PalmaEnBici

Aprofitant la temporada alta i la recent entrada sobre el servei Valenbisi, enganxam aqui un enllaç de l’organització Sustrans sobre el mercat del cicloturisme, i un article de València en Bici / Acció Ecologista Agró:

La bicicleta, una gran aliada per al turisme
Malgrat les xifres que constaten l’ús massiu de la bicicleta a València, on el servei de lloguer Valenbisi supera ja al de Sevilla o París, l’ajuntament de la ciutat continua sense dissenyar una estratègia global per a pacificar el trànsit del Cap i Cassal. Esta estratègia no només beneficiaria els ciclistes urbans sinó també al sector turístic que, segons la Federació Empresarial d’Hostaleria de València (FEHV), ha vist com este mes d’agost s’han complit “les pitjors previsions econòmiques”.

A València en Bici-Acció Ecologista Agró no som tan innocents per a pensar que la bicicleta puga salvar totalment la caiguda del turisme en la capital del Túria. No obstant això, sostenim amb fermesa que la bicicleta és actualment una gran aliada per a este sector econòmic, com ho testifiquen les següents observacions:

1. Les ciutats del món que han apostat decididament per la normalització de la bicicleta urbana (amb tot el que això implica) són ciutats que estan incrementant notablement el nombre de visitants.

2. Veiem amb tristesa i perplexitat que els turistes que arriben a València obtenen una imatge negativa de la ciutat, associada al trànsit intens i molest en zones potencialment interessants i valuoses. A això cal sumar les dificultats que troben les persones que ens visiten per a rodar tranquil·lament per la ciutat quan decidixen llogar una bicicleta en les nombroses empreses existents en la ciutat. Esta última pràctica està molt estesa i tot pareix indicar que l’Ajuntament de València no l’està valorant com es mereix. Com tampoc valora correctament l’ús del transport públic per part dels turistes.

3. No tot a València és la lluminosa i esplèndida Ciutat de les Ciències… València és una ciutat que pot oferir al turista moltes coses més: comerços tradicionals, monuments, museus, cultura, història i sobretot un poble obert amb moltes ganes de compartir la seua creativitat, els seus barris i la seua hospitalitat.

4. La bicicleta com a símbol de la pacificació del trànsit es presenta com una oportunitat clau per a enganxar-nos definitivament al tren del turisme de qualitat.

Senyora Alcaldessa tinga en compte estes qüestions i vorà com algunes coses canvien a millor. Ens estem jugant el futur, així que el Pla de Mobilitat que prepara (obligada per la Llei de Mobilitat de la Generalitat Valenciana, però no per voluntat pròpia) ha de respondre a una estratègia global, on el cotxe deixe de ser l’amo i senyor de la ciutat i on la bicicleta i els vianants recuperen el protagonisme en les polítiques de mobilitat. Només així pacificarem el trànsit de València, millorarem la qualitat de vida dels seus habitants i millorarem l’oferta turística de la ciutat.

Mentre a Ciutat hem de lluitar durament perquè el servei de préstec públic de cicles BiciPalma funcioni mínimament, a València estan d’enorabona. El servei ValenBisi, ha superat aquest estiu la taxa d’ús de ciutats on el sistema està tan consolidat com Sevilla o París, amb més de 10 usuaris per cicle i dia. El secret? La integració del servei a la targeta de transport, que dóna als usuaris una total llibertat a l’hora de combinar mitjans de transport, i la facilitat d’accés per als turistes.

Des del passat 15 de juliol s’han contractat 6.683 abonaments setmanals, una xifra que segons el Regidor de Trànsit suposa un augment del 400% respecte d’altres periodes. “En aquest apartat d’abonaments de curta durada s’han contabilitzat 22.534 usos durant el que duim d’estiu”, declarà al diari Las Provincias.

La clara aposta del Consistori liderat per Rita Barberà (PP) està demostrant tenir una gran rentabilitat social, fins al punt de que pràcticament el 10% de la població valenciana té qualque tipus d’abonament. I demostra també que l’impuls de la bicicleta és independent del color polític de qui governa, com denunciava el company Joan Ferrer a una entrada recent al nostre bloc.

De moment, donada l’explosió d’usuaris a la ciutat del Túria, creix la presió per part de les entitats ciutadanes per una ampliació de la xarxa de carrils bici. En particular, València en Bici -associada a l’Acció Ecologista Agró- ha iniciat una campanya per la construcció d’un anell ciclista a la ronda interior valenciana, que seria l’equivalent a l’antic carril de les Avingudes de Palma.

Des de PalmaEnBici enviam les nostres felicitacions i tot el nostre suport als companys valencians, i esperam que els polítics de la nostra illa en prenguin nota.

Etiquetar, classificar i agrupar a les persones que coneixem és una activitat humana molt comuna que ens ajuda a formar-nos estructures mentals per tal de poder processar la informació que rebem contínuament. Amb aquest recurs ens és més fàcil analitzar cadascuna de les aportacions que ens arriben i d’aquesta manera podem destriar aquelles a les quals volem prestar més atenció, rebutjar les que no ens interessen, criticar les que ens resultin contràries o ens suposin un problema i afegir-nos a les que ens complaguin.

Si a l’anterior post parlava d’una classificació dels ciclistes referida a termes polítics, ara m’agradaria aprofundir en una altra dimensió, la dels estereotips que es suposen a les persones que han escollit aquest mitjà de transport. En aquest cas, és freqüent trobar gent que opina que el gruix dels ciclistes que ens movem per Palma som una mescla no massa ben definida de hippies, ecologistes, radicals, perillosos i, sobretot, d’esquerres. Amb tot, la proliferació de la bicicleta com a mitjà urbà ha fet que, necessàriament, aquestes creences haguessin de trontollar atès que ara per ara el col·lectiu que es mou en bici és nombrosíssim.

