Hola amics i amigues! Estau avorrits i no sabeu com passar el temps? Doncs ja torna una nova edició del concurs Ingeniero chapucero, que l’any passat guanyà el “traçat interior” del batle Isern -presunta alternativa al carril bici d’Avingudes-.

Aquest pic presentarem un candidat que entra amb força al rànquing de xapusses a les Illes: el carril bici que ha construit el Consell de Mallorca a la carretera de Sóller, amb finançament del Ministeri de Ciment, que pretenia enllaçar la senda ciclable del carrer de Passatemps (Son Sardina) amb Palma. I dic “pretenia”, perquè l’objectiu no s’ha aconseguit: 9 punts negres posen en qüestió la utilitat d’aquesta nova infraestructura i el destí de centenars de milers d’euros. FAIL monumental, que mantindrà a molts de ciclistes a la calçada per evitar problemes.

Tot comença a la legislatura 2003-2007, quan el PP decidí començar un rentat de cara per la seva política d’infraestructures faraòniques -autopistes, principalment-, i es projecta una primera ampliació de la xarxa de carrils bici als llocs on s’estan executant grans transformacions urbanes -la falca verda (C/ Jesús) i el parc de les estacions (C/ Jacint Verdaguer)-.

En resposta a la fortíssima oposició ciutadana que generava el projecte de Segon Cinturó al barri de Son Sardina, decidíren expropiar terrenys rústics per construir una senda ciclable paral·lela al carrer de Passatemps. “Així podreu anar en bici fins Palma, ja que sou tan sostenibles”, ens contaven. Però aquesta senda només arribava fins la rotonda de Son Castelló, entre el Camí dels Reis i la Carretera de Sóller: el kilòmetre de distància que faltava fins creuar la Via Cintura era una autèntica odissea, donat que no existia un voral en condicions i els cotxes circulaven a 100 km/h.

Per corregir aquesta absurda situació, s’aprofiten els fons per millorar els accesos a Palma del Ministeri de Ciment. Dins del projecte per construir una incorporació addicional des de la Carretera de Sóller a la Via Cintura s’inclouen mesures per a la mobilitat sostenible: la construcció d’una vorera amb carril bici incorporat, que es podria fer servir per enllaçar Palma amb la senda ciclable de Passatemps.

El primer “punt negre” es troba fins i tot abans de començar a circular pel carril. Per assumptes de disputes competencials sobre l’espai de la rotonda, ens trobam amb que  la senda ciclable de Passatemps acaba poc abans d’aquesta infraestructura. Per la seva banda, el carril bici construit comença a l’altra punta.

Nam be! Justament les rotondes són el que els ciclistes volem evitar, i ho deixau sense alternativa! I el pitjor no és en sentit de baixada a Palma -que es pot fer gairebé igual que abans de la construcció del carril-, sinó en sentit de sortida.

Si en comptes de baixar des de Son Sardina ens hi dirigim a aquesta barriada, haver agafat el carril bici ens col·loca en una situació molt perillosa: arribam al final del carril i la “continuitat natural” per la calçada s’estavella amb un trànsit de cotxes en sentit contrari, i la impossibilitat d’incorporar-se a la rotonda de forma normal.

No senyors! El ciclista s’ha de baixar forçosament de la bici, ja que fins i tot si tria anar per la vorera es troba amb que no han rebaixat es “bordillo”, i és tan estreta que no hi cap una bici. Però ni caminant anirem bé: un fanal bloqueja el camí, de forma que no poden passar còmodament ni els vianants.

Tant costa expropiar 5 m2 d’aparcament i ampliar la vorera com cal?

Un pic arribats al carril bici -que, dit sigui de passada, no arriba ni de lluny a l’ample reglamentari-, podem pedalar amb tranquilitat …uns 30 metros.

El torrent de na Bàrbara (veure foto de capcelera) sembla un obstacle insalvable per alguns, i tot i l’existència d’un espai de vorera lliure tot queda en provisional, fins que qualque dia algú hi construeixi un pont. Esper que mentres tant no me posin multes per circular per la vorera!

Sí, senyors! Ara ens hem guanyat el dret a pedalar uns altres 80 m, just fins arribar a l’entrada de l’Institut de Son Pacs. Si a l’Ordenança Ciclista se’ns prohibeix circular aferrats a la façana dels edificis, per la poca visibilitat que hi tenim, el carril bici no serà menys… i el col·loquen just pegat a la paret.

Tanmateix, d’allà només hi surten un caramull d’al·lots en moto i el cotxe de qualque professor! Res massa greu si ens estavellam contra ells… a més, ja ens han advertit del risc amb una senyal de STOP! Fins que s’esborri la pintura, clar!

