PalmaEnBici

Per cada cotxe venut, es comercialitzen gairebé dues bicicletes

S’està produint un canvi de mentalitat entre la població europea. Fa uns anys, comprar-se un cotxe era sinònim de qualitat de vida, gairebé de felicitat, a jutjar pels anuncis que apareixien a la televisió. Actualment, una gran majoria d’europeus es decanta per comprar bicicletes i desplaçar-se sense contaminar.

L’Associació Europea de Fabricants d’Automòbils presentà les xifres de venda a Europa i, en el primer trimestre de 2013, les vendes baixaren un 9,8% en relació amb el mateix període de l’any anterior. A més, fou en febrer quan menys cotxes es varen vendre des de 1990. Per suposat, no s’ha d’oblidar que, en part, una de les causes és de la crisi econòmica.

En tot cas, si la crisi té alguna cosa a veure, significa que al menys la recessió econòmica porta alguna cosa positiva: l’aposta per la mobilitat no contaminant. Es preveu que la tendència continuï a la baixa i que les vendes de cotxes el 2013 disminueixin entre un 5 i un 8%.

En canvi, es venen moltes bicicletes: les vendes augmentaren a la Unió Europea des dels 18,9 milions d’unitats el 2000 fins als 20 milions de 2011. En altres paraules, per cada cotxe venut a Europa, s’adquiriren gairebé dues bicicletes.

I són bicis que s’empren. Ara bé, en alguns països més que en altres. A Alemanya, s’ha incrementat l’ús de la bicicleta en un 50% entre 2002 i 2011, a Holanda, han tengut un especial èxit les bicis elèctriques, que han augmentat les seves vendes un 9% en tan sols un any, de 2012 a 2011, mentres que altres capitals com Londres, Madrid, Barcelona i Dublín, cada vegada compten amb més ciclistes pels seus carrers.

Negocis associats a la bicicleta

L’augment de ciclistes duu associats altres canvis, com un major respecte dels conductors davant el transport no contaminant o el desenvolupament de negocis com tendes de bicis o tallers de reparació. Especialment, la gent jove aposta per aquest model de mobilitat sostenible. A diversos països, molts d’ells no aspiren a tenir un cotxe com a símbol d’status social. Per a ells, és més important tenir un sofisticat model de telèfon intel·ligent o una tablet. No és sols un canvi en la forma de moure’s per la ciutat. És un canvi total en l’estil de vida.

Font: Ecologia Verde

El projecte s’emmarca dins del programa europeu CIVITAS-DIN@MO.

L’Ajuntament de Palma projecta construir un nou carril bici que enllaçarà els ja existents de les carreteres de Valldemossa i Sóller. D’aquesta manera, es donaria resposta a les històriques reivindicacions dels veïns de Son Sardina en matèria de mobilitat sostenible, al mateix temps que es donaria accés al Polígon de Son Rossinyol mitjançant el carril bici.

La regidoria de Mobilitat preveu que el futur carril bici (en vermell) surti del carrer Sant Vicenç de Paül, ocupant part de la calçada al costat de la vorera de la part de la caserna militar de Son Busquets; això permetria mantenir totes les places d’estacionament en cordó per a vehicles. Com es pot observar en el gràfic, el carril bici continuaria pel carrer Orquídia, on està previst senyalitzar horizontalement un itinerari per a bicicletes per la vorera, continuant de la mateixa forma per la calli Rector Antoni Ferrer fins a arribar al carrer Agnès de Pacs. En aquesta zona es marcaria una calçada just al costat de la vorera en els nombres parells fins a arribar a la zona verda de l’antiga presó de Palma i prop de la Via de Cintura; aquí connectaria amb la vorera de la carretera de Sóller i es demanaria permís al Consell de Mallorca perquè les bicis puguin anar per la vorera. En aquest punt, Mobilitat té previst senyalitzar verticalment el tram de vorera fins al carril bici ja existent en la carretera de Sóller.

Aquest itinerari que fa tant de revolt ha estat l’alternativa finalment elegida per Gabriel Vallejo davant un altre projecte (en blau) que emprava el carrer del Bisbe Puigdorfila i que ha estat descartat pel seu cost lleugerament superior i, sobre tot, per por a la oposició dels comerciants de la zona -grans superfícies molt vinculades al transport en cotxe-. Malauradament, aquesta elecció podria hipotecar una futura connexió amb el camí de Ca l’Ardiaca -paral·lel al cementiri i que arriba a la rotonda del carrer Jesús-.