Però anem per parts. Els primers ciutadans que es decidiren en utilitzar la bicicleta dins un àmbit urbà ho feren amb un fort convenciment que aquest era el mitjà de transport ideal per la seva mobilitat. En una selva de cotxes —encara no existien els actuals carrils bicis ni la població comptava amb la suficient conscienciació— aquestes persones arriscaven literalment la seva vida cada vegada que decidien unir-se a l’inhumà trànsit de Palma. Amb aquest panorama tan poc encoratjador i davant d’una situació d’indefensió,  l’ésser humà adopta immediatament la natural posició de radicalitzar-se o, al manco, de refermar els seus posicionaments exteriorment; això, entronca amb la idea defensada a tot arreu de que “només asseure’s damunt la bici un comença a fer activisme”.

Posteriorment, i amb l’auge que ha viscut aquest mitjà —gràcies, en part, a la sensibilització de l’administració local— estam assistint a una proliferació de l’ús de la bicicleta a la nostra ciutat la qual cosa ha provocat nombroses situacions de desajustament. Moltes d’elles podrien ser evitables però en altres casos és lògic que amb la incorporació d’un nou element dins el trànsit de la ciutat es produeixin tensions, sobretot perquè és un mitjà que per una banda juga un paper molt feble davant els cotxes i, per l’altra, esdevé una amenaça envers els vianants quan les bicicletes ocupen el seu espai. Sembla doncs, com si ningú volgués als ciclistes i aquests han acabant per veure’s implicats amb alguns dels típics estigmes que presenta qualsevol col·lectivitat marginal: és senyalada com la culpable en la seva totalitat  quan es produeix la mínima incidència per part d’alguns dels seus integrants.

Amb la normal generalització de l’ús de la bici, ve la conseqüent diversificació del perfil de ciutadà que decideix posar-se damunt el selló. Si en un principi ens trobàvem amb un ciclista típic que emprava el conegut culote de licra i que adaptava la bicicleta i costums de la carretera a la ciutat, ara ens trobam amb un ciclista únicament urbà, que empra una bicicleta adaptada especialment a aquest medi (l’anomenada bicicleta urbana, de passeig o holandesa) i que, com que forma part indissociable dels seus desplaçaments habituals (a la feina, quedar amb els amics, compres, sortir de vespre, etc.) no entén per què ha de vestir diferent. Ens trobam doncs amb una nova generació ciclista que cuida el seu aspecte com ho faria per passejar-se per la seva ciutat sense necessitat veure alterat el seu aspecte extern habitual.

Aquest nou ciclista ha esdevingut el protagonista de nombrosos blogs (un dels pioners ha estat el Copenhagen Cycle Chic, tot i que altres ciutats com Barcelona i Sevilla compten amb el seu) i webs que intenten copsar aquesta nou panorama, el del ciclista hipster: persona jove (també d’esperit), preocupada per la moda i que adapta el seu estil de tal manera que la bicicleta esdevé un complement més del seu treballat outfit. Amb ells, també ens ha arribat el gust per les bicicletes de segona mà, acuradament restaurades, amb la finalitat d’aconseguir l’aura vintage d’aquest vehicle que ens retorna a èpoques pretèrites d’esplendor dels cicles. Addicionalment, aquest interès ha provocat la reedició de determinats models que ja no es fabricaven i, fins i tot, l’aparició d’edicions limitades i complements, adoptant la bici, en aquest cas, el paper d’obra única, com si fos una peça de roba d’un prestigiós dissenyador.

D’aquesta manera ens trobam amb que el panorama s’ha ampliat i ara ja vivim una situació on la bicicleta ha esdevingut quelcom molt més plural. Ja no són només els més arriscats pioners els que l’empren sinó que la societat en general —i incloc aquí als fashion victims— l’usa. Com a reacció, molts dels puristes de la bicicleta han expressat el seu disgust davant aquesta proliferació d’estilisme frívol damunt la bicicleta rebutjant sobretot que les grans marques de roba i dissenyadors s’hagin fixat en les possibilitats comercials que ofereix aquesta tendència per promocionar, damunt les dues rodes, les seves marques i creacions. Aquests detractors argumenten que es perd l’essència de la bicicleta —vehicle lliure i no subjecte a modes— i han conclòs que aquesta tendència serà temporal i que finalment els hipsters acabaran baixant de la bici quan apareixi un altre mitjà de transport o objecte fetitxe que satisfaci les seves necessitats estètiques. En aquest punt, doncs, s’hauria de reconsiderar el fet de que la bicicleta “estigui de moda” pels beneficis que aporta als ciclistes de “tota la vida” i que crec que són clars: major visibilitat del col·lectiu, increment del nombre de bicis a la ciutat i la conseqüent pacificació del tràfic que comportarà l’augment de la seguretat. Amb tot, hem d’intentar comprendre que a la bicicleta s’hi pot arribar per molts de camins: posicionament polític, ecologisme, necessitat econòmica, seguidors del moviment slow, motius de salut, estètica, etc. però que tots ells són igual de vàlids i respectables.

Retornant als estigmes que s’han atorgat als ciclistes, un punt important de conflicte dins la nostra ciutat ha estat el de la criminalització del col·lectiu a partir de campanyes orquestrades des de determinades tendències polítiques i mitjans de comunicació. Des de fa un temps als ciclistes se’ls considera com a responsables de tota una sèrie de catàstrofes relacionades amb el trànsit de la nostra ciutat: embossos, augment dels accidents, atropellament de vianants, etc. La veritat és que el clixé de “dolents de la pel·lícula” és fins i tot caricaturitzable però no per això exempt de certa raó: és cert que alguns ciclistes demostren una actitud totalment incívica i que envaeixen sense motiu voravies i espais peatonals amb el conseqüent perill per als vianants. També és cert que tots hem pogut observar que, fins i tot circulant per la calçada, hi ha usuaris que arrisquen en excés la seva vida i posen en perill la dels altres atès que molts de cotxes s’han de desviar bruscament per no provocar mals majors. En tot cas, el que no té explicació és que es criminalitzi al col·lectiu sencer, com si fóssim un bloc. Hi ha ocasions, que quan m’he manifestat usuari habitual de la bicicleta i defensor d’aquest mitjà, els meus interlocutors m’han respost amb una llista interminable d’incidències viscudes personalment o per tercers que impliquen a ciclistes incívics com a protagonistes. Evidentment no deixa de sorprendre’m aquesta actitud atès que quan he mantingut una conversa similar sobre cotxes ningú m’ha recriminat que la resta de conductors siguin uns perills potencials de la carretera. Això no fa res més que demostrar-nos l’estigmatització que vivim els que ens movem habitualment sobre les dues rodes a la nostra ciutat.