D’altra banda, la barana que protegeix la sortida de vianants. Supos que serà perquè sóc un ignorant de l’enginyeria moderna, però juraria que per allà no hi passen els alumnes i les bicis. Per no passar, no passen ni dues bicis al mateix temps! Quina poca imaginació que tinc…

Si als següents 40 m hi podem circular -al migdia el més normal és que s’ompli de jovenets-, arribarem a un lloc on es deixen els contenidors de fems fora d’horari escolar -per tal de que el camió de la TIRME s’ho pugui endur tot-. Reees, tothom sap que els fems es poden llençar des de l’aire, volant, i que per tant no cal deixar-hi un espai de seguretat. A més, hi ha un altre STOP per advertir-ho! Ens hi hem d’aturar encara que no passi “ni cristo”.

Molt be, al·lots! Primera pantalla del Super-Mario-Ciclista superada!

Continuem, doncs, en direcció a Palma… ben despistadets, de manera que en arribar a l’entrada de la finca de Son Pacs (Fundació Illes Balears) ens peguem un bon pinyasso per una rampa amb pendent inesperadament alta. Això et passa per circular tan aferrat a la dreta! Ah, que jo t’havia posat el carril allà… pues… esto…

No baixis la guàrdia, amic meu! Potser els 200 m sense obstacles ajuden a relaxar-se, però com hem apurat l’espai i vas aferrat a la dreta ni veus, ni et veuen! I hi ha un camí entre Son Pacs i la presó que no coneix massa gent, però d’on surten els morros dels cotxes de tant en tant! Què et pensaves, que els STOPs són un capritxo? Idò no! Tura es carro, mariconarro! Que per la dreta peguen fort…

Ara ja sí! Camí lliure d’obstacles! Uns magnífics 400 m de pista on només els vianants es troben amb problemes ocasionals!  Tot preparat per una traca final que pot fer història!

A rotondalàndia som experts en trobar solucions rodones per als cotxes. Si pel camí ens enduim per davant qualque bici o qualque vianant, no és important mentre les comissions anem cobrant! Fer un pas zebra a la sortida d’una rotonda és senyal de no esperar que l’utilitzi gaire gent. Sobre tot si aquesta sortida és una incorporació a la Via Cintura, i la rotonda té el potencial de col·lapsar el trànsit a bona part de Ciutat. Aturar-me jo? Que t’ho creus tu!

Idò sí, senyors… aquesta és la gent que ens vol donar lliçons de conducció responsable, aprovant ordenances restrictives de tot tipus que ells mateixos s’encarreguen de fer-nos incumplir.

Aquesta és la gent encarregada de gestionar els milions i milions d’euros que cada any pagam en imposts, i són els responsables de dirigir l’economia d’un país.

Jo de gran vull ser com ells, i signar projectes sense mirar massa prim!

Amb 67 víctimes anuals, Espanya és el quart país europeu amb més ciclistes morts a les carreteres, segons ha declarat avui el director de l’Institut de Seguretat Vial de la Fundació MAPFRE, Julio Laria, a la presentació d’un reportatge audiovisual d’educació vial per a ciclistes protagonitzat per Miguel Indurain. Només ens superen països com ara Irlanda, Bèlgica i Lituània, que tenen “pitjors condicions meteorològiques i menor tradició ciclista”.

Laria adverteix que, tot i que entre els anys 2001 i 2009 s’havia aconseguit reduir en un 33% les morts de ciclistes a les carreteres, hem patit un repunt del 20% des de llavors. Aquestes xifres haurien de suposar “un clar toc d’atenció a les autoritats i la societat per tal de prendre mesures per a millorar la seguretat”.

A més de les morts en carretera, cal destacar que es produeixen anualment més de 3.500 ferits de diversa consideració, que en més d’un 90% son homes, i es troben als grups d’edat d’entre 15 i 17 anys i de més de 55 anys. Aquestes xifres xoquen amb el perfil de ciclista habitual, normalment jove major d’edat i amb una representació de la dona molt superior.

Segons l’estudi, un de cada cinc ciclistes habituals ha patit qualque accident al llarg de la seva vida, normalment per caigudes en solitari, però també per atropellaments -gairebé sempre de poca importància-.

Per la seva banda, la nova directora de laDGT -Maria Seguí- ha demanat “prudència” i “no caure en alarmismes”. Recorda que la xifra de morts és relativament baixa en relació amb el total de morts en accidents de trànsit, que arriba a les 2.500 víctimes.

AUDIOVISUAL DE SEGURETAT VIAL

Aquestes xifres s’han oferit durant la presentació d’un audiovisual d’educació vial, que forma part del projecte BIKE-PAL de la Comissió Europea, i que es desenvoluparà a diversos països europeus fins l’any 2015. El projecte inclou conferències, campanyes de sensibilització i demostracions pràctiques, amb l’objectiu de reduir la sinistralitat d’aquest col·lectiu.

L’audiovisual presentat consta de 9 capítols, amb una duració total de 19 minuts, que es troben penjats a YouTube i que podreu visualitzar al final d’aquesta entrada. Es tracten qüestions com ara la selecció i manteniment d’una bicicleta, la conducció segura, o com reaccionar en cas d’accident.