Un kilòmetre i 20.000 €

El nou carril bici que projecta el Consistori tindrà una longitud d’un quilòmetre, aproximadament. Encara que encara no compten amb un pressupost exacte, des de la regidoria de Mobilitat calculen que el nou carril bici tindria un cost d’uns 20.000. Aquesta inversió, que permetrà «millorar la circulació i la seguretat dels ciclistes», es finançarà amb càrrec a pressuposts propis de la partida de manteniment corrector de la via pública.

Cal recordar que Palma s’ha compromès a executar almenys 5 km de carril bici durant els propors 4 anys, dins del marc del programa europeu CIVITAS-DIN@MO de mobilitat sistenible, al qual hi participen altres quatre ciutats europees. Aquest compromís forma part dels 1,4 milions d’euros de coinversió que ha d’aportar l’Ajuntament per tal de rebre una subvenció de 2,1 milions, la major part dels quals es destinaran a la renovació de la flota de busos de la EMT -que passarien a funcionar amb gas natural, reduint la contaminació i la despesa en carburant-.

FONT: Última Hora i elaboració pròpia.

L’experiència d’Austràlia demostra que l’ús de la bicicleta pública es redueix fins a un 97% quan s’imposa el casc ciclista

La bestiesa de la setmana. No es pot titllar d’altra manera l’esperpèntica proposta de la companyia asseguradora MAPFRE per tal de defensar el que és indefensable: que la imposició del casc ciclista milloraria la seguretat dels ciclistes sense afectar seriosament al nombre d’usuaris. I és que en la seva improvitzada campanya pro-casc obligatori  han deixat massa arguments a l’atzar i a les ocurrències, com és el cas de la gestió d’aquesta mesura en els sistemes de bicicleta pública.

Tal i com denunciàvem fa unes setmanes, la imposició del casc ciclista als sistemes de lloguer públic de bicicleta -com per exemple el ‘BiciPalma’- podria suposar una redució de fins al 97% del nombre d’usuaris, tal i com evidencia l’experiència d’aquests sistemes a les ciutats de Brisbane i Melbourne. I un dels principals motius d’aquesta debacle és la percepció de que compartir el casc amb gran quantitat d’usuaris desconeguts pot suposar greus problemes d’higiene, tot i que també n’influeixen uns altres.

Davant aquesta evidència tan clamorosa, a Jorge Fernández -membre de la Fundació MAPFRE- no se li va ocórrer millor idea que proposar l’ús de gorretes d’usar i tirar com les dels hospitals, per protegir els cabells d’uns cascs bruts i deteriorats per l’ús compartit i la exposició a actes vandàlics.

La reacció a les xarxes socials fou completament hilarant, sorgint tot tipus de fotomuntatges i acudits ridiculitzant aquesta pifia. Però el que tot això ens demostra és que, lamentablement, qui està planificant la suposada ‘seguretat’ per als ciclistes no té ni la més mínima idea del que suposa anar en bici.

De fet, de les 17 entitats que defensen l’obligatorietat del casc a l’Estat Espanyol, 10 són representants directes de la indústria automobilística. I pretenen decidir per nosaltres!

• Els ciclistes urbans destaquen el seu potencial per a pacificar el trànsit a tota la ciutat i l’impuls que donaria a l’economia local.
• L’associació defensarà que s’inclogui aquesta actuació amb caràcter prioritari al Pla de Mobilitat Urbana Sostenible

L’associació de ciclistes urbans Biciutat de Mallorca assistí ahir a la presentació pública del projecte del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears (COAIB) per al Passeig Marítim, que entre d’altres pretén reduir el nombre de carrils en primera línia de mar a dos per sentit.

“Es tracta d’una actuació clau per tal de reduir la quantitat d’automòbils al centre de Ciutat, que a més suposaria recuperar prop d’un milió de m² per als vianants i les bicicletes”, destaca Antoni Cànaves, portaveu de l’associació.  “L’ampliació de les voreres permetria dinamitzar fortament els comerços de la zona –en especial els de restauració-, i revertir l’actual situació de decadència que pateix el sector occidental de Palma”.

A més, els ciclistes urbans creuen que els efectes positius d’aquest projecte es multiplicarien si s’amplia l’àmbit d’actuació a l’espai de les Avingudes i al tram de Joan Miró entre Porto Pi i Ca’s Català, permetent canalitzar tota la mobilitat sostenible provinent de Calvià.

“La pacificació del trànsit, junt al carril bici i la zona de passeig per vianants que hi ha entre s’Arenal i Palma han estat clau per revitalitzar un barri degradat com era el Molinar”, recorda Cànaves. “Si ja hem vist que funciona, hauríem de copiar l’experiència a l’altre extrem de Palma”.

Defensa del projecte al PMUS

Biciutat vol aprofitar el procés de participació ciutadana en la redacció del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS) per tal de defensar aquestes actuacions i d’altres tendents a pacificar el trànsit a Ciutat.

