continuïtat absoluta a la ciutat. Assolirien així tot el territori al que es duen a terme els viatges que, per distància, poden realitzar-se amb aquestes formes de mobilitat [...]

A la zona occidental les vies amb major continuïtat son explotades pel trànsit motoritzat i no existeixen alternatives clares per als altres mitjans de transport. La conseqüència d’aquest fet és la impossibilitat de mantindre una classificació entre vies per a la mobilitat motoritzada i no motoritzada en tot el recorregut dels diferents itineraris. En definitiva, alguns carrers hauran de ser compartits pels dos grups de mobilitat”
(Pàgina 81)

Planol de la proposta per a la mobilitat ciclista al casc antic de Palma

“Al casc antic, les vies de plataforma única es repartiran entre el vianant i la bicicleta per a conformar les seves xarxes. Les vies explotades actualment pel trànsit motoritzat també formaran part d’aquestes xarxes, sobre tot al cas on l’ús és compartit amb el vianant”
(Pàgina 82)

“Els diferents itineraris comencen a les Avingudes i penetren al teixit urbà fins a una circumval·lació al voltant de la Plaça Major, que conformen un conjunt de trajectes de plataforma única”
(Pàgina 84)

“A la resta de la ciutat hi definirem dos categories d’eixos, els radials i els perimetrals.  [...] Els eixos perimetrals de la ciutat destinats al vianant i a la bicicleta son compartits pràcticament en la seva totalitat amb la mobilitat motoritzada”
(Pàgina 87)

Ampliacions de la xarxa peatonal i ciclista proposades per l’enginyer Hugo Badia

 
En definitiva, encara que a l’estudi de l’enginyer Hugo Badia es proposi la definició de ciclocarrers al casc antic de Palma, també s’aposta per la conversió de les Avingudes en un dels principals eixos de circulació ciclista.

L’any 1992 es va celebrar a Río de Janeiro la primera gran cimera mundial per a la protecció del medi ambient. D’aquesta cimera va sortir, entre d’altres, el compromís de limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, materialitzat finalment en el Protocol de Kyoto.

Durant tota la dècada dels anys 90, sota l’impuls de les Nacions Unides, es varen signar una infinitat d’acords internacionals molt ambiciosos -com ara la declaració dels Objectius del Mil•leni-, amb la clara intenció de millorar el món en el que vivim. Però malauradament aquest moviment quedà truncat la dècada següent, amb l’arribada al poder de diferents governs conservadors com ara el de George W. Bush als Estats Units.

En un intent de reprendre l’impuls i l’ambició que naixeren a Río, es celebrarà una nova trobada 20 anys després de la primera Cimera de la Terra, denominada “Río + 20″. I totes les agències de les Nacions Unides n’estan preparant la documentació base.

Entre aquestes agències, destaca molt especialment el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA, UNEP en anglès), que acaba de publicar un esborrany d’estudi per a impulsar una transició cap a un sistema econòmic més respectuós amb el medi ambient.

Sota el títol Towards a Green Economy (veure resum executiu en castellà), s’analitzen els principals sectors implicats en aquests substancials canvis, els motius pels quals continuen sota un model d’economia marró -poc respectuosa amb el medi- i les polítiques que cal implementar per tal d’assolir la sostenibilitat.

Una de les troballes més interessants és que, invertint-hi un 2% del PIB mundial, augmentaríem substancialment el desenvolupament econòmic (+ 15,7% pel 2050), els llocs de treball (+ 29 milions pel 2050) i l’igualtat entre països rics i pobres, al temps que es reduiria la petjada ecològica (-47,9% pel 2050).

Recuperar el capital natural

Els quatre primers sectors analitzats son l’agricultura, la pesca, la selvicultura i l’aigua. És a dir, el capital natural essencial per al sosteniment de tota la nostra economia que hem degradat fortament durant els darrers 50 anys -posant en greu perill l’estabilitat de la nostra civilització, al temps que agreujam la pobresa extrema-.

Es demostra que una agricultura de conservació té un potencial productiu més gran que l’agricultura industrial -especialment a les petites explotacions dels agricultors més empobrits del planeta- i augmenta els llocs de feina al medi rural, tot i que necessita d’un intens procés de recerca i capacitació agrària.

Tanmateix, s’insisteix en l’enorme risc per a la subsistència d’aproximadament 1.000 milions de persones dels països menys afavorits que suposa la sobrepesca -exercida principalment pels països desenvolupats, on destaquen el Japó i Espanya-.