“Encara no hi ha conscienciació suficient en el respecte de les normes bàsiques”, destaca en Miguel Indurain, tant en referència als automobilistes -que no redueixen la seva velocitat ni respecten les distàncies de seguretat- com en referència als ciclistes -“que tampoc no son conscients de que qualsevol distracció pot costar la vida”-.

Les administracions tampoc no semblen estar a l’altura de les circumstàncies. Per exemple, en Julio Laria denuncia que bona part dels carrils bici que han proliferat als darrers anys “no responen a criteris tècnics de seguretat”, i recomana “millorar la visibilitat als encreuaments i pasos zebra” limitant-hi l’aparcament i retirant mobiliari urbà -cosa que també beneficiaria als vianants-.

També hi juguen un paper clau la poca adaptació del Reglament General de Circulació a la mobilitat ciclista -tot i que hi ha en marxa un procés de reforma-, i les diferents ordenances municipals que regulen aquesta matèria -com ara la criticadíssima ordenança que s’ha aprovat per Palma-.

En aquest sentit, des de l’Associació de Ciclistes Professionals es critica que “els polítics fan molt bones propostes i son molt respectuosos en el tracte, però a l’hora de la veritat no fan res”. El seu secretari general, Alfonso Triviño, critica la “paràlisi de l’Administració” -l’esborrany del nou Reglament fa tres anys que es prepara-, i també que el nou equip de la DGT “està dirigit per una metge, que es decanta per mesures orientades a minimitzar les conseqüències dels accidents -com ara el casc-, ja que considera que aquests son inevitables”.

Maria Seguí ja ha avançat que, al contrari del que contemplava l’esborrany de l’equip anterior, pretén fer obligatori l’ús del casc a tots els itineraris -fins ara, només era obligatori el seu ús a trajectes interurbans-. Ignora així les recomanacions d’estudis de risc, com el que comentàvem fa uns dies, i que asseguren que les lleis restrictives amb les bicicletes acaben generant més morts (pel sedentarisme) dels que es pretenia salvar.

En tot cas, cal recordar que els primers responsables de la nostra seguretat som nosaltres mateixos, i que per tant hauríem de prendre nota dels consells que ens mostra l’audiovisual:

Fonts: El País (i dos), El Ideal i Cadena SER

Les ciutats europees del segle XXI es mouen a la velocitat del XIX. A causa dels problemes de congestió, a Londres es circula a uns 19,5 quilòmetres per hora, a Berlín a una mica més de 24 km/h i a Madrid, en el seu millor moment, s’apropava al ritme de la capital alemanya. Davant aquest problema, que en termes econòmics implica a un 3% del PIB dels països de l’OCDE, les capitals han d’aplicar noves estratègies de mobilitat. Una d’elles, la congestion charge o taxa per embós.

Els romans ja es van adonar que el tràfic era un problema per a l’Imperi. L’any 45 a. de C., Juli Cèsar va decretar que pel centre de Roma solament podrien circular determinats vehicles, de les classes afavorides, en horari de 6.00 i 16.00. L’emperador Claudio, l’any 50 va estendre el control dels centres urbans a altres ciutats italianes; una idea que 80 anys després, Marco Aurelio va mantenir, segons publica M. G. Lay en el seu llibre Ways of the World: A History of the World’s Roads and of the Vehicles That Used Them. Quan es limita l’accés als centres urbans, la velocitat de circulació augmenta i els embossos es redueixen. A Londres, on la taxa per embós s’està aplicant des del 2003, la velocitat mitjana ha crescut un 37% mentre que els embotellaments s’han reduït un 40%, segons les conclusions d’un estudi de Forbes sobre el funcionament de la congestion charge londinenca.

A més de la taxa, a la capital britànica es va introduir la bicicleta pública. El mercat va fer la resta. Davant els alts preus del metro, la ineficiència de l’autobús i la taxa per al vehicle privat, la gent es va passar a la bicicleta. “A més d’arribar de millor humor al treball, estalvio prop de 100 lliures en transport al mes”, conta na Jo Geenen, representant de premsa de Visit London, oficina de promoció de la capital. En general, Londres ha millorat gràcies a l’aplicació d’una política global de mobilitat; en part també gràcies a la congestion charge.

A les regions metropolitanes europees es realitzen una mitjana de 3 viatges per persona al dia, segons un estudi paneuropeu realitzat pel Ministeri de Foment l’any 2010. Cadascun d’aquests viatges implica, de mitjana, 33 minuts i el 40% es realitzen per acudir al centre de treball o al col·legi. Aquest trànsit genera un problema als centres urbans. Si pateixen una degradació pel trànsit, per què no s’apliquen mesures que facin menys atractiu l’accés?