“El PMUS és una peça clau per poder dur endavant aquest projecte, ja que els autors estimen que la Intensitat Mitjana Diària (IMD) hauria de passar dels 38.000 actuals als 25.000 projectats”, explica el portaveu dels ciclistes. “Tot i que els tècnics de l’Ajuntament veuen factible la proposta al tram de Ponent, existeixen algunes dificultats a l’entrada de l’Autovia de Llevant, que és una de les principals responsables de la saturació del trànsit al centre. Aquí l’Ajuntament haurà de fer una aposta molt més ambiciosa”.

En aquest sentit, els ciclistes destaquen el gran paper que hi podria jugar la construcció d’aparcaments dissuasius a la zona de Son Molines o de Ca’s Tresorer, i el foment dels busos express per part de l’Empresa Municipal de Transports, com ja s’està fent amb la línia 2 i l’aparcament de Sa Riera.

“Si volem una ciutat més accessible, sostenible i habitable, hem d’apostar clarament per un canvi modal. A més de desincentivar l’ús de l’automòbil, cal que l’Ajuntament ofereixi alternatives per a la mobilitat dels ciutadans, millorant el servei de transport públic i oferint una xarxa de carrils bici de qualitat”, sentencia Cànaves.

El Col·legi d’Enginyers de Camins també s’afegeix a la proposta

Segons informa Diario de Mallorca, el Col·legi Oficial d’Enginyers de Camins, Canals i Ports s’ha afegit també a l’onada de reaccions generada pel projecte dels arquitectes Toni Forteza, Joan Riera, Manel Garcia y Mireia Cabaní, en aquest cas donant un suport quasi incondicional a la supressió de carrils.

De fet, el seu degà -Carlos Garau- ha anat més enllà exigint una reducció immediata del trànsit pel Passeig Marítim, sense ni tan sols esperar a tenir el projecte definitiu dels urbanistes. “No és necesari comptar amb un gran pressupost des del començament, sinó que es poden adoptar decisions que suposin una baixa inversió”, ens explica. “És bàsic començar el més aviat possible per a que la ciutadania es vagi acostumant”, executant unes “mesures que siguin reversibles en cas que no funcionin”.

Entrant en matèria, proposa que “una primera passa sigui a la zona de l’Auditòrium, on les voreres són molt estretes. Si s’elimina un dels tres carrils en sentit Portopí, es guanyaria un gran espai. I si el resultat és satisfactori, en el futur podria adoquinar-se o el que s’estableixi al projecte definitiu. Això en principi no suposaria molts diners”.

L’enginyer treu importància als missatges catastrofistes que auguren un caos circulatori recordant que actualment ja es treu un carril per sentit els caps de setmana per habilitar més places d’aparcament a la zona d’oci. “Aquesta mesura duu anys practicant-se i no ha suposat mai cap problema, sinó que simplement els vehicles circulen a menys velocitat”.

El grup d’urbanistes que ha redactat el projecte impulsat pel Col·legi d’Arquitectes també contempla realitzar les actuacions de forma gradual, encara que considera imprescindible que s’aprovi un Pla Director que unifiqui el front marítim, estableixi com intervenir en cada tram i estigui consensuat per les forces polítiques.

• La DGT vol imposar el casc obligatori en ciutat.
• Les associacions, ajuntaments i usuaris s’oposen a la mesura.
• Espanya seria l’únic país de la UE amb una obligatorietat que ha reduït el nombre de ciclistes urbans en altres llocs

La situació va esclatar de la nit al dia: va tenir prou amb una espurna per incendiar els ànims dels ciclistes urbans d’aquest país. I no són pocs: més de 3 milions d’espanyols utilitzen la bicicleta entre setmana, molts d’ells cada dia. La bici està creixent com a mitjà de transport per diversos motius: és barata, és sana i és ràpida. I una cosa més: tot just està legislada. No és visible. Així que els ciclistes esperaven estímuls (més carrils bici, més educació vial, més campanyes fomentant l’ús de la bici) en la seva ajuda, però la DGT ha tirat cap a un altre costat: la reglamentació o, en aquest cas, la imposició obligatòria de l’ús del casc a la ciutat.

Tot d’una, el col·lectiu ciclista es va posar en peu de guerra. La petició per convertir aquesta obligació en una simple recomanació va reunir, a change.org , més de 12.000 signatures. ConBici , la coordinadora en defensa de la bicicleta, ha llançat una petició que demana la substitució de María Seguí, directora de la DGT des de 2012, llicenciada en Medicina i Cirurgia General per la Universitat de Barcelona i màxima responsable i defensora de la mesura. I fins organismes internacionals com la Federació Europea de Ciclisme s’han posicionat contra el text: si en cap país de la UE el casc és obligatori (inclosos Alemanya, Dinamarca, França o els Països Baixos, on el ciclisme urbà està molt més implantat que en nostre país), per què imposar-ho a Espanya?