La població de peixos només es pot recuperar amb una substancial reducció de les captures i del consum, eliminant els vaixells de major capacitat i les xarxes més grans dels països rics. Cal dir que serà necessari un gran acord internacional al respecte, donat que els oceans no es troben sota la sobirania de cap estat.

La sobreexplotació dels rius i aqüífers, junt amb una depuració i sanejament inadequats, son un altre repte de gran transcendència, ja que suposa un augment de les malalties i el risc de malnutrició futura.

Pel que fa als boscos, es destaca la seva multifuncionalitat quant a provisió de productes i serveis ambientals, dels quals depenen més de 1.000 milions de persones. S’aposta per mecanismes de compensació per aquests serveis ambientals -com ara el polèmic règim REDD+ de lluita contra el canvi climàtic- i la necessitat d’ordenació sostenible dels recursos forestals -reconeguda per les certificacions FSC i PEFC-.

Energies renovables i eficiència industrial

Gairebé la meitat dels requeriments d’inversió cap a una economia verda provenen del sector de les energies renovables, on cal dur a terme una revolució només comparable a l’aparició de la màquina de vapor.

Segons estudis de l’Agència Internacional de l’Energia es necessitarien establir incentius a les energies renovables d’entre un 1 i un 2% del PIB mundial per a fer aquesta transició energètica -xifra que podem posar en perspectiva recordant que els combustibles fòssils rebien subsidis per valor d’un 1% del PIB mundial l’any 2008-.

Amb aquestes polítiques, la taxa de penetració d’energies renovables a nivell mundial seria de l’ordre del 45% per l’any 2050, en comparació amb el 16% de penetració que tindríem sense incentius econòmics.

És molt destacable l’esforç que ja està realitzant el sector industrial en matèria d’eficiència, que contrasta amb la deixadesa dels particulars -i que irònicament son els primers en culpabilitzar a la indústria dels problemes ambientals-. Tanmateix, hi ha marge per a una millora substancial en aquesta eficiència, com es mostra en el següent gràfic:

…I la bici?

A més dels sectors ja citats, es tracten a l’estudi sectors com el dels residus, l’edificació i el turisme, que no tractarem aquí per no estendre’ns massa. Sí que hi dedicarem unes línies als capítols referents al transport i l’urbanisme.

El primer missatge clau d’aquest apartat destaca per la seva duresa:

“Actualment, el transport consumeix a nivell global més de la meitat del dels combustibles fòssils líquids; emiteix aprop d’una quarta part del CO2 global relacionat amb l’energia; genera més del 80% de la pol•lució a les ciutats dels països en desenvolupament; resulta en més de 1,27 milions d’accidents de trànsit mortals a l’any; i produeix una congestió crònica del trànsit a moltes àrees urbanes del món. Aquestes despeses per a la societat, que poden arribar a més del 10% del PIB d’un país, augmentaran amb tota probabilitat, principalment per la previsió de creixement del parc automobilístic global”.

De fet, al punt següent es fa una sèria advertència al respecte, ja que aquest parc podria triplicar-se o quadruplicar-se, i assolir la brutal xifra de més de 3.000 milions d’automòbils per l’any 2050 si no s’introdueix un canvi de política substancial.

Les polítiques suggerides per a solucionar aquest repte son velles conegudes per als lectors de PalmaEnBici.

Cal integrar la planificació del territori amb la planificació viària i del transport, sota els principis d’evitar (avoid, en anglès) o reduir la demanda de mobilitat -política d’accessibilitat i dissuassió-, canviar (shift) a mitjans de transport sostenibles -transport públic i bicicleta-, i millorar (improve) l’eficiència dels vehicles i dels combustibles.

El rendiment econòmic d’aquestes mesures és sorprenent: es pot reduir fins al 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle sense necessitat de fer-ne cap tipus d’inversió addicional a l’esforç actual -només rediccionar-ne la destinació de les inversions-. A més, dedicant-hi només el 0,16% del PIB global es podria reduir el parc automobilístic previst en aproximadament un terç.

Però tots sabem que existeixen una sèrie de resistències al canvi, especialment per part dels nostres polítics. Per aquest motiu, cal mobilitzar-se i prendre l’iniciativa, i fins i tot actuar encara que les institucions no n’estiguin a l’altura de les circumstàncies.

Circulem en bici JA!