A Sevilla ho varen fer; van prohibir als vehicles privats accedir al casc històric. Durant quatre anys va funcionar però en arribar a l’alcaldia Zoido, va derogar, en clau contrareformista, el Plan Centro i va permetre que els cotxes circulessin de nou pel casc històric de la ciutat. La rivalitat política va prevaler per damunt de l’eficiència. Un luxe que ara ningú es pot permetre.

En general, els cotxes es comporten com un gas. Quan introdueixes una substància gasosa en un contenidor, aquesta s’expandeix fins a ocupar tot l’espai; és igual que sigui un botellí d’aigua que una garrafa de cinc litres. En el cas dels automòbils ocorr el mateix: quantes més carreteres tinguin, més ocuparan. Això es deu als denominats conductors adormits: aquells que no usen el cotxe perquè consideren que els agreuja el viatge en lloc de fer-li-ho més agradable. Quan s’amplien infraestructures, es canvia la percepció d’incomoditat i genera un efecte d’atracció en els conductors.

A causa del forat immobiliari, a Espanya es començarà a cobrar per les receptes i s’està plantejant el pagament per l’ús de les carreteres. A les grans capitals, algunes d’elles -com Madrid o Barcelona- amb un greu problema de contaminació degut al tràfic, l’accés al centre hauria d’estar limitat. El model, prohibició explícita o impost d’accés, dependrà dels comptes de cada Ajuntament.

La crisi pot ser una oportunitat per prendre decisions racionals sobre el model de mobilitat que necessiten les nostres ciutats; una d’elles, passar-se a la bicicleta.

Font: Bloc ‘Love Bicis’ / El País

 “Mai he tingut cotxe, ni vull tenir-ne”. Amb aquest títol comença l’entrevista a l’actriu Elena Anaya, que apareix al primer número de la revista de bicicleta urbana Ciclosfera.

Es tracta d’un nou projecte de comunicació per a la sostenibilitat, que aborda la mobilitat ciclista des d’una òptica integral (mecànica, infraestructura, complements, família, salut, moda…) i participativa.

“Vull fer una publicació dinàmica i canviant, a la que tothom tingui dret d’opinar, que generi debat i ofereixi diversos punts de vista”, ens comenta el seu director, Rafael Vidiella. “No es tracta de que uns pocs intentin transmetre la seva opinió a molts, sinó de que tots els ciclistes urbans sentin la revista com a seva, i per això en demanam la seva col·laboració. No m’agraden gens les revistes que s’escriuen per dos o tres persones fixes”

El projecte comença fa tres uns anys, quan en Rafael -resident a la ciutat de Madrid- va decidir fer tots els seus desplaçaments quotidians en bicicleta:

“Sóc periodista, i cada dia he de fer molts trajectes. Al poc de començar a fer-los en bici vaig descobrir que feia més via amb aquest mitjà de transport, i de forma molt més econòmica. A més, millorà molt el meu estat físic i mental, cosa que augmentava el rendiment laboral. També em vaig adonar que no era, ni de lluny, tan perillós i esgotador com em volien fer creure

Molta gent no es mou en bicicleta per por, per ignorància o simplement perquè ningú li ha dit que és possible fer-ho. La revista defensa tot el contrari: qualsevol persona pot anar en bici, sigui una persona anònima o famosa, amb més o menys diners, home o dona. Això és el que ens mostra l’entrevista a n’Elena Anaya”.

Així que mans a l’obra! Amb la intenció de compartir la seva experiència, decidí que ja era hora de deixar les queixes de banda i passar a l’acció. Calia crear un espai comú que servís per animar a la gent a agafar la bici, i amplificar la veu de tantíssima gent que du anys i anys treballant als col·lectius ciclistes. “El periodisme sempre ha estat la meva vocació, així que crear una revista era la millor manera de fer tot això”, ens comenta.

Com sempre, els inicis són especialment durs. En Rafael ens confessa que han estat moltes hores d’esforç, però es mostra convençut de que val la pena. Sobre tot, pel gran suport que ha rebut per part dels ciclistes urbans i dels professionals de la bici -la revista es distribueix de forma gratuïta a les botigues especialitzades-.

“Duc molts d’anys treballant com a periodista, i a molts pocs àmbits he trobat gent tan entusiasta, generosa i solidària com al món del ciclisme. El recolzament ha estat absolut!”

Ara només cal que aquest recolzament es tradueixi en forma de lectors, punts de distribució, ingressos per publicitat, i la col·laboració regular dels diversos moviments ciclistes de l’Estat Espanyol. Per assolir aquest darrer punt, la revista presenta un original sistema d’incentius: el sorteig de bicis, cascs i accessoris entre tots els seus col·laboradors.