Una mesura unilateral

María Seguí anteriorment havia afirmat: “L’evidència en la utilitat del casc per reduir la probabilitat de lesió cranial és inqüestionable, hi ha més de 150 articles científics al respecte i això no ho va criticar cap associació ciclista”. El seu objectiu és reduir els 12 ciclistes morts en ciutats espanyoles l’any passat i, sobretot, el nombre de ferits greus. “Les lesions cerebrals són un mal silent a Espanya”, diu la directora de la DGT , que s’empara en els 5.600 lesionats cerebrals i més de 200 lesionats medul·lars que hi va haver a Espanya el 2012 per accidents de trànsit.

Seguí, però, no detalla quants d’aquests lesionats per accidents de trànsit eren ciclistes urbans o quants d’ells (i dels 12 morts) els hauria salvat el casc. A més de no entrar en aquests detalls, Seguí no ha comptat amb la col·laboració d’experts en el tema. Per això associacions, col·lectius i fins ajuntaments -des de Barcelona fins a Madrid, governats pel PP o pel PSOE- s’oposen a la mesura.

“No hi ha hagut diàleg, ni oportunitats de raonar ni de posar arguments sobre la taula”, explica Manuel Martín, coordinador general de ConBici. “Això és el primer que volem destacar: la nul·la capacitat de diàleg o foment de la participació ciutadana mostrada“. Després, a més, estan les dades. “Pura demagògia”, afirma Martín. “La immensa majoria d’aquests lesionats cerebrals i medul·lars no eren ciclistes, sinó que anaven en cotxe, moto o fins i tot caminant. Fem obligatori l’ús del casc en els automòbils o per caminar? ¿Van a la mateixa velocitat una moto i una bicicleta ? Llavors, per què se’ns fica a tots en el mateix sac?”.

Això implica, a més, que en pretendre protegir un col·lectiu se li pot estar posant en perill. Aquest és un altre dels grans arguments dels que s’oposen al casc obligatori: allà on s’ha imposat (Austràlia o Israel, poc més) , la xifra de ciclistes s’ha reduït dràsticament. Això implica, en primer lloc, que menys persones han gaudit dels avantatges per a la salut d’anar en bicicleta. I quants deixaran de fer-ho obligats per usar casc, ja sigui per estètica o per altres motius?

Pablo León, autor del bloc I Love Bicis de El País i col·laborador habitual de Ciclosfera -l’única revista de ciclisme urbà a Espanya- no s’empara en criteris estètics o de bellesa. “Els que anem en bici diàriament des de fa molts anys ho seguirem fent, tant amb casc o sense ell”, afirma. “No obstant això, molta gent que s’ho està plantejant no ho farà. Perquè obliga a una inversió major. Perquè implica el destorb de triar o d’haver de portar sempre a sobre. Perquè frena el desenvolupament de sistemes de lloguer de bicicleta pública (els consolidats com a Bicing de Barcelona, o el nostre incipient Bicipalma). I, sobretot, perquè transmet la percepció que anar en bici és perillós, quan no ho és. És una decisió que no té en compte dades científiques reals, ni opinions contrastades, que no és efectiva. I que, se suposa, pretén situar-nos com a pioners en un camp, el del ciclisme urbà, en el qual som uns nouvinguts. Per què no deixar de jugar a ser pioners i, simplement, seguir les passes d’Holanda, Bèlgica o Dinamarca, que han fet molt pels ciclistes urbans i on ni es contempla l’obligatorietat del casc?”

La majoria ciclista entén, llavors, que la mesura serà contraproduent i farà més perillós circular amb bicicleta. Segons els usuaris, si es redueix el nombre de ciclistes ells seran més fràgils: els cotxes estaran menys acostumats a creuar-se amb bicicletes al seu pas, i en conseqüència augmentaran els accidents. I lluny de reduir-se la contaminació, augmentaria, a causa del canvi d’una bici per un cotxe o una moto. Les ciutats seguirien col·lapsades. Es retrocediria molt del que s’ha avançat fins ara.