Una sàvia amiga meva em contava que en una tertúlia radiofònica li varen retreure que les “bicicletes” eren les causants de molts accidents. Ella va contestar que a què es referia amb bicicletes; és a dir, les bicicletes es movien soles? La resposta és evident: les bicicletes són conduïdes per persones i són aquestes les culpables d’una actitud cívica o perillosa i a elles, individualment, és a qui hem de retreure el seu comportament i no a una modalitat completa de transport urbà.

Precisament fou un dels motius pels quals es creà l’ordenança ciclista palmesana que, tot i desenvolupar mesures necessàries per regular la convivència de la bicicleta amb les altres formes de desplaçament, manté un to excessivament restrictiu i punitiu a més de desprendre una actitud de rebuig en no considerar a la bicicleta un vehicle preferent i a protegir davant els cotxes, tot i que sí queda molt regulat la relació de la bici vers els vianants. Afegit a això, l’ordenança fou aprovada en solitari pel Partit Popular argumentant aquest un “clam popular” que demanava posar remei mitjançant una norma a la “salvatge” i generalitzada actitud dels ciclistes. Ara ens trobam que no tan sols ens toca respectar una ordenança discutible en molts de punts des de l’òptica del foment de la mobilitat responsable i de seguretat sinó que, a més, l’Ajuntament ha destinat una patrulla d’agents policials dedicada en exclusiva a multar als ciclistes que la incompleixin. Sense incórrer en un qüestionament del compliment de les ordenances municipals, és prou significatiu que es dediquin esforços tan importants a aquesta tasca i no es destinin a altres aspectes de la ciutat que presenten perills potencials més greus (cotxes doble filera, avançaments perillosos, vehicles sense assegurança i sense complir un mínim de condicions tècniques, etc.).

Com podem combatre aquest panorama? La resposta no es fàcil. Com és prou sabut, les polítiques de mobilitat sostenible que impliquin a la bicicleta com a protagonista són fonamentals. Amb elles s’aconsegueix crear un ambient propici per a que germinin actituds favorables. Però com s’ha pogut comprovar, en el cas palmesà, això no és suficient. Necessitam també la implicació de la societat civil (mitjans de comunicació, grups d’opinió, agrupacions veïnals, grups professionals, etc.) per deixar de veure a la bicicleta com una amenaça de la nostra ciutat.

Seguint aquesta línia per explicar les bondats de la bicicleta i per afavorir un clima de visibilitat d’aquestes davant el trànsit palmesà, ens trobam amb agrupacions cíviques com Massa crítica que venen desenvolupant una importantíssima tasca a la nostra ciutat des de fa ja uns anys. A les seves files, obertes a tothom i sempre disposades a la participació, trobam a molts dels que possiblement foren els pioners a la nostra ciutat de l’ús de la bici com a mitjà de transport a la nostra ciutat i que, com a ciclistes, els hem d’estar ben agraïts per haver tengut i mantingut el seu coratge de llançar-se diàriament a l’asfalt en situacions gens idònies. També ells han estat els protagonistes visibles de sonades protestes i accions reivindicatives per a un canvi de política de mobilitat sobretot en moments en què els drets dels ciclistes s’han vist agredits de forma més explícita, per exemple, amb la supressió del carril bici d’avingudes el passat 2011. Amb tot, però, també ens adonam que molts ciutadans els han identificat amb una actitud hippie i anti-sistema que de vegades, no per motu proprio sinó pels mateixos prejudicis de la nostra ciutat, els ha pogut restar valor a les seves intervencions. Accions de protesta on els participants s’han despullat o disfressat s’han vist, des d’alguns sectors, com una mostra més folklòrica que no pas reivindicativa, i fins i tot la seva postura no ha estat compartida per molts altres usuaris de la bici. No seré jo qui jutgi l’eficàcia d’aquestes intervencions concretes —seria com voler ponderar la validesa dels parades de l’orgull gay on milers d’homes homosexuals reivindiquen els seus drets civils vestits amb ajustats banyadors— però entenc que a una societat tan poc avesada a l’intercanvi d’idees com la nostra li pugui resultar incòmoda una acció d’aquest estil.

Amb tot, el que ens ve a demostrar això és que el col·lectiu ciclista és d’allò més heterogeni, cadascú s’hi mou de la forma que pot o vol i que no responem a una tipologia fixa. En tot cas m’arriscaria a dir que l’únic que ens uneix és la nostra capacitat d’equilibri damunt les dues rodes. Esperem doncs que amb el pas del temps aconseguim també l’equilibri pacífic amb l’espai urbà que ens acull cada dia quan sortim al carrer.

Fonts:

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/07/10/actualidad/1341921314_399759.html

http://blogs.elpais.com/love-bicis/2012/03/bicis-vs-chic.html

http://elpais.com/diario/2011/11/05/madrid/1320495854_850215.html

La identificació d’una opció de transport urbà, en aquest cas la bicicleta, amb una determinada tendència política, socialisme, ha esdevengut automàtica des de fa uns anys a la nostra ciutat. És fàcil identificar les dramatis personae d’aquesta farsa: l’anterior govern municipal d’Aina Calvo i les seves polítiques favorables a la mobilitat sostenible, els “dolents”, i l’actual batle de Palma Mateo Isern, el “salvador”; i encara és més trist constatar com ha germinat dins la nostra societat, tan immadura de vegades per determinades polèmiques, aquesta fàcil, recurrent i —com intentaré explicar— errònia identificació.