“Actualment la revista compta amb 84 pàgines i una periodicitat trimestral. Esper que d’aquí poc es pugui augmentar aquest ritme. El ciclisme urbà està viu, i cada dia hi ha mil coses a contar. Som molts els ciclistes urbans, i cada dia n’hi ha més. Encara queden moltes coses que reivindicar, moltes crítiques per fer, i molt per aprendre els uns dels altres”

Des de PalmaEnBici vos-hi animam a participar i llegir aquesta magnífica revista. Podreu trobar alguns exemplars a la botiga Yeah! Urban Life (C/ Ample de la Mercè, 1 ; zona Sindicat), o descarregar-la picant aquí.

Les morts pel sedentarisme superen àmpliament a les derivades dels accidents

 Casc obligatori, sí o no? Recomanar el seu ús és més efectiu per salvar vides que fer-lo obligatori.

Sabíeu que les lleis que obliguen als ciclistes dur casc generen més morts dels que pretenien salvar? Aquestes impactants conclusions es deriven d’un estudi realitzat pel professor Piet de Jong, publicat a la revista Risk Analysis, i que arriba a les nostres mans via la Federació Europea de Ciclisme.

L’argument és clar: les lleis de trànsit excessivament dures –incloent-hi les que fan obligatori el casc– desincentiven l’ús de la bicicleta i afavoreixen els mitjans motoritzats. La tendència al sedentarisme que s’hi genera acaba produint tot tipus de malalties cardio-respiratòries, augment de diabetis, etc.

Fins i tot si els cascs fossin 100% efectius –xifra molt allunyada de la realitat–, bastaria una reducció de només el 4,7% dels usuaris per acabar tenint més morts per falta d’exercici dels que s’han aconseguit salvar en accidents. Amb una efectivitat del 15% -més realista-, l’augment de la mortalitat s’assoliria amb reduccions d’usuaris de només el 0,3%.

Un altre estudi, realitzat per Mayer Hillman,  xifra en una relació 20:1 els beneficis per la salut de l’ús de la bicicleta davant els riscs que s’hi assumeixen. Això significa que davallades molt petites en el nombre d’usuaris superaran àmpliament els beneficis que se n’esperava obtindre, i que en conseqüència cal regular sempre en sentit positiu -mai restrictiu-.

Impacte de l’Ordenança Ciclista sobre la salut

El passat mes de gener, en plena tramitació de la nova Ordenança Ciclista de Palma, ens fèiem ressò d’un estudi de la Fundació MAPFRE segons el qual només el 0,5% dels atropellaments a vianants els realitzaven les bicicletes -tot i que a l’Estat Espanyol ja en som més de 3 milions d’usuaris habituals-.

És a dir, tot i compartir en moltes ocasions l’espai de trànsit amb els vianants, suposen un risc menor per a ells -tant des del punt de vista quantitatiu (menys atropellaments), com pel qualitatiu (atropellaments menys greus)-.

En aquestes circumstàncies, ja era més que qüestionable l’eficàcia de les mesures proposades a l’Ordenança Ciclista per tal de millorar la convivència entre els diferents usuaris de la via. Ara disposam de més elements de criteri per avaluar les decisions del Consistori en termes de reducció de riscs.

Durant aquest mes, en el qual la policia municipal es dedica a informar als usuaris de la bici que fan qualque infracció, ja s’està generant l’alarma. Molts ciclistes inexperts ens han comunicat els seus dubtes respecte a si seguir circulant en bici, o canviar-se a un altre mitjà de transport. I els més veterans tampoc no acaben de veure clar com circular per alguns indrets com ara el casc antic -on la prohibició per ciclar als carrers de vianants suposa un autèntic repte, en existir una cunya entre Sant Miquel i Sindicat, de difícil solució-.

Però els pitjors casos els trobam a la Ronda d’Uruguai -propera al Palma Arena-, i al tram final del Passeig Marítim -entre el final del carril bici i l’Estació Marítima-. Tant en un cas com en l’altre es tracta de vies urbanes on es superen àmpliament els límits de velocitat reglamentaris, i on circular per la calçada és pràcticament un suïcidi. Molt pocs ciclistes s’atreveixen a fer-ho, i els usuaris potencials d’aquests trajectes són considerables.

La Ronda d’Uruguai és un carrer ample, en un espai semi-obert, que convida a la velocitat i presenta gran risc per als ciclistes.

El desincentiu en l’ús de la bicicleta que això genera es pot quantificar en termes de morts addicionals -a causa dels atropellaments a ciclistes, el sedentarisme i la contaminació addicional-, quan l’impacte de circular per la vorera és mínim per als vianants. Serà que la seva iniciativa en realitat respon a altres interessos, com els de la restauració?

Sensibilització millor que prohibició

Tant l’ús del casc com el respecte als vianants són elements clau per millorar la convivència i seguretat dels ciclistes, i resulta evident la necessitat d’un major civisme entre els usuaris de la bici -que realitzen infraccions amb massa freqüència-. Però la política de prohibicions es mostra com a altament perjudicial per tothom, com es pot demostrar amb els tres estudis als que hem fet referència a l’article.

Quina alternativa queda, doncs, per tal d’ordenar l’explosió del trànsit ciclista que hem gaudit als darrers anys?