Una jungla gairebé sense lleis

Per què, llavors, la mesura? Hi ha una cosa clara: a Espanya, la bicicleta no ha estat considerada de manera seriosa com un mitjà de transport. Tot just està legislada. El que és legal en uns llocs (circular amb un carret de nin, per exemple, o per carrers de vianants), no ho és en d’altres. No hi ha una legislació clara sobre llums o reflectors. És… la selva. I Xavier Corominas, secretari tècnic de la Xarxa de Ciutats per la Bicicleta, creu que la decisió de reglamentar aquesta selva és interessant, “perquè si volem promocionar la bici necessitem ser visibles, tenir unes regles. Però no, per descomptat, les que es volen imposar”. En aquest sentit, l’Ordenança ciclista de Palma, que té poc més d’un any, ja sabem que no compleix el que pomposament afirma a la seva Exposició de Motius de “apostar decididament per convertir la bicicleta en un mitjà de desplaçament habitual per la nostra ciutat, per tal d’aconseguir un model de mobilitat sostenible”.

Per què no, per exemple, pacificar el trànsit de les ciutats limitant la velocitat màxima dels vehicles a 30 km/h? És el que des d’aquesta pàgina s’ha anat defensant. I per què no construir més -i sobretot més lògics i usables- carrils bici? I els aparcaments per a bicicletes o les campanyes de comunicació, o fomentar que les empreses facilitin que els seus empleats -amb aparcaments, amb dutxes- vagin a treballar en bici? La DGT, sobre tot això, no diu res.

Un exemple que he pogut comprovar personalment aquest cap de setmana passat: a Londres, amb molt pitjor temps que en general a Espanya i unes distàncies considerables, hi ha un ús intensiu de la bici com a mitjà de transport, hi hagi carril bici o no, i la majoria de la gent circula amb roba adequada per anar  segur i còmode amb bicicleta -molt sovint de carretera- i duen una motxilla per canviar-se de roba a la feina, ja què la majoria de les empreses ofereixen les facilitats per això. A més, hi ha una xarxa d’estacions de bicicletes públiques enormement equipada, i es pot pagar a cada una amb targeta de banc també pels turistes per només 2£ un dia complet.

“Per a nosaltres”, conclou Marín, “María Seguí està cedint a pressions de grups relacionats amb el món del motor. Fabricants de cotxes, companyies d’assegurances, venedors de combustible … Si la generació que ve es puja a la bici, en lloc del cotxe o la moto, totes aquestes grans empreses tindran problemes”. “El casc és una mesura de seguretat interessant i recomanable, però no una obligació”, afegeix Lleó. “Si la DGT vol seguir actuant de forma paternalista intentant salvar vides… Per què no obligar als automobilistes a portar casc, o prohibir a les motos anar més ràpid que les bicis?”.

FONT: 20minutos.es i elaboració pròpia

MÉS INFORMACIÓ:

• Obligatorietat del casc ciclista: l’evidència científica contra el populisme mediàtic
• Sobreviurà el ‘Bicipalma’ a l’obligatorietat del casc ciclista?

• L’actuació afectaria un tram de més de 5 km i aportaria gairebé un milió de m² més per als vianants i els ciclistes
• Es reduiria la intensitat de trànsit en 12.000 vehicles diaris i es soterrarien les places d’aparcament dels residents
• El cost del projecte no arriba a 40 milions d’euros, menys d’un terç del que es gastarà aquest estiu al Segon Cinturó

Una redistribució radical de l’espai públic. Aquesta és la recepta que ha presentat avui un equip d’arquitectes -Toni Forteza, Joan Riera, Manel Garcia y Mireia Cabaní-, amb el recolzament del seu Col·legi Oficial, per tal de fer front a la decadència econòmica i ambiental del Passeig Marítim.

L’actuació afectaria als més de 5 km de Passeig entre es Portitxol i Porto Pi, on actualment es destina el 70% de l’espai públic al transport motoritzat -entre carrils de circulació i places d’aparcament-, que després de la intervenció quedaria reduit a “només” un 40%: dos carrils per sentit, amb un límit de velocitat de 40 km/h, i accesos a aparcaments soterrats per als residents. La ciutadania guanyaria prop d’un milió de m² per a passejar i anar en bici, a més de poder-hi instal·lar equipaments i del seu potencial ús per a instal·lar terrasses de bars i restaurants.

“Es tracta de tornar a obrir la ciutat al mar”, afirmà Joan Riera, mentre mostra a l’auditori -d’unes cent cinquanta persones- una sèrie de fotografies antigues. “Hem d’analitzar la història per decidir on ens volem quedar. Les xifres ens demostren que l’esplendor del Passeig Marítim com a destí turístic es situa just abans de la darrera ampliació viària. Des de llavors ha patit una important degradació, reduint-se de forma substancial el nombre de places hoteleres, que també ha afectat a la zona del Terreno i Gomila”.