Els antecedents ja els coneixem sobradament i han estat exposats a anteriors posts d’aquest mateix bloc: l’anterior batlessa de Palma (PSIB-PSOE) dedicà nombrosos esforços —no sempre plenament encertats en l’execució i la difusió dels projectes, però al manco molt ben encaminats en la direcció correcta— a promoure l’ús de la bicicleta a la nostra ciutat. El resultat: l’ampliació de l’heretada i raquítica xarxa de carrils bicis arreu de la ciutat, la implantació del servei de bicicleta pública BiciPalma, la peatonalització de determinats eixos vials, etc. De totes aquestes iniciatives, la que assolí més protagonisme —diguem que involuntari—, i que esdevengué el principal cavall de batalla dels seus opositors, fou la creació de la primera línia connectora dins el casc urbà que permetia i facilitava enormement —no ho dic jo, ja ho avalaven els corresponents informes tècnics— els desplaçaments amb aquest mitjà de transport: el famós i caigut en desgràcia carril bici d’Avingudes.

La implantació d’aquesta via va ser contestada amb una agressiva campanya de desacreditació de la viabilitat del projecte encapçalada per determinats grups de pressió com taxistes, mitjans de comunicació, grups de ciutadans i, sobretot, per part del grup de l’oposició municipal d’aquell moment: el Partit Popular. Tots ells, esgrimien estudis i estadístiques que el temps ha demostrat que, o bé eren incorrectes o que simplement contaven la veritat a mitges (pràctica tan habitual de la nostra política…). Com a desenllaç i triomf del bé sobre el mal, el “cavaller” Isern escenificà la seva matança, d’aquí poc en celebrarem el primer aniversari, del drac-bicicleta tot assolant en qüestió de pocs dies el projecte d’Avingudes per construir-ne un d’alternatiu, traçat —com han evidenciat els resultats— dins algun despatx de Cort i sense comptar amb els suficients requisits de seguretat i viabilitat preceptius. Tot plegat, a més, ens costà als ciutadans un total de 196.000 euros en plena crisi econòmica, una ganga, vamos! Per a que no hi hagi retrets, cal dir que aquesta obra formava part del programa electoral amb què el PP de Palma va concórrer a les eleccions municipals de 2011 i que guanyà amb una amplíssima majoria absoluta. La voluntat del poble, per tant, proclamada a través de les urnes, es va manifestar i n’Isern ha tornat a la “normalitat” una via que segons ell causava tan de perjudicis als ciutadans. Amén.

Amb tot això, els que som habituals d’aquest mitjà de transport, fins i tot abans de que Calvo ocupàs la cadira de la batlia palmesana (encara, quan un llegeix determinades notícies “anti bici” als diaris i fòrums d’internet, té de vegades la sensació que va ser ella la vertadera inventora d’aquest mitjà de transport o al manco la responsable de la seva implantació a Palma…), hem vist com molts ciutadans, encesos per una opinió pública presumptament manipulada i  totalment desfavorable a les bicis, hem estat identificats com a seguidors d’una determinada tendència política. Independentment de les fílies de cadascú (per a evitar dubtes i tranquil·litzar als lectors d’aquest post, el fet de pujar-se a una bici no converteix al seu conductor, per art de màgia, en votant del PSOE), és totalment absurd que s’hagi arribat a aquesta identificació tan partidista i que únicament ha aconseguit crear una greu confrontació en un tema tan fonamental on l’acord i el consens entre els ciutadans haurien de ser l’única estratègia.

Sí que és cert, però, que es pot constatar que les principals iniciatives impulsades, no tan sols dins l’estat espanyol sinó a altres indrets d’Europa i Amèrica, han estat autoria de governs de color progressista. El cas espanyol, és molt clar: ciutats com Sevilla, Saragossa, Barcelona han desenvolupat, els darrers anys, importants plans per tal de fomentar l’ús d’aquest mitjà de transport. Però, per altra banda, cal afegir que també s’hi han sumat altres ciutats de govern de signe conservador —Vitòria, Castelló, València, etc.— i que l’únic que fan és demostrar que no hi ha una norma clara amb l’aposta per la bici, tot i que sí que s’hi pot destriar una certa tendència.

A l’exterior, el cas més clar el tenim amb Dinamarca quan el 2001, amb la victòria electoral conservadora, s’intentà cancel·lar qualsevol política pro bici que, afortunadament, no s’arribà a desenvolupar ja que contràriament no podríem considerar al país escandinau com un dels principals exponents en l’ús de la bici. També a altres indrets com Nova York, Londres i Munic trobam “excepcions” a la fórmula [esquerra = bici]  ja que, tot i comptar amb governs de signe conservador, aquests han fomentat decididament la pràctica ciclista a les seves urbs. Per tant, si volem enfocar des d’un punt mínimament objectiu qualsevol iniciativa que afavoreixi la mobilitat sostenible basant-la en una extensió de l’ús de la bici, cal que canviem el xip d’una vegada per totes i pensem més en polítiques (en el sentit més ampli del mot, però sobretot en aquest cas de mobilitat) i aparquem, mai millor dit, qualsevol tendència partidista.

En un país tan apassionat com el nostre, quan a la mínima creiem veure l’ombra de les “dues espanyes” a les decisions polítiques preses des de qualsevol dels punts situats a la dreta o esquerra de l’aparentment inexistent centre polític, la tasca de mantenir una posició objectiva esdevé complicadíssima. Requereix, per tant, un exercici reflexiu i objectiu que costa molt als ciutadans i que els polítics, malauradament, no estan disposats a desenvolupar ni molt menys a promoure entre la ciutadania.

En aquest mateix sentit, les decisions reactives preses per part de determinats batles del PP  fan que es consolidi aquesta idea partidista: si abans mencionava al “popular” Mateo Isern com l’executor de la irracional destrucció del carril bici d’Avingudes, per no esmentar també despeatonalització parcial de l’eix cívic de Blanquerna i l’aprovació d’un reglament ciclista totalment restrictiu, la llista es podria ampliar amb les decisions preses recentment pels consistoris conservadors de Sevilla i Castelldefels que han aconseguit esborrar del mapa, normatiu i físic, qualsevol rastre dels tímids intents pro-bici dels seus antecessors socialistes.