Per un costat, es pot avançar molt en matèria d’infraestructura o senyalística. No cal construir necessàriament més carrils bici, sinó que en molts casos bastaria amb indicar clarament una xarxa d’itineraris recomanats -per carrers d’escassa intensitat de trànsit-, de tal manera que el ciclista inexpert conegui les alternatives que existeixen a la circulació per voreres.

Als casos on la circulació per vorera o carrer de vianant és inevitable -com al Passeig Marítim i a la Ronda d’Uruguai- és convenient dibuixar carrils bici suggerits -com el de la foto-, de manera que el trànsit de cicles i de vianants estigui relativament segregat l’un de l’altre i es respectin les distàncies de seguretat respecte les façanes i la resta de llocs sensibles.

La sensibilització també hi juga un paper importantíssim. Cal que els ciclistes siguem conscients de la nostra condició de vehicle, i que per tant el lloc natural que ens correspon és la calçada -tot i que eventualment es puguin aprofitar espais de vianants, per motius de seguretat-.

Això és especialment important al cas dels ciclistes inexperts, que utilitzen la vorera sistemàticament i a la calçada generen importants conflictes amb els automobilistes. L’organització de cursets per aprendre a circular en bici correctament pot tenir un efecte infinitament més positiu que les prohibicions que deriven de l’Ordenança Ciclista.

Des de PalmaEnBici sempre hem defensat una regulació que només persegueixi els casos més flagrants d’incivisme, i que en tot cas s’estableixi tot un paquet de mesures complementàries per minimitzar la pèrdua d’usuaris derivada de les prohibicions -i que l’actual Consistori s’ha negat a incloure al text definitiu-.

Amb la intenció de seguir fent aportacions constructives, hem entregat als responsables municipals una proposta de Xarxa Bàsica d’Itineraris Ciclistes Recomanats, i un paquet de mesures urgents en matèria de mobilitat. Aquesta proposta es reflexa a un document que es presentarà en roda de premsa en poc temps.

Us tindrem informats!

Foto: M. Mielniezuk – Diario de Mallorca

El carril bici del Passeig Marítim és el més antic de la Ciutat de Palma, i segurament el que conta amb un major nombre d’usuaris. Tot i que generalment la circulació és fluïda, els caps de setmana arriben a produir-se autèntics conflictes per l’escàs espai disponible a determinats trams. Però no és aquesta l’ampliació més important que cal fer.

Avui hem conegut, a través del Diario de Mallorca, les queixes dels conductors de la Línia nº 1 de l’EMT, que amb l’arribada dels creuers es troben amb puntes de fins a 4.000 possibles usuaris en poc més de mitja hora. Impossible que hi entrin tots, dins d’un únic vehicle. I la freqüència de pas és de 15 minuts, així que podeu fer comptes.

La realitat és que al final, la major part dels creueristes acaben decidint caminar pel Passeig Marítim -envaint amb freqüència el carril bici-, i no arriben a poder visitar llocs tan emblemàtics com La Seu, ni comprar als petits comerços -que recentment es varen veure obligats a acceptar una liberalització d’horaris perquè l’Ajuntament argumentava que “cal donar serveis als creueristes”-.

Davant aquest problema, la patronal Pimeco ha demanat la instauració d’un servei gratuït que permeti traslladar als creueristes des de l’Estació Marítima fins als carrers comercials -“l’Ajuntament també ha de donar un servei de qualitat”, ens expliquen-. Però molts ciutadans hi veuen un greuge comparatiu, i en realitat hi existeixen altres alternatives de baix cost.

Una d’aquestes alternatives és precisament la prolongació el carril bici del Passeig Marítim. Actualment, aquest carril acaba al Club de Mar, a una distància d’uns 900 m de l’Estació Marítima, i els ciclistes que hi volien accedir -qui escriu aquestes línies n’és un- havien d’anar per la vorera, cosa que ara els hi podria suposar una sanció de 60 €. Els creueristes, per descomptat, ni tan sols contemplaven aquesta possibilitat, ja que la inexistència d’un carril bici i passeig en condicions també suposa la inexistència d’establiments de lloguer.

Aquest tram resulta un dels més conflictius a efectes de l’aplicació de la nova Ordenança Ciclista: té una amplada de més de 3 m, a la calçada els automòbils superen amb freqüència els 80 km/h, però també s’hi produeixen aglomeracions de creueristes de tant en tant.

El conflicte sobre aquesta vorera es genera per l’excessiu espai dedicat a l’automòbil -una línia d’aparcaments en cordó- i al Club de Mar -que ocupa 2/3 de la franja, perquè els propietaris dels vaixells de luxe hi puguin aparcar-.

La remodelació de l’espai és urgent. I en cas d’ampliar-se el servei BiciPalma als turistes -ampliació posada en dubte per les protestes dels empresaris de lloguer de bicis-, també caldria posar-hi una estació de grans dimensions. O facilitar-ne l’accés a un local a l’Estació mateixa, per posar-hi un establiment privat o semi-públic.