En l’anàlisi de l’espai s’identificaren dos trams diferents, de Llevant i de Ponent, delimitats per la intersecció amb el carrer Antoni Maura. D’aquest dos trams, el de Ponent és sense cap mena de dubte el que major potencial turístic i comercial podria aportar, en ser ja una zona fortament transitada pels vianants, on contrasta l’espai de voramar -que està “a punt de morir d’èxit”- amb la vorera interior -que just arriba a 3 m d’amplada i on es situen gran nombre de locals comercials-. També és on l’actuació es mostra més viable -segons reconeixen fins i tot els tècnics de l’Ajuntament-: actualment pateix una Intensitat Mitjana Diària (IMD) de trànsit de 38.000 vehicles, que s’haurien de reduir a 25.000 per poder passar a dos carrils per sentit.

Per la seva banda, el tram de Llevant és el que presenta majors dificultats, però també el que cal remodelar amb més urgència. No només per suportar una IMD de 75.000 vehicles -“va ser la primera autopista de l’Estat Espanyol”, recorda Riera-, sinó perquè cal gestionar la integració d’edificis d’una controvertida estètica -com ara el Palau de Congressos i GESA- dins uns espais de baixa densitat urbana i gran rellevància paissatgística -per tractar-se de la façana marítima i principal via d’entrada dels turistes a Ciutat-.

“Al Palau li falla el seu entorn” i “Calen alguns edificis d’equipaments per donar contexte a GESA” són dues frases lapidàries en aquest sentit, que donaven en plena línia de flotació dels anteriors governs municipals. De fet, a la seva proposta de ‘boulevard’ reclama una vorera d’almenys 16 m d’amplada enfront del Palau de Congressos, rebaixar el nivell del viari, i desplaçar l’entrada cap al Portitxol a l’altura de l’edifici del Diario de Mallorca.

També criticà que actualment “des del Parc de la Mar no es veu el mar”. Pretén, per tant, obrir un passatge per sota del ‘boulevard’ que connecti el llac artificial amb el Mediterrani i el Parc amb la platja de Ca’n Pere Antoni -que guanyaria més de 10m d’amplada i arribaria fins al Moll Vell gràcies a la construcció de dos espigons-. D’aquesta manera “el mar tornaria a ser sota la Catedral”.

.
UN PRESSUPOST AJUSTAT

Tot i que la intervenció proposada pareix molt radical, el pressupost d’aquest avant-projecte és molt ajustat: poc menys de 18 milions d’euros per al tram de Llevant, i lleugerament més de 19 milions per al tram de Ponen. Tot plegat no arriba ni a un terç dels més de 150 milions d’euros que s’han licitat per les obres de només dos trams del Segon Cinturó -que previsiblement es començaran a executar aquest estiu-, i amb un impacte social molt més positiu.

De fet, Joan Riera reconeix que iniciaren aquest projecte -que han realitzat de forma gratuïta com a aportació al nou Pla General d’Ordenació Urbana de Palma- “per la reiterada aparició a la premsa de projectes costossísims per al Port i la Façana Marítima”, com per exemple les propostes de soterrament o de construcció d’un túnel entre Avingudes i Porto Pi de l’època de Jaume Matas. “Aquest projecte està pensat per executar-se amb relativament pocs mitjans, com correspon a un moment de crisi”.

El gran obstacle d’aquest projecte que ens permet somiar desperts és de caire polític: no només s’estan prioritzant inversions en altres obres d’infraestructura, sinó que en el cas del Passeig Marítim s’hi haurien de posar d’acord com a mínim tres administracions diferents -l’Autoritat Portuària, el Consell de Mallorca i l’Autoritat Portuària-. Si l’actuació s’amplia al nus de l’Avinguda Joan Miró i l’Autopista de Ponent, fins i tot podria involucrar al Ministeri de Defensa i a la Casa Reial.

És per aquest motiu que Joan Riera reclamà a les autoritats assistents un gran consens per tal d’obrir un concurs d’idees per al Passeig Marítim, i un compromís per tractar aquest espai com a una actuació estratègica, clau en la transformació turística de Ciutat.

.
COL·LOQUI AMB LES AUTORITATS

Després de la presentació, les diverses autoritats assistents a l’acte participaren en una taula rodona opinant sobre el projecte. Com era d’esperar, cadascuna defensant els seus propis interessos: Jesús Valls -tinent de batle d’Urbanisme i Habitatge- capgirà l’objectiu dels autors de l’estudi per defensar el Segon Cinturó, argumentat que per assolir les IMD desitjades “cal desviar el trànsit” -en comptes de reduir-lo amb aparcaments dissuassius-. La rèplica de Joan Riera fou demoledora i carregada de coneixement històric, recordant-li a Valls que quan es va tancar la Via Cintura també es va fer la mateixa promesa i que el resultat va ser encara més trànsit. També intervení Estanislau Roca -professor del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC- recordant que aquesta obra megalòmana s’està executant sense haver fet cap estudi de mobilitat del accesos de Palma que la justifiqui.