Enmig d’aquesta tempesta, d’embestides polítiques que sovint poc tenen a veure amb les preocupacions reals dels ciutadans, les opinions dels quals esdevenen puntualment hostatges de la demagògia i voluntat d’uns pocs per afavorir els seus propis interessos electoralistes, ens trobam als ciclistes i la resta de la ciutadania. Per un costat, hem de confiar en la bona voluntat de determinats polítics que, conscienciats en l’ús regular de la bici, desenvolupin iniciatives de caire local i autonòmic —el repetit fins a l’extenuació, però no per això menys important, think global, act local— que afavoreixin l’ús i la seguretat de la bicicleta i, per extensió, la implementació del desitjat concepte de trànsit pacificat. Per l’altre, els titulars de les institucions han de vetllar per a que la resta de ciutadans (vianants, automobilistes, usuaris de transport públic, etc.) puguin veure respectat el seu dret legítim a desplaçar-se com vulguin sense entorpir ni posar en perill la seguretat dels altres.

Arribats a aquest punt, l’exemple de l’ex batle socialista de Sant Sebastià, Odón Elorza, és molt significatiu. Tal i com postula en el seu blog personal, i a partir de la proposició presentada pel grup parlamentari socialista a la Comissió de Seguretat Vial del Congrés, s’insta al Govern de l’Estat a que doni les passes necessàries per la creació d’un Consell Nacional de la Bicicleta. Aquest òrgan funcionaria a mode d’organització assessora, consultiva i de participació democràtica de tots els sectors compromesos amb l’impuls i desenvolupament de l’ús de la bicicleta a les ciutat espanyoles, de cara a aprovar els canvis normatius precisos i a l’elaboració participada d’un Pla Estratègic que afavoreixi l’ús de la bici per a una mobilitat més sostenible a les nostres ciutats. A més, aglutinaria a tots els sectors compromesos i afectats en l’impuls i desenvolupament de la bici a les ciutats espanyoles i en formarien part associacions d’usuaris,  empreses, fabricants, etc. En qualsevol cas l’experiència ens ensenya que l’èxit d’aquesta iniciativa només s’aconseguirà amb una participació el més plural possible —evitant els models d’intervenció exclusiva de veus partidistes— i permetrà resoldre, des de la mutifocalitat dels arguments, punts encara tan conflictius com pugui ser la convivència harmònica entre ciclistes, conductors i vianants a les voravies i carrers de les ciutats.

Amb tot això, tant els que hem triat moure’ns en bici per la nostra ciutat (i fins i tot als que no ens queda més remei, perquè la butxaca ja no ens dóna per pagar la benzina del cotxe), com els que no, hem de reivindicar-nos com a individus amb criteri propi. No ens hem de deixar enlluernar per les promeses que l’esquerra no sempre compleix —en el cas palmesà, per l’esgotament dels seus mandats o bé per manca de consens provocat per les discordants i polemitzadores veus engrescades des de la dreta més reaccionària— ni que tampoc ens deixem enganar per l’ús partidista que n’ha fet el PP per tal de criminalitzar als usuaris de la bicicleta com si fóssim els únics culpables del terrible trànsit que segueix col·lapsant Ciutat. I sí, em sap greu decebre, però per si algú encara es pensava que amb la supressió del carril bici d’avingudes tot tornaria a ser de color de rosa, us he d’informar que encara segueix havent els mateixos embussos importants el centre Palma i el nombre d’accidents, malauradament, no ha minvat.

Fonts:

http://blogs.elpais.com/love-bicis/2011/10/es-la-bici-de-izquierdas.html

http://blogs.elpais.com/love-bicis/2012/05/consejo-nacional-bicicleta.html

No només l’Ajuntament de Palma sembla obsessionat amb eliminar les bicis dels nostres carrers. Ara tot el Partit Popular està bolcat en la persecució dels ciclistes, fins i tot al Govern Central. I això que assolir la sostenibilitat del transport és clau per sortir d’aquesta crisi econòmica -per l’estalvi que es podria fer en la factura energètica-.

Si el passat mes d’abril anunciàvem amb esperança el nou impuls que es donava a la reforma del Reglament General de Circulació -donat que l’esborrany que havia preparat la DGT era clarament favorable als interessos dels ciclistes-, ara no queda més remei que lamentar que el RGC no s’aprovés la passada legislatura.

L’atac s’inicia amb la publicació d’un estudi, per part de la Fundació Mapfre, segons el qual l’Estat Espanyol és el quart en número de ciclistes morts a les carreteres. La reacció no pogué ser més desafortunada: la nova directora de la DGT -Maria Seguí- en comptes d’apostar per mesures per protegir als ciclistes del trànsit, decidí treure importància a les xifres i carregar contra els usuaris de la bici imposant l’ús del casc de forma generalitzada. “Existeix el mateix risc per al ciclista quan circula per vies urbanes que quan circula per vies interurbanes”, declarà en una mostra de total desconeixement de la realitat ciclista.

Davant aquesta postura bel·ligerant del nou executiu central, la coordinadora de col·lectius ciclistes ConBici presentà una proposta d’eliminació total de l’obligació de dur casc -fins i tot a vies interurbanes-, donat que segons diversos estudis a nivell europeu aquestes obligacions acaben produint més morts dels que es pretenen salvar: en reduir-se el nombre de ciclistes a les carreteres els cotxes fan més via i van més confiats, i als atropellaments cal afegir-hi un augment de les morts per sedentarisme.

El casco: amigo o enemigo. per Chema Lahidalga a Vimeo.

Però el conflicte inicià una escalada progressiva, i el 23 de juny es produïren noves declaracions de Maria Seguí -a una entrevista exclusiva per al diari El País- anunciant que s’eliminaria l’autorització per circular per voreres de més de 3 metres d’amplada que preveia l’anterior responsable de la DGT -Pere Navarro-. En línia amb la tesi del PP de Palma, la Sra. Seguí defensà la prohibició “tret de circumstàncies excepcionals”.