Ho veurem durant aquesta legislatura?

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística en la seva Enquesta de Pressupostos Familiars (EPF), l’automòbil és, després de l’habitatge, el concepte que més despeses genera -amb un 18% del pressupost d’una llar mitjana-. Aquesta xifra pot disminuir amb les opcions de mobilitat alternativa existents avui dia.

“Tenir cotxe propi costa entre 5.000 i 7.000 euros a l’any entre gasolina, aparcament, manteniment, segur, depreciació, neteja i impostos de circulació”, assegura Ian Paterson, soci fundador de Respiro, companyia especialitzada en car sharing o cotxe multiusuari.

De mitjana, un automòbil roman aparcat el 97% de la seva vida útil, per la qual cosa el vehicle privat suposa una font constant de despeses fixes. Per fer front a aquesta situació  sorgeixen fórmules de mobilitat com el car sharing o cotxe compartit. Es tracta d’una modalitat que suposa un estalvi de fins a 5.000 euros anuals i que compta amb diferents variants, com el ride sharing (viatge compartit, repartint despeses entre conductor i passatgers -veure VolsCompartir, projecte de ride sharing cap a la UIB i el Parc Bit-) o el lloguer a llarg termini (renting, una opció amb despeses fixes).

El car sharing ofereix accés a un automòbil de baixes emissions mitjançant una targeta intel·ligent, amb pagament només per les hores d’ús. Està, per tant, orientat a conductors que no arriben a completar en el seu vehicle propi els citats 1.000 quilòmetres al mes.

Per al responsable de Respiro, “l’objectiu és mantenir l’accés immediat a un cotxe molt prop de l’usuari, i eliminar tots els inconvenients, com  el gran desemborsament inicial de la compra, més els costos i pèrdues de temps que comporten garatge, gasolina, segur, manteniment, neteja, impostos, etcètera”.

Cal destacar també que aquesta opció permet fer-ne un ús més intel·ligent del cotxe, donat que ofereix una major transparència en preus. D’aquesta manera, s’incrementa l’ús de la bicicleta i del transport públic, reservant l’automòbil per aquells desplaçaments més difícils de cobrir amb aquests mitjans. Segons diversos estudis, el car sharing permet estalviar fins a 15 automòbils privats per cada un de compartit, i podria reduir-ne un 76% d’emissions.

Algunes altres empreses del sector, com ara Ozone Drive -que ofereix cotxes elèctrics-, tenen intenció d’instal·lar-se a les Balears. Aquest interès prové de les distàncies relativament petites que cal recórrer a les illes, el gran pes del turisme, i de l’aprovació per part de Brussel·les d’un projecte CIVITAS per a Palma -que contempla, entre d’altres, la instal·lació d’uns 20 punts de recàrrega per a vehicles elèctrics-.

Sembla que la ciutat del futur comença a prendre forma. I el cotxe deixarà de ser l’element dominant del paissatge urbà: passarà a utilitzar-se únicament als nínxols de mercat on realment és competitiu.

Font: Autocasion.com

El passat dia 30 de març es va votar a Cort la nova Ordenança Ciclista, a la qual havíem presentat un paquet de deu al·legacions. Ahir l’acord es publicà al BOIB, fet que suposa la seva entrada en vigor a partir del dia 30 d’abril.

Tot i l’existència d’un principi d’acord entre els grups municipals, que incorporava bona part de les nostres al·legacions, al final s’han imposat els postulats més rancis de criminalització del col·lectiu ciclista. Per exemple, si en un principi s’havia acordat que els pares podrien acompanyar en bici als seus fills quan aquests circulessin per la vorera, finalment es manté la prohibició i els menors hauran d’anar forçosament acompanyats per un vianant adult (article 6.3).

La prohibició de que els pares puguin circular en bici amb els fills es tradueix en un pèssim exercici d’educació ambiental, donat que es transmet el missatge de que ciclar és una mena de joc per nins petits, i no un mitjà de transport. A l’hora, es trenca un lligam de complicitat i confiança vital per a que l’infant accepti plenament la mobilitat en bicicleta.

Tanmateix, en un principi s’havia acordat l’autorització de circular per places i parcs públics, fora dels horaris en que es produeixen aglomeracions. Però als articles 6.3 i 11.3 finalment es manté la prohibició total. Cal dir en aquest sentit que al text aprovat apareix una greu contradicció, ja que als articles 6.1 i 12.1 es permet explícitament la circulació per places fora de l’horari comercial -fet que pot generar indefensió i inseguretat jurídica als ciclistes-.