Per la seva banda, Fernando González -Gerent d’Urbanisme de Palma- i Jorge Nasarre -Director de l’Autoritat Portuària de Balears- insistiren en la idea de “ampliar el Dic de l’Oest per tal d’obrir el Moll Vell a usos menys industrials i més recreatius”, que reactivaria el front marítim. La rèplica en aquest cas sorgí d’entre el públic: un assistent recordà que ja se n’està fent una molt bona gestió en la rotació dels contenidors -evitant que s’apilin i generin un greu impacte visual- i en la temporització del trànsit rodat -que es concentra als matins, evitant coincidir amb hores punta-. A més, Joan Riera recordà la inviabilitat d’aquesta ampliació pel seu excessiu cost econòmic.

Un dels aspectes més interessants del col·loqui va ser exposat per Biel Horrach -moderador i Coordinador de Recerca del Departament d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya-, en plantejar la connexió del carril bici del Passeig Marítim de Palma amb el carril de Calvià -aspecte que quedava fora de l’àmbit de l’estudi de Joan Riera et al.-. Remarcà el fet que, actualment, Palma només compta amb dues sortides en carril bici -cap a S’Arenal i cap a la UIB- i que precissament gràcies a aquesta connexió s’ha revitalitzat molt notòriament la barriada del Molinar -que també patia un procés de degradació-.

En aquest sentit, des de PalmaEnBici.com varem poder intervenir per deixar palès que els ciclistes de Ciutat duen anys reclamant aquesta prolongació -que consideren totalment prioritaria-, davant de l’immobilisme i la passivitat de l’Administració. Serà la presentació d’aquest projecte l’espurna que encengui la flama del canvi de polítiques?

Com vaig poder comprovar personalment, el mes passat la  Policia local de Palma va fer uns controls als carrils bici de Ciutat per tal de verificar que els ciclistes portaven els llums i timbre obligatoris d’acord a l’Ordenança ciclista de Palma, prenent nota a unes fitxes aparentment de les característiques de la bici en qüestió. El que no dugués qualque element era avisat que per circular a Palma és obligatori disposar d’ells, a més de recordar que tampoc no es pot circular escoltant música amb auriculars o fer servir el mòbil.

Per tant, es recomana que els ciclistes que tenguin bicicletes que no duguin de sèrie aquest equipament s’equipin amb ell, ja que és de suposar que d’aquí endavant podran posar multes directament als que els no duguin, com ja varem publicar que es va fer anteriorment amb altres infraccions:

BICI-ORDENANÇA: 26 multes en una setmana

Font: elaboració pròpia (foto: DiarioDeMallorca)

No té cadena, però sí una estructura d’alumini molt resistent i rodes antipunxaments. I a més és una bicicleta elèctrica. Està pensada per ser un mitjà de transport públic en ciutat. El seu disseny va guanyar un premi i tenien un encàrrec: fabricar fins a 11mil unitats. El client era l’empresa de transports públics de Dinamarca. Tot semblava anar bé però va arribar el problema: per fabricar-la, aquesta empresa catalana necessitava una mica més que la idea, el finançament. I no l’han trobat.

Sense diners ni ajudes les bicicletes no podran fabricar-se al nostre país, cosa que hagués generat molts llocs de treball. Tristos per l’oportunitat perduda, els veïns escriuen missatges de recolzament en els cristalls de l’empresa. Als inventors no els quedat una altra que vendre la llicència. I és una empresa holandesa la que desenvoluparà la idea i fabricarà les bicicletes.

A la fugida de cervells ara se li suma també la fugida d’idees.

FONT: Yahoo!

Recentment, la OMS ha publicat un petit reportatge sobre els 10 fets més importants en matèria de seguretat vial al món. Des de PalmaEnBici.com ens ha semblat important compartir-ho amb vosaltres, per ser més conscients de quin és el terreny de joc de la bicicleta.

1. El 90% dels morts a carretera es produeixen als països amb pocs ingresos, que només compten amb el 48% del parc automobilístic mundial.
2. Aproximadament un 46% de les persones que moren a causa d’un accident de trànsit són vianants, ciclistes o conductors i passatgers de motocicletes -col·lectivament definits com a “usuaris vulnerables de la via pública”-. Aquesta proporció és superior als països amb baix nivell d’ingressos.
3. El control de la velocitat és un instrument important per a reduir el nombre de traumatismes per accident de trànsit, especialment entre vianants, ciclistes i motociclistes. Menys d’una tercera part dels països han aprovat les mesures requerides per aminorar la velocitat a les àrees urbanas -com ara la creació de “zones de velocitat reduida”-.
4. Conduir sota els efectes de l’alcohol augmenta el risc de patir un accident, i també les probabilitats de morir o patir un traumatisme greu. L’OMS recomana que es fixi un límit màxim d’alcoholèmia de 0,05 g/dl per als conductors adults, una norma que fins ara s’ha implantat a menys de la meitat dels països del món.
5. La utilització d’un casc de bona qualitat a les motocicletes pot reduir en casi un 40% les probabilitats de morir a causa d’un accident de trànsit, i el risc de patir lesions greus en més d’un 70%. Només un 40% dels països tenen lleis en vigor sobre l’ús del casc tant en conductors com en passatgers, i exigeixen normes de qualitat per aquests dispositius.
6. Fermar-se el cinturó de seguretat redueix el risc de defunció dels passatgers dels seients davanters en un 40-65%, i pot reduir el nombre de morts als seients de darrera en un 25-75%. Només el 57% dels països exigeix l’ús del cinturó tant als seients de davant com als de darrera.
7. En cas d’accident, la utilització de dispositius de retenció infantil poden reduir el nombre de defuncions entre un 54% i un 80%. Menys de la meitat de països compten amb lleis que obligen l’ús d’aquests dispositius als vehicles.
8. Una ràpida atenció prehospitalària de qualitat pot salvar la vida de moltes víctimes d’accidents de trànsit. El 76% dels països compten amb sistemes d’atenció prehospitalària, tot i que no sempre es compta amb personal altament qualificat -depenent de la intervenció de qui es trobi al lloc de l’accident-. Existeixen a nivell mundial 90 números de telèfon diferents per trucar als serveis d’atenció prehospitalària: seria convenient reduir el seu nombre a nivell regional, o fins i tot assolir un únic número vàlid a tot el món.
9. Els traumatismes per accident de trànsit es poden prevenir. Diversos països, en la seva majoria amb un nivell d’ingressos alt, han aconseguit a les darreres dècades una important reducció de les taxes de mortalitat atribuibles al trànsit. Però encara queda moltíssim per fer.
10. És l’hora d’actuar. Es preveu que els accidents de trànsit es converteixin d’aqui a 2030 en la cinquena causa de mort més important, amb una taxa de mortandat de 2,4 milions de persones l’any.

La mesura es pren dos anys després de la destrucció del carril bici d’Avingudes
Persistirà la deficient connexió amb el futur carril de Nuredduna

Foto: José Hila Vargas

Un any i mig. Això és el que ha trigat el regidor de Mobilitat -Gabriel Vallejo- a reconèixer el greu error de la supressió del carril bici d’Avingudes. Al igual que ja succeí amb el carrer de Blanquerna, però sense pressupost per recuperar el traçat original que destruiren a correcuita i sense consensuar amb la resta de col·lectius.

L’alternativa que proposaren al seu moment -els ciclocarrers interiors del casc antic-, plagada de greus mancances de disseny, va ser objecte de dures crítiques des del primer dia -vegi’s el cas de la patronal Afedeco-, pels greus conflictes que generava entre els diferents usuaris de la via. El punt negre per excel·lència es situava a la Porta de Sant Antoni, on el ciclocarrer que surt del Passeig Maneu s’encreuava sobtadament amb l’intens trànsit del Carrer del Sindicat -a la seva part no peatonalitzada-.

Precissament aquest és l’objectiu de la primera obra de correcció d’aquests itineraris interiors, a la qual previsiblement s’hi afegiran algunes més -com ara a l’encreuament entre els carrers Velázquez i Josep Tous-. Es suprimirà el carril del Passeig de Maneu per un nou carril que transcorrerà íntegrament per la Plaça de Sant Antoni, seguint el recorregut dels busos.

Tanmateix, s’aprofitarà la intervenció per instal·lar una barrera més efectiva al carril de l’Escola Graduada, evitant així l’estacionament de vehicles durant l’horari d’entrada o sortida dels infants -de forma similar a la molt satisfactòria solució al CEIP Aina Moll, a la Plaça dels Patins-.

Però aquesta petita correcció no està exempta de crítiques. No només manté el risc de col·lisió amb autobusos -en aquesta ocasió, per passar per davant de l’aturada i no per darrera-, sinó que a més es manté la manca de connexió amb el carrer de Nuredduna, on pròximament es construirà un nou carril bici per accedir a la zona de Pere Garau i al barri del Rafal Nou.

Veurem de quina manera arreglaran els tècnics municipals aquest caprici electoralista del PP. Però el dany està fet, i ens tornarà a costar -una vegada més- centenars de milers d’euros als ciutadans.

En verd: nou traçat del carril bici interior. En vermell: Antic traçat del carril bici interior.