I la setmana passada es confirmà de forma definitiva el canvi de polítiques: d’acord amb una nota al Facebook de la coordinadora ConBici, la Secretària General d’Intervenció i Polítiques Vials -Mónica Colás- declarà que “la bicicleta no tindrà en cap cas la consideració de vehicle preferent”, xocant diametralment amb el principi inspirador de l’esborrany anterior que tantes esperances ens donava.

Tornam doncs a la política de foment de l’automòbil privat i de persecució dels mitjans de transport sostenibles i alternatius. I les declaracions d’avui del ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, no en deixen cap dubte: es pretén “eliminar la circulació de ciclistes per les voreres”, ja que aquesta “és pels vianants”. No importa que les xifres demostrin la inexistència d’un conflicte real entre ciclistes i vianants -només el 0,5% dels atropellaments els produeixen ciclistes-: la norma s’aprovara “per collons”, com pretenia fer l’actual ministre de Medi Ambient amb el transvasament de l’Ebre.

I, per descomptat, cap paraula ni una de potenciar l’ús d’aquest mitjà de transport sostenible.

Les infraccions més habituals són l’ús d’auriculars i la circulació per zones per vianants

Ja ha començat la cacera. Des de l’entrada en vigor de l’Ordenança Ciclista, el passat dia 30 d’abril, hem gaudit d’un període de 2 mesos de clemència -durant els quals la Policia Local es limitava a informar als infractors-. Però des del passat dia 1 de juliol l’Ajuntament s’ha posat dur: 26 multes -la majoria per infraccions lleus- en set dies són el balanç provisional d’aquest atac a la mobilitat sostenible.

Durant la campanya informativa es varen realitzar un total de 585 advertències, a raó de 9,4 advertències diàries. Aquesta primera setmana d’aplicació efectiva s’ha estrenat amb 3,7 sancions diàries, cosa que fa pensar en una certa flexibilitat per part de la Policia Local, donades les prioritats que imposa la temporada turística.

Els ciclistes sancionats per les infraccions més comuns -com ara portar auriculars i circular per voreres- es  podran acollir al programa “Respectant hi guanyam tots”, per commutar la sanció econòmica per unes sessions d’educació vial.

Font: DiarioDeMallorca

No només els bancs necessiten ser rescatats. El nostre sistema de transport públic està patint de forma molt especial la mala gestió dels darrers temps, cosa que ha obligat a Cort a injectar 8,7 milions d’euros a l’EMT per evitar la suspensió de pagaments.

L’empresa va patir pèrdues de 5,5 milions d’euros l’any 2010 i de 6,6 milions l’any 2011, deixant un forat patrimonial de 3,8 milions d’euros (8,4 milions si hi descomptam l’actiu immaterial, com ara el valor de marca). D’acord amb en Julio Martínez, tinent de batle i regidor d’Hisenda, això podria provocar la liquidació de l’entitat davant qualsevol reclamació dels creditors.

Amb aquest rescat el patrimoni de l’EMT torna a ser positiu -de 4,9 milions-, però insuficient per donar garanties als creditors i cobrir les pèrdues que es generen any rera any -si es repetís el resultat de l’any passat, caldria tornar a rescatar l’empresa abans de nadal-.

Aquesta darrera possibilitat ha provocat que el regidor de l’Àrea de Mobilitat i president de l’EMT -Gabriel Vallejo- intenti enviar un missatge per tranquil·litzar als creditors: al llarg dels primers 5 mesos d’enguany s’ha reduït el dèficit en un 68%, amb “només” 1,2 milions d’euros de pèrdues -que podrien arribar a superar els 2,5 milions pel desembre-.

Aquesta reducció del dèficit s’ha aconseguit eliminant les línies amb menys usuaris, ampliant la jornada ordinària als treballadors (reduint per tant la despesa en hores extraordinàries), i apujant les tarifes un 23%.

“Venent un solar que tenim al Polígon de Son Castelló, podríem tancar l’exercici sense pèrdues”, explica en Vallejo a PalmaEnBici. Cal dir que les plusvàlues d’una liquidació patrimonial són un benefici extraordinari, que no milloraria la situació a llarg termini.

Per la seva banda, l’oposició treu importància al rescat. “L’EMT és una empresa deficitària. Nosaltres ja varem haver de recapitalitzar-la amb 4 milions pel mateix motiu: és una operació que es fa cada pocs anys”, ens comenta en José Hila (PSIB-PSOE). “Voliem apostar pel transport públic sense haver d’apujar les tarifes en plena crisi econòmica”.

Des d’un punt de vista de la gestió transparent dels recursos públics, aquesta decisió política s’hauria de dur a terme augmentant la subvenció a l’empresa fins al punt de reduir a zero el dèficit. “Nosaltres varem augmentar la subvenció, mentre que el PP ha eliminat els 1,5 milions d’euros d’aportacions que rebia per la Llei de Capitalitat”, recorda l’ex-regidor socialista.

Tot i l’augment de l’anterior legislatura, clarament insuficient, el dèficit es perpetua mentre es desploma el nombre d’usuaris (amb davallades de més d’un 15% en termes interanuals al mes de març), es degrada el servei, i augmenta l’explotació dels conductors -fet que ha motivat diverses protestes i amenaces de vaga-.

El recurs sistemàtic a les operacions de recapitalització és una mala pràctica emprada per amagar determinades despeses dels pressuposts públics: la recapitalització compta com a inversió financera -que no computa com a dèficit-, i no es veu reflectida com a una despesa corrent. És la manera en que es va falsejar la comptabilitat a Grècia durant anys, precisament a través de les empreses de transport públic, i que ara han fet col·lapsar l’economia del país.

És urgent tornar a dotar l’EMT dels recursos que es mereix, i fer-ho de forma transparent. Cal recuperar les subvencions perdudes -començant per la de Capitalitat-, o cercar formes de financiació alternativa -com ara assignar-li l’explotació de l’ORA, de forma que els automobilistes paguin per afavorir el transport sostenible-.

No ens mereixem una ciutat envaïda pels cotxes, ni uns polítics que ens menteixin. No volem ser la segona ciutat pitjor valorada pels seus habitants.

SOLUCIONS JA!

Les excepcions s’aplicaran principalment a les zones col·lindants amb el carril bici central

Aquests espais es senyalitzaran amb la placa “Espai Compartit”, i es limitarà la velocitat a 10 km/h

Palma, 25 de juny de 2012.- Amb l’objectiu de facilitar l’ús de la bicicleta a Palma l’Ajuntament de Palma autoritzarà, mitjançant un decret de batlia signat el passat 14 de juny, el pas de les bicicletes per les següents zones per a vianants i voreres dels carrers col·lindants amb el carril bici:

· El tram de carrer per a vianants del carrer Fàbrica.
· La zona del passeig elevat de l’avinguda Antoni Maura, al costat del números parells.
· La vorera del tram de l’avinguda Joan Miró comprès entre l’autopista de Ponent i Marivent, costat dels números senars.
· El carrer per a vianants del Convent de Sant Francesc.
· El Parc de la Mar.
· El tram de la vorera de l’Avinguda Comte de Sallent compresa entre el carrer Blanquerna i el carrer 31 de Desembre, costat del números parells, i el tram entre el carrer Sant Miquel i el pas per a vianants en el costat dels números senars.
· La calçada estreta del passeig del Born.
· El Parc de Sa Riera.
· El tram de la plaça d’Espanya, des del pas de ciclistes fins el vial d’accés a l’Olivar.

Algunes de les autoritzacions que contempla aquest decret coincideixen amb peticions que va realitzar l’associació Palma en Bici, durant la reunió que Mobilitat va mantenir amb representants d’aquest col·lectiu el passat 15 de juny. També es recullen suggeriments que s’havien rebut prèviament des de Policia Local i dels propis tècnics municipals d’aquesta àrea.

Amb el criteri de racionalitzar al màxim l’ús de la bicicleta, es tracta en alguns casos de permetre el pas en les connexions entre carrils bici, (l’Avinguda Comte de Sallent al entre el carrer Blanquerna i 31 de desembre), grans espais com el Parc de la Mar o per qüestions de seguretat com la vorera de Joan Miró a la zona de Marivent.

Aquestes autoritzacions, que seran vàlides de 00 a 24 hores, suposen exempcions a l’Ordenança Municipal Reguladora de la Mobilitat dels Ciclistes, aprovada al Ple de l’Ajuntament el passat 26 d’abril, que disposa als articles 11 i 12 la prohibició de circular en bicicleta per les voreres i zones per als vianants.

El decret entrarà en vigor al llarg del mes de juliol, i les zones autoritzades es senyalitzaran mitjançant la placa “Espai compartit bici – vianants”.

Cal recordar que, d’acord al que s’estableix als articles 11.2 i 11.4 de l’Ordenança Municipal Reguladora de la Mobilitat dels Ciclistes, la velocitat màxima permesa serà de 10 km/h.

Font: Ajuntament de Palma

NOTA DE PREMSA

El col·lectiu ciclista PalmaEnBici ha presentat avui el document Proposta de Xarxa Bàsica d’Itineraris Ciclistes Recomanats, amb el qual pretén donar resposta –des de la societat civil- als greus atacs que està patint aquest mitjà de transport des del darrer canvi de govern.

“Es tracta d’oferir als ciclistes inexperts o forans uns itineraris segurs per poder arribar a tots els barris de Ciutat, sense haver d’esperar a que l’Ajuntament hi construeixi una via”, assegura Stefan Nolte, portaveu de PalmaEnBici.

Segons aquest col·lectiu, la supressió del carril bici d’Avingudes i la nova ordenança ciclista –que prohibeix la circulació per voreres i carrers de vianants- han generat una gran confusió entre els usuaris de la bicicleta, motiu pel quan han considerat necessari donar a conèixer les alternatives existents.

“Als principals eixos de Palma, com ara el carrer d’Aragó o el de Manacor, només s’hi atreveixen a circular els ciclistes experts. Fins ara, els inexperts ho solucionaven anant per la vorera, però amb la nova ordenança els hem de derivar a carrers paral·lels amb menys intensitat de trànsit”, continua l’Stefan Nolte.

Els itineraris recomanats es basen en el model de “línies de desig” definit a l’estudi de mobilitat de l’enginyer de camins Hugo Badia, fet l’any 2009, però partint de la legislació i el viari que existeixen en l’actualitat.

PLA DE MESURES URGENTS

Durant el procés d’elaboració d’aquesta xarxa ciclista s’han detectat tota una sèrie de punts conflictius, on la intervenció de l’Ajuntament és absolutament necessària per garantir la seguretat dels usuaris de la bici.

Per aquest motiu, el document presentat avui inclou un catàleg de mesures urgents, que es resumeixen en l’aplicació de les excepcions previstes a l’ordenança –com ara l’autorització de circular per algunes voreres i carrers de vianants-, canvis en l’ordenació del viari –declaració de carrers residencials i canvis en el sentit de carrers-, i obres de baix pressupost.

Com a exemples més paradigmàtics en aquest sentit es proposa l’autorització per circular a la vorera del Passeig Marítim entre el final del carril bici i Porto Pi, o poder fer-ho per la Costa de la Pols –per connectar les Rambles amb la zona del Mercat de l’Olivar-.

Tanmateix, es proposa la prolongació del carril bici del carrer Arxiduc Lluís Salvador, la construcció d’un carril de sentit únic a Nuredduna i Sindicat, i grans millores als “ciclocarrers”, com ara sobre-elevar l’encreuament de la Porta de Sant Antoni o retirar mobiliari urbà que dificulta la visibilitat.

Encreuament a la Porta de Sant Antoni, que necessita una remodelació urgent

REUNIÓ AMB EN GABRIEL VALLEJO

El treball s’ha penjat a l’espai web del col·lectiu per tal de sotmetre’l a un període de consulta i participació pública amb altres entitats. També s’ha enviat als partits polítics i tècnics municipals amb l’objectiu d’introduir-hi millores. En aquest sentit, es va celebrar el passat divendres una reunió entre l’Stefan Nolte i el regidor de mobilitat Gabriel Vallejo, per intercanviar opinions i analitzar les mesures urgents suggerides.

“Algunes de les nostres propostes ja fa temps que s’estan estudiant a l’Àrea de Mobilitat –cas de la prolongació del carril d’Arxiduc Lluís Salvador-, però la falta de pressupost les ha paralitzat”, declara l’Stefan Nolte. “L’actual consistori hauria de prendre consciència de que la mobilitat és un dels principals factors que determinen la competitivitat de les ciutats. Si es continuen malbaratant diners per cremar petroli, trigarem molt en sortir de la crisi”, sentencia.

A més de l’anàlisi del projecte de xarxa ciclista, la reunió va servir per tractar altres qüestions tangencials, com ara l’aplicació de l’ordenança ciclista també als vianants i automòbils que envaeixen els carrils bici, o el destí dels diners obtinguts per les sancions –que segons el col·lectiu PalmaEnBici hauria de dedicar-se íntegrament a promocionar l’ús de la bicicleta i a cursets de circulació segura-.

Totes dues parts s’han compromès a mantenir un diàleg obert i constructiu, per tal d’intentar impulsar al màxim l’ús de la bicicleta a Ciutat.

Informació i contacte:
Stefan Nolte – portaveu de PalmaEnBici
stefan.nolte[arroba]palmaenbici.com

Amb 67 víctimes anuals, Espanya és el quart país europeu amb més ciclistes morts a les carreteres, segons ha declarat avui el director de l’Institut de Seguretat Vial de la Fundació MAPFRE, Julio Laria, a la presentació d’un reportatge audiovisual d’educació vial per a ciclistes protagonitzat per Miguel Indurain. Només ens superen països com ara Irlanda, Bèlgica i Lituània, que tenen “pitjors condicions meteorològiques i menor tradició ciclista”.

Laria adverteix que, tot i que entre els anys 2001 i 2009 s’havia aconseguit reduir en un 33% les morts de ciclistes a les carreteres, hem patit un repunt del 20% des de llavors. Aquestes xifres haurien de suposar “un clar toc d’atenció a les autoritats i la societat per tal de prendre mesures per a millorar la seguretat”.

A més de les morts en carretera, cal destacar que es produeixen anualment més de 3.500 ferits de diversa consideració, que en més d’un 90% son homes, i es troben als grups d’edat d’entre 15 i 17 anys i de més de 55 anys. Aquestes xifres xoquen amb el perfil de ciclista habitual, normalment jove major d’edat i amb una representació de la dona molt superior.

Segons l’estudi, un de cada cinc ciclistes habituals ha patit qualque accident al llarg de la seva vida, normalment per caigudes en solitari, però també per atropellaments -gairebé sempre de poca importància-.

Per la seva banda, la nova directora de laDGT -Maria Seguí- ha demanat “prudència” i “no caure en alarmismes”. Recorda que la xifra de morts és relativament baixa en relació amb el total de morts en accidents de trànsit, que arriba a les 2.500 víctimes.

AUDIOVISUAL DE SEGURETAT VIAL

Aquestes xifres s’han oferit durant la presentació d’un audiovisual d’educació vial, que forma part del projecte BIKE-PAL de la Comissió Europea, i que es desenvoluparà a diversos països europeus fins l’any 2015. El projecte inclou conferències, campanyes de sensibilització i demostracions pràctiques, amb l’objectiu de reduir la sinistralitat d’aquest col·lectiu.

L’audiovisual presentat consta de 9 capítols, amb una duració total de 19 minuts, que es troben penjats a YouTube i que podreu visualitzar al final d’aquesta entrada. Es tracten qüestions com ara la selecció i manteniment d’una bicicleta, la conducció segura, o com reaccionar en cas d’accident.

“Encara no hi ha conscienciació suficient en el respecte de les normes bàsiques”, destaca en Miguel Indurain, tant en referència als automobilistes -que no redueixen la seva velocitat ni respecten les distàncies de seguretat- com en referència als ciclistes -“que tampoc no son conscients de que qualsevol distracció pot costar la vida”-.

Les administracions tampoc no semblen estar a l’altura de les circumstàncies. Per exemple, en Julio Laria denuncia que bona part dels carrils bici que han proliferat als darrers anys “no responen a criteris tècnics de seguretat”, i recomana “millorar la visibilitat als encreuaments i pasos zebra” limitant-hi l’aparcament i retirant mobiliari urbà -cosa que també beneficiaria als vianants-.

També hi juguen un paper clau la poca adaptació del Reglament General de Circulació a la mobilitat ciclista -tot i que hi ha en marxa un procés de reforma-, i les diferents ordenances municipals que regulen aquesta matèria -com ara la criticadíssima ordenança que s’ha aprovat per Palma-.

En aquest sentit, des de l’Associació de Ciclistes Professionals es critica que “els polítics fan molt bones propostes i son molt respectuosos en el tracte, però a l’hora de la veritat no fan res”. El seu secretari general, Alfonso Triviño, critica la “paràlisi de l’Administració” -l’esborrany del nou Reglament fa tres anys que es prepara-, i també que el nou equip de la DGT “està dirigit per una metge, que es decanta per mesures orientades a minimitzar les conseqüències dels accidents -com ara el casc-, ja que considera que aquests son inevitables”.

Maria Seguí ja ha avançat que, al contrari del que contemplava l’esborrany de l’equip anterior, pretén fer obligatori l’ús del casc a tots els itineraris -fins ara, només era obligatori el seu ús a trajectes interurbans-. Ignora així les recomanacions d’estudis de risc, com el que comentàvem fa uns dies, i que asseguren que les lleis restrictives amb les bicicletes acaben generant més morts (pel sedentarisme) dels que es pretenia salvar.

En tot cas, cal recordar que els primers responsables de la nostra seguretat som nosaltres mateixos, i que per tant hauríem de prendre nota dels consells que ens mostra l’audiovisual:

Fonts: El País (i dos), El Ideal i Cadena SER