Tampoc no apareix enlloc el compromís d’en Gabriel Vallejo de fer públic, en un termini de tres mesos, un projecte de xarxa ciclista (amb carrils bici i ciclocarrers), ni d’adequar els horaris de circulació dels carrers per vianants a les condicions d’ús (ja que no tots aquests carrers són comercials). En no apareixen explícitament al Capítol III, de mesures cautelars i complementàries, no hi ha cap garantia legal de que es dugui a terme -es queda al món de les promeses polítiques, que tots sabem que són paper mullat-.

Quines de les nostres al·legacions s’hi han incorporat finalment? Només les de menys impacte:

• S’eleva de 8 a 12 anys el límit d’edat per a circular per voreres, parcs i jardins (al nostre escrit sol·licitàvem un límit de 14 anys).
• A l’article 7.3 de l’Ordenança es posa un límit de velocitat de 30 km/h als carrils bici -a nivell de calçada-, en comptes dels 25 km/h inicials.
• El règim sancionador (article 26) es redueix, amb multes de 60 € per a infraccions lleus, entre 61 i 120 € per a infraccions greus, i entre 121 i 300 € per a infraccions molt greus.

En aquestes condicions no es pot dir que l’Ordenança Ciclista serveixi realment per garantir l’adequada convivència entre bicis, vianants i altres vehicles. L’únic que es fa és perseguir al ciclista, assimilant-lo a un criminal en potència pel simple fet de pedalar. En cap moment no s’han pres en consideració les necessitats reals de qui decideix anar sobre dues rodes.

Però encara ens queda una petita esperança. Fa pocs dies, el Ministeri de l’Interior va reprendre la reforma del Reglament General de Circulació, l’esborrany del quan ens va servir de base per a presentar les nostres al·legacions. D’aqui poc, probablement, l’Ajuntament haurà de donar explicacions per la seva precipitació a l’hora d’aprovar l’Ordenança.

ORDENANÇA AIXÍ NO!!

L’apreciat automòbil, símbol de la independència i el progrés durant el segle XX, perd ganxo entre els joves. No és una cosa nova però segueixen apareixent estudis que demostren que cada vegada tenen menys interès a ser propietaris d’un cotxe. El més recent, realitzat als Estats Units per Frontier Group i PIRG, és inequívoc. “La mitjana de quilòmetres conduïts per joves entre 16 i 34 anys ha disminuït en un 23% en l’última dècada”, comparat amb una disminució del 6% durant el mateix període en tota la població nord-americana.

Les raons que han portat als nord-americans (i especialment els menors de 34 anys) a disminuir l’ús del cotxe són variades. De primeres està l’increment del preu de la benzina, que afecta a tothom. Per a un europeu, acostumat a pagar preus alts per combustible, desemborsar 4 dòlars (3 euros) per 1 galó de gasolina (3,78 litres) pot semblar una ganga. Però a EUA són molts diners, tenint en compte la major grandària dels seus cotxes i que en 2004 el preu mitjà estava entorn d’1,89 dòlars.

També troben que els vintanyers cada vegada tenen més deutes quan acaben la universitat. Molts acaben tornant a casa durant més temps que abans. Sense oblidar, a més, la crisi financera dels últims anys, que dificulta aconseguir ocupació.

Assumpte resolt llavors. És lògic que baixin les vendes en època de depressió econòmica i pujades generalitzades de preus.

Doncs no. La realitat és més complexa i no solament té a veure amb factors econòmics. L’estudi va trobar que joves provinents de llars amb ingressos anuals superiors als 70.000 dòlars van incrementar el seu ús del transport públic en un 100%, i de la bicicleta en un 122%. És a dir, aquells menys afectats per la crisi també estan donant l’esquena al cotxe.

Internet és un altre factor a tenir en compte. Un estudi realitzat per la Universitat de Michigan va concloure que els llocs on existeix major penetració de la Xarxa disminueix el percentatge de persones per sota dels 30 amb permís de conduir. Un article del Wall Street Journal  publicat a principis de gener aprofundeix en aquest fet. “Cada vegada hi ha menys adolescents que es treuen el permís de conduir i molts vintanyers no mostren intencions de voler comprar-se un cotxe. Opten per quedar-se a casa més temps, utilitzar xarxes socials per connectar amb els seus amics i mudar-se a ciutats grans on ser propietari d’un cotxe no és imprescindible per moure’s”.

L’article llança una dada més que confirma està tendència: menys d’un terç de nord-americans amb 16 anys tenia un permís de conduir en 2008 comparat amb gairebé la meitat fa 25 anys. Aquesta apatia generalitzada suposa un gran repte per a les marques d’automòbils. “Tenen un problema a l’hora de dissenyar cotxes per als joves compradors: a molts dels seus clients potencials els importa un bè negre ser propietaris o no d’un vehicle”, sentencia l’article del Wall Street Journal.

Per contitinuar llegint l’article original, en castellà: Bloc Yorokobu.es

Hem trobat al Youtube un documental del canal Història, que ens conta els orígens i el desenvolupament de la bicicleta, fins als nostres dies: